Tants caps, tants barrets

No deixa de ser curiosa aquesta mania que tenim de comptar-nos. Volem saber quanta gent hi havia al camp del Barça el dia del Getafe, quants soldats formaven els exèrcits d’Anníbal que varen travessar els Alps i ara, quants catalans estan a favor de la independència. Potser com a resultat d’una sacralització de les matemàtiques derivada de la implantació de la raó com a substitut de la religió. Perquè jo no recordo, dels meus anys a Can Colapi, que ens explicitessin quants cristians van ser devorats pels lleons al circ romà o quants egipcis moriren en tancar-se el mar Roig darrera de Moisés i els seus.

I dic sacralització perquè, tot i que cap matemàtic ho afirmi o validi, hem arribat a donar per bona aquella suma de peres i pomes que els professors ens negaven. I quan sumem els participants d’una manifestació, sumem els que hi van absolutament convençuts, els que hi van per allò del dia històric, els que passaven per allà, els que havien sortit a comprar una baguette i fins i tot els que vigilaven, per encàrrec d’en Fernández Diaz, que ningú fes el brètol.

Podem argüir, recorrent ara a l’estadística com a succedani de les matemàtiques pures, que la xifra, malgrat tot, és bona per allò de la compensació entre elements sumatoris i elements de resta. Per allò que un que passava per allà es compensa amb un que a darrera hora es va haver de quedar a casa per un imprevist. Però tots sabem que fem trampa. Que el valor de la mitjana no és més que una estimació. I que hauríem de tenir sempre present allò de la forquilla que només recorden, les nits electorals, les empreses de sondeigs que l’han fotuda al pal.

Tot aquest preàmbul, per poder posar cullerada o tirar una mica de sal, en la polèmica sobre si les eleccions del setembre –les catalanes, amb permís de Mariano Rajoy- seran plebiscitàries o no. Una discussió en la que, al meu entendre, també ens fem trampa. Des de Madrid fent córrer la brama de la coincidència amb les generals que els permetria dir que no es poden considerar plebiscitàries en concórrer altres interessos. Però també des de Catalunya si, com sembla, no tots els partits les afronten amb aquella voluntat, deixant clara la seva posició respecte el que es discuteix i, per tant, impedint un recompte clar per més que els altres hagin aconseguit, cosa que queda encara per veure, la tant reclamada unitat al voltant dels punts comuns de programa. Un recompte en el qual, no ho dubteu, Madrid tornarà a fer la trampa de convertir els 2,5 milions de catalans de la V en els únics defensors de la independència i, per tant, als 5 milions restants en partidaris de la unitat d’Espanya.

Perquè, en el fons, podem posar ara tots els adjectius que vulguem al recompte que pretenem fer el dia de les eleccions autonòmiques, però el que queda clar és que aquests adjectius seran paper mullat o no en funció dels resultats que surtin de les urnes. Uns adjectius que, en darrer terme, es definiran segons bufi el vent i als partits els convingui. I, per tant, de formes diverses i sovint discrepants. Fent trampa.

Perquè, per exemple i sense voluntat de crítica però sí de reflexió, ens podríem preguntar si les eleccions generals del 2004 que varen dur Rodríguez Zapatero a la Moncloa van ser unes votacions equànimes (democràtiques no ho discutiré) que van permetre saber quanta gent el recolzava o unes votacions esbiaixades per la por als atemptats del 11-M. I el cert és que l’adjectivació que en feren, bàsicament el PP i el PSOE, marcava clarament aquests dos supòsits. Per tant, eren unes eleccions que permetien comptar? Era encertat titllar-les de voluntat de canvi o hagués sigut més encertat batejar-les com rebuig a la continuïtat?

Si extrapolem aquest mateix raonament a un suposat resultat aclaparador de les tesis favorables a separar Catalunya i Espanya, estarem davant d’un clam a favor de la independència o d’un crit en contra de la dependència? Segur que molts veuríem en aquestes dues opcions un mateix fet. La voluntat d’un poble de ser sobirà. Però no dubteu que l’endemà del 27-S tindrem lectures, lecturetes i lecturotes. Com tindrem recomptes, recomptets i recomptots. Ningú serà, digui el que digui, generós en la seva interpretació ni fidel a les matemàtiques. Perquè, en el fons, tothom haurà passat comptes i, mentre uns pensaran allò de Santa Rita, Santa Rita..., els altres es decantaran per atribuir els resultats a la conjunció astral o al començament de la Lliga. El que deia. Tants caps tan