Els límits del parlamentarisme grec posen al descobert la feblesa del projecte de Podemos

La victòria electoral de Syriza, després de governs sotmesos als dictats de la troika, va obrir un marc d’esperança no només pel poble grec, sinó també per la resta de pobles, especialment del sud d’Europa, que pateixen l’embat de l’austericidi amb l’excusa de la crisi, en el marc de la dictadura financera que ha esdevingut la Unió Europea.

El Govern de Tsipras va convocar un referèndum per saber la opinió de la ciutadania sobre les mesures proposades per la troika, per al tercer “rescat”. El resultat del referèndum va ser un rotund NO a aquestes mesures que suposaven un increment de les retallades pressupostàries i d’altres mesures d’empitjorament de la situació de les classes populars.

Aquest NO va ser percebut com un cop dur a les polítiques d’austeritat receptades per la UE, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) i va incrementar les esperances que aquesta mena de “nova esquerra” que representa Syriza a Grècia (i de retruc Podemos a l’Estat espanyol) podria forçar un canvi en la política europea de gestió de la crisi.

Després del NO al referèndum, el govern grec va veure com augmentava la seva legitimitat i creia que hauria augmentat també la seva força negociadora amb els agents europeus. En aquest sentit, va proposar un pla que incloïa una reestructurament del deute, punt fort del que deien ser una alternativa a les polítiques d’austeritat.

Malgrat això, s’havia començat a albirar un canvi de posicionament en el govern grec quan va destituir l’endemà del referèndum el llavors ministre d’Economia Varoufakis. Aquest canvi es confirmà quan el govern grec va acceptar un tercer “rescat” amb unes condicions encara més dures que les que es van sotmetre a referèndum i que el poble grec havia refusat de ple. El parlament grec ha aprovat el paquet legislatiu dictat per la UE per materialitzar el “rescat”. Divisió interna a Syriza i mobilització al carrer.

Vist des de fora, sembla que el doblegament de Tsipras a les polítiques d’austeritat, no només suposa una traïció del govern al poble grec sinó que ve a marcar el límit del parlamentarisme, si ens prenem Syriza com l’esperança de la “nova esquerra” per acabar amb l’austericidi i la deutecràcia imperant a la vella i podrida Europa.

Si la socialdemocràcia de nova planta no dona més de sí, que podem esperar de Podemos, que fins i tot ha recolzat la decisió de Tsipras? Que ens pot oferir a les classes populars, quan els plantejaments programàtics “més agosarats” amb els que es presentaven a les eleccions europees han anat caient del seu programa per a les eleccions generals, com la renda bàsica o la reestructuració del deute?

Un analista i activista grec, Theodoros Karyotis, explicava en un article ahir al diari Diagonal, que “Syriza s’ha rendit, és le moment de reforçar les resistències populars”. Avui, el digital Crític publica una entrevista a Owen Jones, articulista britànic, que afirma que “Si no hi ha un moviment fort, no serveixen de res portaveus que parlin bé per la ‘tele´ o tinguin molts seguidors a Twitter”. Completament d’acord amb els dos.

No veig als dirigents de Podemos amb voluntat de reforçar les resistències populars ni de creure en una política de moviment. Més aviat al contrari. La seva obsessió electoralista ha fet rebaixar el seu programa ja no cap a posicionaments de refundació de la socialdemocràcia sinó a la refundació de la “tercera via” amb tocs de transparència i aparença de radicalitat democràtica. I Podemos ha estat un dels agents polítics desmobilitzadors més importants a l’Estat espanyol els darrers temps. D’erigir-se hereva de les mobilitzacions del 15-M a les places a convocar una única manifestació a favor de Podemos, sí, sí, d’ella mateixa.

Aquesta radiografia de la formació virolada posa de manifest la feblesa del projecte de Podemos, més enllà de considerar un èxit més o menys gran a nivell electoral. És aquesta formació política la garantia d’una veritable ruptura amb el règim de 1978? És la garantia, ja no de ruptura sinó de la regeneració d’un estat d’una qualitat democràtica sota mínims i socialment insostenible?
A això cal afegir les contradiccions dels seus posicionaments en quant a la qüestió nacional al si de l’Estat espanyol.

Subordinació total a la seva política estatal, per això el mateix Pablo Iglesias diu que a nivell autònomic es poden col·ligar-se amb ICV i EU “perquè Catalunya is diferent” però a les eleccions generals es presentaran sí o sí amb la marca Podem i ha refusat de ple una aliança amb Esquerra Unida. La praxi d’aquesta jove formació cada cop s’assembla més a les velles formes de fer política. Quina garantia hi ha que respectin el dret d’autodeterminació dels catalans i les catalanes? Per mi cap ni una.

Quina garantia ens donen que faci que ens esperem a veure si guanyen les eleccions espanyoles amb un marge que els permeti realitzar efectivament una modificació substancial de la Constitució Espanyola que blindi els drets socials i inclogui el dret a l’autodeterminació dels pobles? Cap ni una.

Així doncs, és útil Podemos o qualsevol dels seus “artefactes electorals” per als interessos de les classes populars catalanes?

P.D.: El paper d’ICV-EUiA mereixeria article a part però, entre altres contradiccions, difícil d’explicar que anirà amb Podemos a “Catalunya sí que es pot” i competirà amb Podemos a les eleccions generals, no?