Tornem-hi que no ha estat res, però no podran

El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, ha afirmat aquest dimecres que la situació del castellà a l'educació a Catalunya, on considera que està limitat a ser considerat com qualsevol llengua estrangera és comparable a la situació del català “en altres èpoques” en al·lusió al franquisme (dels diaris)

Llegint això a més d’un, de dos i de tres si els punxen no els treuen sang.

Glaçat pots quedar davant la barbaritat (per no dir algun terme més gruixut i groller, que segurament és el que es  mereixeria) de la comparació i sobretot perquè aquesta no està feta en l’acalorament d’un debat sinó amb tranquil·litat i la “nocturnitat” que donen els passadissos del Congrés de Diputats i davant la premsa.

La declaració no sols demostrà una falta total de sensibilitat, sobretot amb aquells que van patir persecució i repressió per defensar la llengua, sinó que és una manca de coneixements del que passava al nostre país i amb la llengua durant el franquisme impropi d’un ministre de Cultura i Educació.

I com que no el faig un ignorant he de pensar que ho fa expressament per seguir crispant artificialment qualsevol tema relatiu a la llengua.

Tot plegat desautoritza i desqualifica al ministre.

Dóna vots a determinats sectors de l’Espanya profunda carregar contra el català i els sistema d’immersió.

Els expert en sociolingüística tenen clar, i ho avalen molts estudis científics, que en el cas del bilingüisme perquè aquest sigui bo i efectiu cal que la llengua minoritzada tingui un tractament de discriminació en positiu per no quedar subsumida per la llengua dominant.

Les enquestes lingüístiques, que hem comentat algun cop, donen un nivell de coneixement alt però un ús molt menor del català i és en el camp de la relació interpersonal, en els patis de les escoles i el camp de la justícia, curiosament el que posen quotes, on es donen un percentatge d’ús més encara més baix.

Hem assistit aquesta setmana passada a tres episodis més de la voluntat del govern espanyol de soscavar el sistema d’immersió lingüística i de potenciació de la llengua catalana.

La primera d’aquestes actuacions ha estat la de l’advocacia de l’estat que a instàncies del Ministeri d’Educació ha presentat un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè aturi el procés de preinscripció i matriculació i faci una informació individualitzada a totes les famílies que han fet la preinscripció, des de primer de primària fins a segon d’ESO, sobre la possibilitat que tenen de demanar l’ensenyament en castellà. Aquesta mesura s’hauria d’aplicar abans de que comenci la matriculació efectiva. Realment la mesura és desmesurada sobretot perquè la ciutadania ja fa temps que sap el que demanda a una escola quan arriba el moment de matriculació els seus fills i a més en els projectes educatius del centre hi figura quin és el seu model lingüístic pel que fa a la distribució i ús de les llengües i en quin moment del procés educatiu s’introdueixen. Mai ningú ha expressat cap queixa de les informacions donades i rebudes però al Ministre tant li fa mentre pugui crear confusió sobre el mètode de la preinscripció i dubtes sobre el bon treball d’informació que fan els escoles.  
 
La segona mesura negativa sobre el sistema educatiu ha estat que noves escoles hauran d‘impartir un 25 % de llengua catalana per una sentència del Suprem avalant el que ja havia dit El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respecte la fixació de percentatges. Coincidint ara amb les barrabassades i les paraules ofensives del ministre Wert ara, doncs, es dicta una nova i creiem absurda sentència del Tribunal Suprem sobre els percentatges d’ús de la nostra  llengua a les escoles, sentència que ja tenia precedents en algunes escoles per una altra sentència judicial de l’any passat. La sentència a més de tenir poca consistència pedagògica si atenem als estudis i resultats de la immersió, sembla, a més, d’un intrusisme professional inacceptable, sincerament no m’imagino un mestre decidint quin percentatge de sentència cal aplicar, o quin percentatges de sentències s’han d’escriure i redactar en català doncs no m’imagino a un jutge preparat per dir quin percentatge de matèria cal donar en determinada llengua.

Parlen de que és un percentatge raonable. I raonable és una visió subjectiva que segurament ja la tenen els mestres i aquests adapten els principis generals de la immersió a la realitat de l‘entorn de cada escola i per tant millor que els jutges no dictaminin el que convé o no a l’escola. I quan això ho dictaminen els jutges, sector el judicial en que l’ús de la llengua és menor que en altres àmbits encara és més paradoxal.

I encara la tercera veient com el Congrés amb els únicament els vots del PP i UPyD descarta l’obligatorietat de que el jutges que vinguin a Catalunya sàpiguen el català com a llengua prioritària doncs tot plegat ja es pot entendre. Es tractava de presentar l’acord del Parlament de Catalunya pels diputats Elena Ribera (CiU), Gemma Calvet (ERC) i Salvador Milà (ICV-EUiA) que  han defensat al Congrés, designats en representació del Parlament del Catalunya, la proposta de que es modifiqui la llei orgànica del poder judicial, la llei per la qual es regula l'Estatut orgànic del ministeri fiscal, i altres normatives correlatives per garantir el coneixement del català del personal de l'administració de justícia.

Sembla senzill, lògic i raonable... doncs tampoc. El vots del PP i UPyD ho han impedit.

Cansa una mica la reiteració en que cal escriure un cop darrera l’altre del tema de la llengua.

I segurament cansa, també, encara més llegir-ho i pensar-hi .

Però el fet de no respondre a cada provocació o atzagaiada, o com a mínim posicionar-se en contra davant les agressions al sistema d’immersió lingüística a Catalunya, o a la llengua en general podria arribar a semblar acceptació del que passa i per aquí no s’hi pot passar.

Cal respondre a qualsevol agressió vingui d’on vingui, perquè la llengua és una matèria massa sensible com després de cada barbaritat del ministre, d’alguns politics de per aquí, i ara també dels jutges del Tribunal Suprem no es pot romandre en silenci, si més perquè consti que no tothom accepta de bon gran les mesures que s’estan portant a terme des d’altes instàncies de l’estat espanyol.