El triangle rosa. La sitges homofila i teatrera

Llibertat sexual, dret al propi cos!, són els lemes que cridaven l’octubre de 1996 els membres del Front d’Alliberament Gay de Catalunya (FAGC) pels carrers de Sitges; 18 anys més tard, el 17 de maig de 2014, els repetien els manifestants que es dirigien des de la plaça de l’ajuntament al nou emplaçament del monument contra l’homofòbia al passeig marítim.

El Triangle Rosa és el nostre memorial contra l’homofòbia, el 1er monument commemoratiu erigit a Espanya, com a acte de desgreuge, al col·lectiu homosexual. Inaugurat el 17 de maig de 2006 es va col·locar a l’espigó entre la platja de l’Estanyol i la de la Bassa Rodona, indret on deu anys abans, el 1996, s’havia iniciat la cacera dels bruixots que es trobaven, i es tocaven, del capvespre fins la matinada, arrecerats sota al mur del passeig marítim on practicaven el dret al propi cos i la llibertat sexual manifestament a l’aire obert, fins que van venir els guàrdies demanant documentació i van plantar grans lluminàries per veure-ho tot més clar.

Montserrat Esquerda i Eloi Biosca han explicat des d’aquestes mateixes pàgines els perquès i els coms, les anades i vingudes, ofenses i perdons, revisions i oblits d’una llarga història, que malgrat el seu pes, mai ha estat contada, la dels homosexuals que han fet de Sitges el seu jardí de l’Edèn, un paradís terrenal on la permissivitat i la tolerància ha portat aparellada algun que altre brot de violència homòfoba. L’homofòbia és germanastra del racisme i ambdós són fillastres de la discriminació i el fanatisme. El prejudici, el ressentiment, la injustícia, la por a la diferència, el rebuig a les polítiques que fomenten la igualtat entre dones i homes són d’altres facetes d’una forma geomètrica obtusa, complexa i tancada en ella mateixa.

Federico Garcia Lorca fou una de les víctimes del feixisme i l’homofòbia, una discriminació que el segle passat va recórrer tota Europa causant l’holocaust jueu i l’horror macabre dels camps de concentració i extermini. Commemorem setanta anys d’aquell alliberament que les tropes aliades conqueriren a la força de les armes amb sang i llàgrimes: gràcies Amèrica, gràcies Regne Unit, gràcies Canadà, gràcies França resistent i gràcies republicans espanyols que lluitaren en la defensa dels Drets Humans, gràcies tiradors senegalesos i africans movilitzats.

El teatre ha estat sempre el bastió des d’on s’han impugnat els prejudicis i les falses veritats morals. Des de l’escenari i els actors han posat al descobert les nafres dels sistemes corruptes i les vergonyes de les dobles morals. Els cantautors de tots temps han clamat amb les seves cançons contra els himnes gregaris de nacions imperialistes, quin marge tan estret separa la llibertat de l’esclavatge, el llibertinatge de l’esclavitud, la virtut del vici i el vici de l’habitud.

Sitges i el teatre han estat amants fogosos, s’han estimat entre bastidors i a la llum de les estrelles, han tingut contactes íntims i relacions perilloses. El teatre i Sitges s’han donat la ma i han passejat vora la mar per la riba, galta amb galta, sota les ombres de tortes palmeres, sentint els xiscles dels falciots. Carnavals, fades, intruses, Orfeus i Euridices, els ballets russos de Diaghilev, Tórtola València, Artur Carbonell, Pepe Zamora i Pepe el Griego, Ricard Salvat i Armand Cardona Torrandell, John Cage i Merce Cunningham, Carmen Amaya, Carmen del Lirio i Antonio Amaya (que va morir un 18 de maig de 2018), actors, actrius, artistes de varietats, mags, gent de teatre el Triangle Rosa de Sitges florirà de nou, no en contra sinó a favor, gay-friendly, homòfils, per dir-ho amb un neologisme català. Sitgetans alliberats de tot prejudici.