Una segunda madre

No és habitual veure a la gran pantalla, pel·lícules brasileres però tampoc és menys cert que les poques que ens arriben solen ser de qualitat.

Una segunda madre, que no La segona mare com resa a la cartellera del Cinema Bosc de Vilanova i la Geltrú (aquesta altra és un infumable telefilm nord-americà de cert èxit), ens acosta al denominat cinema social.

Aquell precisament en el que és tan fàcil cometre errors de pamfletisme, esquematisme, concessions comercials, missatges oportunistes, manipuladors o tendenciosos.

Lluny d'ells aquesta mesurada pel·lícula si bé no molt profunda o potser menys del que pogués intuir o fins i tot dramatitzar, constitueix un apropament detallista i demolidor cap a una lluita de classes que segueix sent tan vella com la història de la humanitat, però que ho ha perdut vigència ni consistència.

La pel·lícula gira alredededor d'una criada, que sembla haver exercit de minyona a la realitat tota la vida, quan és no menys que una de les actrius, més reputades del cinema brasiler.

El gran mèrit d'aquesta cinta per desgràcia minoritària com minoritària és la cultura o la bona cultura a Espanya, es fonamenta en les interpretacions, sempre mesurades i sempre ben emmarcades el missatge que es vol transmetre. S'il·lustra, no alliçona en instant algun i ens aproxima sempre davant del que podríem denominar comèdia costumista en algun instant de rerafons nostàlgic però reparadora i amb ínfules d'optimisme en el futur.

Aquest exercici cinematogràfic d'enorme i aparent simplicitat posseeix al fons molta enjudia i reflexió.
La pel·lícula justament premiada en els molt prestigiosos festivals de BERLIN i SUNDANCE entre d'altres, mereix veure i degustar.

Espero i desitjo que aquesta projecció no passi per alt a una majoria, i que en conseqüència li  retri no homenatge que no la pretén, sinó just tribut.

Una segunda madre
Brasil 2.015
110 m.
7/10