Ara ho resoldrem?

De tant en tant sorgeixen personatges que es fan populars per les seves aparicions en els espais comunicatius, irrompen a les nostres vides a través de les seves imatges, paraules i accions públiques. Algunes es mouen en la banalitat més estricta, altres es mouen en el fangós món dels programes tenyits d’un suposat color rosa que a vegades és també empastifat de porqueria i n’hi ha d’altres sortosament que aconsegueixen aquesta popularitat també per la seva tasca social moltes vegades vocacional i feta de manera altruista. Aquets podria ser el cas de la monja Sor Lucia Caram, monja dominica contemplativa però que a més de “contemplar” porta un tasca imparable. Sor Lucia, nascuda a l’Argentina és una monja que viu en una comunitat de Manresa i fa una tasca social extraordinària, és un personatge mediàtic, surt en programes de televisió, participa en tertúlies, escriu llibres i opina de tot el diví i humà i si és per parlar del Barça i de Messi encara millor, però alhora fa un treball de sensibilització i d’acció concreta contra la pobresa infantil a través de la fundació Rosa Oriol que es nodreix d’aportacions solidàries i de la capacitat  que té la monja Caram de treure recursos d’on siguin, de sota les pedres o dels beneficis d’algunes empreses o de donacions de persones anònimes que volen col·laborar en la seva feina.

Ens podrà agradar o no, sentirem simpatia o no cap a la seva persona, valorarem millor o pitjor la seva, a vegades, sobreexposició mediàtica, però ningú podrà posar en dubte que ha fet servir la seva popularitat per poder obtenir recursos per la seva tasca, substitutòries si voleu de les obligacions de l’administració però ara per ara del tot necessària i també per denunciar les circumstàncies que comporten aquesta negativa pobresa infantil, com han fet i fan també moltes altres entitats solidaries des de fa temps acumulant experiència i coneixements sobre el tema.

Cada any el diari El Periódico organitza el, diguem-ne, concurs de Català de l’Any. Es tracta de reconèixer la feina d’alguna personalitat en qualsevol camp social. Un seguit de candidats provinents de tots els sectors socials són proposats i a través de votacions populars se’n acaben escollint tres de finalistes i entre aquets la persona que s’emporta el guardó. Ho han obtingut artistes, polítics científics i enguany el diari el Periódico ha donat el títol de Català de l’any a Sor Lucia Caram.

En l’acte de lliurament del premi Català de l’Any la monja va fer un parlament en el que va fer una crida a la ciutadania, als polítics i als empresaris a "posar-se la samarreta dels últims, dels humiliats, dels que no compten, dels que no voten, dels que estan als marges, però que estan al nostre cor". Així mateix Lucia Caram va interpel·lar directament al president de la Generalitat per demanar-li que "siguem capaços" de fer un pacte nacional contra la pobresa infantil. En definitiva els hi va tocar el crostó, va fer el que ja habitualment fa, reclamar una major atenció al problema de la pobresa i a combatre les seves conseqüències, combat que ella porta a terme quotidianament amb esforç i amb la recerca de complicitats entre la societat.

Actitud valenta i que a més es multiplica en aprofitar el moment especialment mediàtic del lliurament del premi de Català, en aquest cas Catalana de l’Any. 

Ara fa un any i escaig, concretament el mes de març de l’any passat El PSC, IC-V i la CUP van forçar un Ple monogràfic contra la pobresa amb l’objectiu d’arrencar compromisos al govern i impulsar un gran acord davant la situació de precarietat econòmica i social que patien moltes famílies. Certament en aquells moments la pobresa s’havia incrementat  -es mantenen encara avui les xifres malauradament altes en el índex de pobresa- i aquesta pobresa consolidava una desigualtat social que atemptava contra la cohesió de la societat i del país.

El govern, com és normal i ja s’esperava en boca del seu mateix president i amb l’ajut d’uns quants Consellers van intentar justificar l’acció del govern, parlant del suposat augment de les partides en politiques socials tot i que aquesta despesa es podria situar en aquell moment comparativament a la que hi havia en 2010. Potser numèricament és així però la situació de constant pèrdua de poder adquisitiu, en alguns casos per sota del llindar de la pobresa, de les famílies havia augmentat exponencialment entre el 2010 i el 2015, per tant és evident que el Govern maquillava la situació com així ho van manifestar els portaveus del partits de l’oposició i les actuacions del govern van ser rebatudes o almenys qüestionades per la majoria del grups parlamentaris.

El Ple va aixecar molta expectativa però el resultat ni el mateix debat no va satisfer a les entitats que en aquell moment i avui encara fan tasques per pal·liar la greu situació que viuen moltes famílies.

El Ple va acabar amb una extensa resolució que va ser aprovada per una immensa majoria del Parlament que segurament volia transmetre que existia una certa unanimitat en la lluita contra una de les xacres socials que ha comportat la crisi.

La resolució aprofundia en molts aspectes i situa les actuacions en diversos àmbits:

Redistribució de la riquesa: les polítiques fiscals de rendes

Accés al treball com a instrument bàsic d’inclusió social

La garantia del dret a l’habitatge

L’accés als serveis de primera necessitat

La prevenció dels riscos en matèria de salut

La pobresa en la infància i l’adolescència

La pobresa i les desigualtats en el jovent

La pobresa en el col·lectiu de la gent gran

Garantia del dret a la mobilitat

Intervenció comunitària en barris

Tanmateix es podria considerar un autèntic compendi de les actuacions que es podrien fer.

La realitat és que ben poques conclusions de la resolució s’han complert o han començat a iniciar-se.

També això ha estat denunciat abastament pels partits polítics, menys el del govern, clar, i també per els entitats del tercer sector.

Les paraules de la Lucia Caram en recollir el guardó atorgat lliguen perfectament amb el que el Parlament havia provat a través de la resolució del ple sobre al pobresa.

Però el més paradoxal és que després del discurs sembla que dues conselleres ja han trucat per telèfon a la monja per posar fil a l’agulla i que es manifesti a l‘entorn del que estan fent.

Resoldrem ara el problema? El govern es posarà les piles? Ho farà ara?, quan un personatge mediàtic ha posat el dit a la nafra i públicament ha reclamat un esforç conjunt i real de combatre definitivament la pobresa amb actuacions públiques per part de l’administració i amb la complementarietat d’actuacions com les que porta a terme la fundació en la que treballar Sor Lucia Caram. 

És de celebrar tanta rapidesa de les conselleres, però és una paradoxa que els partits i les organitzacions del tercer sector vagin reclamant el compliment de la resolució i la resposta sigui més aviat lenta, i ara amb unes paraules clares també, respecte al problema tot sembla que s’acceleri. Potser el fet de que hagin sigut en un acte públic i amb força ressò hagi ajudat a que hi hagi hagut una resposta ràpida.

Si les paraules de la monja, catalana de l’any, serveixen perquè es mogui més el govern que quan es tracta de complir les resolucions d’un parlament anem arreglats, però vaja si tot es per resoldre el problema de la pobresa, endavant!

Ara potser sí que ho resoldrem, quan públicament una dona ho ha demanat en una franja horària potent a la televisió. Enhorabona sor Lucia, ha pogut més que el Parlament!!