I perquè no secundàries?

La constitució dels nous ajuntaments, feta formalment aquest dissabte i sota la protecció de Sant Antoni de Pàdua i el nombre 13 del dia, ha posat en evidència l’enèsima xacra del nostre règim democràtic i, en concret, del nostre sistema electoral. La manca de mètode consensuat per afrontar les situacions de partits en minoria. Ho deia fa un parell de setmanes arran dels resultats i el temps m’ha donat la raó. Mentre als àtics dels partits polítics es formulen hipòtesi, es dissenyen escenaris possibles i es fa comptabilitat global com la dels economistes quan analitzen la crisi, a les plantes baixes, als ajuntaments dels pobles i viles petites de Catalunya i Espanya es prenen decisions, s’agafa la realitat per les banyes i es fa la comptabilitat menuda, la que permet arribar a finals de mes o al pacte per poder governar des del moment de la proclamació. Dues situacions, dues realitats, que no han acabat de coincidir del tot i que permeten als defensors de qualsevol idea, per estrafolària que sigui, trobar l’exemple municipal, l’excepció que confirma la regla i abona la seva tesi. Afegiu-hi a això el tractament que del tema es fa als mitjans de comunicació –per cert, heu llegit o sentit alguna cosa dels pactes a Euskadi i Nafarroa amb Bildu i altres plataformes independentistes més o menys radicals? Curiós no?- i tindreu un escenari força similar al campi qui pugui o al tot s’hi val.

Però el realment greu, al meu entendre, és que aquest caos té l’origen en dues premises que el sistema electoral dóna per bones i que, sempre al meu entendre, vicien el sistema.

La primera, la pèrdua de control de la ciutadania sobre els resultats tangibles de les eleccions un cop dipositat el vot. Permetent la interpretació partidista d’una opinió democràticament recollida mitjançant les urnes i que, en teoria, marca el mandat cap als partits polítics. Obrint l’escenari a pactes que una part dels electors que han recolzat el partit que els signa, no haurien volgut de cap manera. I algú encara treu pit i diu que això és democràcia i que ell pacta en nom dels electors que, pel que sembla, volien per damunt de tot que el partit manés. Confonent les seves ànsies de poder personal amb la voluntat de canvi de la ciutadania que no sembla massa preocupada per qui fa el canvi sinó perquè es faci realitat.

La prova d’aquesta dicotomia està en la tossuderia de la majoria de partits en proclamar la segona volta a l’estil francès com a solució a aquest problema de la manca de governabilitat relativa. Un sistema de segona votació entre els dos partits més votats que té com a resultat el dipòsit de tot el poder en un únic partit. I no és això el que han estat criticant per activa i per passiva durant els darrers tres anys i escaig? Si us plau, una mica de coherència.

Perquè la raó ens insinua que hi ha altres formes d’aconseguir la governabilitat. Formes en les quals, si seguim els principis bàsics de la democràcia, també hauria d’intervenir el poble d’una o altra forma. Si tant s’han omplert la boca parlant d’eleccions primàries per la designació de candidats com a solució, per què no es comencen a plantejar unes eleccions secundàries que decideixin, ara, els governants?. Que assenyalin els pactes que vol la ciutadania i no els que volen els polítics per repartir les cadires com ha fet el teòric neutral Albert Rivera a la comunitat de Madrid i a Andalusia. Fem doncs una segona volta, unes secundàries. Però no per saber qui, amb el suport obligat d’un electorat a qui es limiten les opcions on triar, es converteix en un petit dictador, sinó per saber quins partits, per mandat popular, s’han de cremar les pestanyes per arribar a un acord o, si no és possible, convocar noves eleccions. Naturalment, desprès d’explicar-nos què ha fet cada grup per intentar arribar a aquells acords mandatats. Una informació amb la qual reforçar o canviar el nostre vot i donar nous resultats electorals que puguin permetre la desitjada governabilitat. No deixa de ser paradoxal que, en aquests temps en què fins i tot Telefònica renuncia a la permanència dels clients, el sistema electoral s’entesti en tenir captiu el nostre vot durant quatre anys.

He enunciat dues premisses. La segona, la manca d’arrelament territorial del nostre sistema electoral que permet l’existència de llistes fantasmes i la tirania dels àtics dels partits sobre les plantes baixes que hem vist aquest cap de setmana a molts pobles i viles d’arreu de l’estat. Però l’espai de l’article és el que és. Per tant, ho deixo per la propera setmana, quan tinguem els resultats de l’experiment unió-duranista amb la seva militància minvant que, no ho dubteu, ens serà venut com un exercici de democràcia interna. Una idea que no dubto que pot ser bona però que ha estat executada de forma força barroera. Però de tot això en parlaré la propera setmana. Si m’ho permeteu, és clar.