Completar el trencaclosques no és fàcil

Les eleccions sempre tenen una segona volta, en el cas de França i en els municipis de més de 3.500 habitants la segona volta es dirimeix a les urnes també, els partits que en la primera volta han superat el 10 % dels vots passen a la segona. Si algun partit ha superat el 50%, la majoria absoluta, ja no hi ha segona volta. Això permet que hi hagi suports explícits i clars a les opcions que passen. Aquí la segona volta es juga en els despatxos, o en els locals dels partits als bars o restaurants ,on hi ha els converses per aconseguir la majoria a base d’aliances i pactes que són legítims però  a vegades poden semblar estranys...

Si aquí el sistema electoral fos el mateix la segona volta també seria més diàfana i transparent i ens estalviaríem el debat recurrent de cada quatre anys de si ha de governar la llista més votada o no. Debat inútil però que dóna per tertúlies i comentaris a dojo. Perquè ningú té més autoritat moral que els altres per dir si un pacte és legítim o no. Es pot predicar que l’Ada Colau ha de ser alcaldessa perquè és la llista més votada però diuen que el Garcia Albiol a Badalona no pot governar i justifiquen l‘acord de les forces que no han guanyat (i a mi ja m’està be, quedi clar) quan treu més del doble de vots i regidors que la segona força. El debat de legitimitat dels pactes sempre es mira sota el prisma de la conveniència de l’opció que hom defensa. Una segona volta a les urnes l’evitaria. Però mentre ....

Convindrem que governar Vilanova amb sis regidors (que és la xifra dels regidors de la força més votada) de vint-i-cinc sembla a priori una temeritat, per tant caldrà cercar pactes, potser un tripartit o un govern més ampli de dues forces amb el suport extern d’algun grup amb un full de ruta pactat prèviament. Les combinacions de tripartits donen molt de sí.

I per tant a Vilanova les converses s’han iniciat, tots els implicats desmenteixen que ja hi hagués un esborrany de pacte ja fet i que els resultats el van fer inviable, i les converses es succeeixen a dues, a tres bandes, tot plegat per intentar sumar els 13 vots necessaris per en primera volta per esdevenir alcalde o alcaldessa i si això no és possible doncs deixar l’alcaldia a la llista més votada.

Les esquerres segueixen essent majoritàries a Vilanova, sense l’hegemonia d’altres vegades amb una força dominat sinó que, s’ha distribuït de manera més àmplia. Però això no garanteix ni de lluny cap acord perquè també és cert que algunes posicions en temes cabdals de la ciutat estan avui molt allunyades però mai se sap i caldrà veure quines línies vermelles es tracen per poder governar o acceptar començar a negociar més enllà dels diàlegs de cortesia propis del moments post-electorals.

La pluralitat farà més difícil la governança però ajudarà, sens dubte, al diàleg, la negociació i l’acord polític perquè diverses combinacions són possibles sens dubte des del tripartit d’esquerres o diverses combinacions encapçalades per CiU i les matemàtiques electorals poden arribar a donar l’alcaldia al PSC en el moment en que han tret els pitjors resultats de la història (per ara) tot dependrà del l’habilitat de la negociació i la voluntat de les altres esquerres. Una altra possibilitat és un govern de les forces netament sobiranistes però també té alguns inconvenients sobretot en temes cabdals de ciutat, hi ha notables diferencies que obviar-les és impossible però que poden quedar aparcades per tocar poder i finalment un pacte transversal més centrat i basculant en la força guanyadora CiU amb ERC i PSC dintre o fora del govern. Un pacte que alguns analistes creuen que seria el més positiu per la ciutat, no ho sé, potser sí, però per alguns dels partits no ho crec que sigui el millor, però també diuen que és l’hora de pensar en la ciutat i no en les sigles. Crec que sempre s’ha fet.

Qualsevol acord que surti és ben legítim i segur que afrontarà els problemes de la ciutat amb tota l’honestedat i la intel·ligència possible. Si se’n en sortiran o no ja són figues d’un altre paner. Val la pena fugir dels apriorisme fàcils i les desqualificacions interessades basades en falses pors, la presumpta radicalitat perjudicial d’alguns i també de desqualificar pactes més o menys transversals. Totes les forces polítiques aspiren legítimament a governar o a influir i cal pressuposar honestament que tots els regidors i regidores remaran per la transformació i millora de la ciutat, amb el seus propis objectius i prioritats, òbviament. La segona volta està en marxa doncs i en sabrem els resultats aviat. Deixem fer als negociadors, si no podem votar en una segona volta, fem confiança en els que hem escollit, si de cas després ja els passarem comptes.  

Si eixamplem més la mirada i ens fixem en la capital Barcelona ha donat un resultat de ruptura, el canvi ha estat radical i posa en evidència la feblesa del CiU o almenys del seu cap de llista que essent alcalde durant quatre anys no ha repetit a diferència, malgrat les pèrdues de regidors, dels altres candidats de les capitals catalanes. Sembla decidit que Colau serà la nova alcaldessa, malgrat els moviment retardats de Trias quan escolta que el PP li dóna els seus vots i intenta llavors cercar una majoria alternativa que no serà, perquè els seus hipotètics socis ERC i PSC ja han negat la major. 

I sobre el procés? Aquí les opinions són diverses, múltiples i interessades i naturalment tothom vol portar l’aigua al seu molí. Mentre els que no volien considerar aquetes eleccions com unes primàries del 27-S ara han corregut a afirmar que la suma dels partits sobiranistes no arriba al 50 % dels vots emesos a Catalunya i per altra banda aquells que si les volien considera com un assaig del 27-S, assenyalen que les forces sobiranistes han obtingut més força de la que tenien. En fi totes les lectures són vàlides i tots els punts de vista respectables, però potser aquest lectures més generalistes no acaben d‘afinar prou i el resultat actual difícilment es pot llegir com un assaig del que passarà el 27-S, encara queda molt i veurem com els pactes poden acabar de configurar majories que segur que no només és fixaran en funció del grau sobiranista de les forces, segur.

Al marge de la capital la tònica a Catalunya és que la majoria d’alcaldes que ho han fet relativament bé, aguanten, això sí perdent força en general, llevat d’excepcions honroses com per exemple Igualada per CiU, Granollers per PSC o pel mateix Junqueras a Sant Vicenç dels Horts. Hi ha una pujada significativa d’ERC i les CUP que entren en força a molts ajuntaments i fins i tot superen la xifra d’alcaldies que tenien fa quatre anys. 

I Espanya? Ai Espanya! Acostumats a veure el mapa tenyit d’un blau intens ara potser el veurem que va canviant cap a un garbuix de roig i violeta sense que hi hagi un roig intents perquè fins i tot s’haurà de barrejar en algunes ocasions amb el taronja.

En fi un poti-poti de complicada i llarga digestió

Els pactes, aquesta normalitzada aquí segona volta de les eleccions ens poden acabar donant el gir de color i el que és més important del paradigma polític. Ja ho veurem perquè ara també hi juguen els tacticisme però l’esquerra molt més plural que mai pot donar un gir significatiu. Decisió, coratge, sacrifici i generositat. No és fàcil combinar tot això.