-
Possibilisme
-
Fèlix Torras
- Vilanova i la Geltrú
- 23-06-2015 13:26
El president Mas i la resta de líders polítics en una imatge d'arxiu. Eix
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Aquesta tercera setmana de juny ha sigut d'allò més moguda en la política catalana.
Per una banda, els partits polítics tradicionals catalans que representen l'independentisme ja els tenim fent els seus habituals jocs de mans en el pitjor moment pel país. Per l'altra, quan hi hauria d'haver més unitat política que mai, una part important de catalans assistim desconcertats a la trencadissa independentista.
La ruptura de la federació CiU es tracta d'un fet que no és positiu, però tampoc negatiu en consideració a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Es tracta més aviat d'una qüestió de coherència interna per part de CDC en relació amb el seu posicionament independentista. UDC només ha fet que debilitar a la Federació nacionalista per la seva ambigüitat en l'eix de pertinença des de la sentència del Tribunal Constitucional de l'any 2010. Per tant, la decisió del Convergents resulta entenedora, perquè no és oportú continuar fent la puta i la Ramoneta d'acord amb l'actual conjuntura política catalana. Els democristians d'Unió no poden estranyar-se gens ni mica respecte a la decisió dels seus exsocis de Federació i de govern en aquest sentit, ja que estan situats sobre l'ambigua línia de la "tercera via" en companyia dels socialistes i ecosocialistes catalans. El corol·lari del succeït entre la Unió de Duran i Lleida i la Convergència d'Artur Mas entra dins la lògica, perquè ara mateix els separa un abisme ideològic en l'eix d'identitat nacional.
El senyor Duran i Lleida i la seva UDC han demostrat la seva inadaptació a la realitat política catalana del present, perquè el centre de gravetat de l'electorat català ja fa temps que s'ha extremat en l'eix de pertinença. No es tracta de cap novetat. Això significa que s'ha substituït l'estructura d'escala gradual en aquesta dimensió política a Catalunya. Aquella escala gradual respecte a l'autoposicionament polític dels catalans de "sentir-se tan català com espanyol", "més català que espanyol", "més espanyol que català", "exclusivament català" o "exclusivament espanyol" ha quedat desfasada de conformitat amb la situació política vigent a Catalunya. En l'actualitat, l'autoubicació política majoritària dels catalans en l'eix de pertinença s'ha tornat dicotòmica: o s'és independentista o no. No hi ha més opcions, puix que la Constitució Espanyola és intocable com tots sabem. En conseqüència, aquesta separació de CiU, que possiblement esdevindrà en divorci legal, clarifica la informació a l'electorat independentista més de centre o centredreta
D'altra banda, és bo que el nacionalisme moderat català de CDC hagi tombat cap a un posicionament independentista de màxims, perquè si no fos així tot continuaria igual. És a dir, l'estat espanyol seguiria fent el buit a les necessitats i demandes de molts catalans decebuts amb aquesta falsa Espanya plurinacional no federal. Ara, ja li serà més difícil. Nogensmenys, els partits polítics independentistes han de ser tan cauts com sigui possible per no decebre a molts catalans tal i com és costum des de l'estat espanyol. Vull dir, amb tot això, que no es produirà la independència de forma automàtica en cas de victòria per majoria absoluta dels partits catalans independentistes en les plebiscitàries. El procés polític cap a la independència anirà evolucionant gradualment pas a pas, donada la hipòtesi de majoria absoluta de les forces polítiques independentistes. I no es pot fer cap pronòstic sobre què passarà a mig termini, perquè no ho sap ningú. Ara mateix només sabem què ens espera. Estem davant d'unes històriques eleccions autonòmiques dins un context polític d'equilibri de forces en el torcebraç polític entre Catalunya i Espanya. Ningú les té totes. I la perspectiva és no deixar de tocar de peus a terra.
Algú pensa que no s'haurà de negociar i pactar en algun moment d'aquest procés polític amb el govern de Madrid, si triomfen les forces polítiques independentistes per a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació per al Principat de Catalunya?
Algú creu que l'UE no acabarà fent d'àrbitre principal entre Catalunya i Espanya, en un supòsit de victòria per majoria absoluta dels partits polítics independentistes en la propera cita electoral autonòmica?
La DUI no és tan fàcil, tot i que la nació catalana tingui un història interminable de greuges polítics, econòmics i morals infligits per part de l'estat espanyol. No vivim sols, sinó en comunitat. Per tant, s'haurà d'explicar i convèncer al món sobre el perjudici permanent que rep Catalunya per part de l'estat. Mentre l'UE i els estats més influents del món no donin el seu vist-i-plau, no hi haurà possibilitats reals d'independència. En conseqüència, Catalunya haurà de guanyar-se amb simpatia i arguments -que n'hi ha de sobres i tots justificats- el màxim de suport internacional possible d'estats, organitzacions internacionals i ONG's, donant per descomptada l'UE.
Dit això, el posicionament independentista és l'única via realista per arribar a la màxima llibertat política per a Catalunya, perquè el marc legal espanyol s'interpreti d'una altra manera com a principi. No n'hi ha cap altra. I la fi del posicionament independentista, es concreta en un referèndum d'autodeterminació vinculant per a Catalunya. Voler anar més enllà és fer càbales sense fonament, tot i reconèixer que es pot obrir un nou escenari polític alternatiu al referèndum d'autodeterminació per a Catalunya. En política, quan hi ha ferma voluntat política de donar sortida als problemes, gairebé tot és possible. De totes maneres, només contemplo la possibilitat d'un referèndum vinculant d'autodeterminació a mig termini.
En sentit oposat, la "tercera via" és un engany minimalista que no va enlloc. La famosa "tercera via" equival a la reproducció de l' statu quo actual del país per secula seculorum, perquè els nostres polítics catalans puguin continuar ben asseguts a les seves poltrones.
Per un altre costat, aquesta tercera setmana de juny també s'ha caracteritzat per l'enduriment de la competència electoral entre ERC i CiU. El senyor Junqueras copia totes les iniciatives del President Mas. Quan Mas va presentar la idea d'una llista unitària sense sigles de partit, feta amb personatges notables de la societat civil del país, ERC ni parlar-ne. ERC actua com el germanet petit que imita tot allò que fa el germanet més gran. Ara que el senyor Artur Mas ja està en posició per a començar a treballar en la configuració de la seva obligada "llista ni única, ni unitària", després de trencar amb els democristians, ERC s'anticipa presentant la "seva llista" davant dels mitjans de comunicació basant-se en la idea original del President de la Generalitat. A totes passades, penso que Artur Mas continua sent el líder polític més potent i capacitat per conduir el procés fins al final. Tot i així, podria ser que desistís abans d'hora, perquè detecto que en comença a estar tip de competir enfront dels d'aquí i dels d'allà.
Comptat i debatut, quan més a l'uníson haurien d'anar els dos principals partits independentistes, més es fan la guitza. No hi ha qui entengui aquesta feroç competència electoral entre ERC i CDC, quan s'està tractant d'unes eleccions no convencionals. L'un per l'altre fastiguegen a l'independentisme sociològic. Un absurd que fa que tots els altres partits polítics catalans no independentistes que concorreran a les plebiscitàries del 27-S s'estiguin fregant les mans.
I per últim, la monja Teresa Forcades presenta candidatura per a la Presidència de la Generalitat de Catalunya en nom de la plataforma Procés Constituent a Catalunya.
Així, doncs, com més s'avança cap a les eleccions plebiscitàries, més desunió i fragmentació veig per la banda independentista.
No vull imaginar-me una hipotètica situació de majoria absoluta de les forces polítiques independentistes, que tot seguit es comencessin a tirar els plats pel cap. Quin ridícul!
De moment, la senyora Teresa Forcades ha convidat a la CUP i a Podem per endegar converses amb la finalitat de fer sortir una candidatura unitària realment independentista i d'esquerres. Ara bé, no acabo de veure a la CUP i a Podem anant plegats a les eleccions del 27-S, encara que sigui sota la popular figura de la senyora Forcades.
Des del meu punt de vista, Podem i Procés Constituent haurien de ser els qui s'aproximessin i s'oferissin a la CUP en aquestes especials eleccions. No pas a l'inversa.
Perquè la CUP porta una trajectòria política immaculada de corrupció i escàndols polítics. Té un merescut crèdit que se l'ha guanyat per mèrits propis. No en debades ha anat multiplicant per cinc el seu nombre de regidors des de la seva eclosió com a CUP a les eleccions municipals del 2003 fins a les eleccions del 2011. I ha rebentat tots els pronòstics en les passades eleccions municipals del 24 de Maig amb 372 regidors arreu de Catalunya. Aquests resultats electorals tan bons no són fruit de casualitats, sinó de causalitats per la seva ètica i correcta feina a escala local i nacional. És més, si existeix algun partit que pot ser clau per a fer decantar la balança a favor de la causa independentista en aquestes plebiscitàries, és la CUP d'en David Fernàndez i en Quim Arrufat. Aquests polítics han demostrat que no es belluguen per butaques, ni per calés, sinó per motius ideològics. Això no vol dir que no puguin pactar amb adversaris allunyats en l'eix esquerra-dreta, com CDC, en un moment històric tan transcendental pel país.
Ara mateix, la CUP transmet confiança. Entenen la política com una activitat en la qual no es bo perpetuar-s'hi. I això és molt positiu, perquè la immensa majoria d'actors polítics públics de la resta de partits, són autèntics dinosaures especialistes en fer-se l'orni alhora de dimitir dels seus càrrecs públics electes per responsabilitats polítiques, i que només fan política per servir-se d'aquesta per interessos particulars, i, aliens a la realitat social, saltar de cadira en cadira.
Contràriament, no crec en salvadors de la pàtria, com ara la senyora Forcades i Procés Constituent, que arriben a darrera hora per arreglar-ho tot. Fan tard i fragmenten encara més l'unitat d'una opció independentista que ja està prou esmicolada.
La CUP es diferencia de la resta, perquè anteposen la seva fortalesa ideològica, sense perdre el cap per aconseguir més poder i cadires de manera immediata. ERC i CDC, CDC i ERC no han donat gens d'exemple d'unitat política, ja que estan perdent el nord per guanyar el màxim d'escons i la obtenció de la Presidència de la Generalitat, encara que estiguem davant d'una oportunitat única amb vista al futur polític de Catalunya. Aquests estan en sempiterna guerra, i no canviaran. ERC pitjor que CDC en aquesta ferotge competència electoral en un moment tan inoportú.
En canvi, la CUP és l'última esperança del pactisme català per la seva honestedat. A més a més, ERC i CDC han evidenciat una total incapacitat per posar en pràctica la fórmula pactista tan arrelada en el nostre país. Sigui com sigui, hi ha d'haver pacte. Un pacte ideològicament transversal en l'eix esquerra-dreta sota el denominador comú de la independència pel 27-S.
Procés Constituent no és el referent. El model a seguir ha estat sempre l'Assemblea Nacional Catalana, i la seva transversalitat ideològica a favor de l'independència de Catalunya des de la seva visibilitat per la diada del 2012. No és moment de divisions en l'eix esquerra-dreta a Catalunya pel costat independentista. Aquestes divisions esquerra-dreta racionals i legítimes ja vindran per si soles en properes eleccions. Ara toca pactisme polític català a imatge de l'ANC.
La CUP podria posar la necessària dosi de sentit comú que manca a ERC i a CDC. Té l'oportunitat de ser la cola per confegir els egos i la desunió del catalanisme polític -de centredreta, centreesquerra i esquerra- favorable a la independència pel 27-S.
Sense el nostrat pactisme polític català, seguríssim que no hi haurà mai independència.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!