Jesús, entre el mite i la història

L’any 1980, escrivia Jaume Lorés al pròleg de Jesús de Natzaret. Assaig d’aproximació als orígens, de Jordi Llimona (Edicions 62): En la cultura postcristiana, en què ja ens movem, Jesús ha passat definitivament de moda. No interessa. 

Recordo Jordi Llimona, amb la seva vestimenta blanca, el vespre en què un grup de la parròquia vam organitzar en un domicili particular un debat obert sobre aquest llibre que aleshores va saccejar les ments situades en el que la psicologia anomena espai de confort. Passats els anys, l’assaig de Llimona mostra fins a quin punt aquest teòleg (salvatge, com alguns el van considerar) es va avançar al seu temps.

Tot i les poques dades històriques amb què ens podem agafar, Llimona deia que n’hi havia prou per arribar al Jesús històric. Avui, la figura de Jesús, que a través dels evangelis canònics està situada entre l’humà i el diví, sembla que ja ha sortit d’aquell purgatori postmodern del qual es lamentava Jaume Lorés. Jesús torna a interessar, en el benentès, però, que la dona i l’home contemporanis demanen certeses, comprovacions.

Avui sabem que els evangelis, que ara més aviat entenem no com unes escriptures tancades sinó inspiradores per a la gent de cada època que se’n vulgui servir, representen una proclamació de la fe en Jesús, esdevingut el Crist o Messies, una proclamació a quatre veus de la fe postpasqual. Però més enllà dels cristians, ja ho siguin per fe o per cultura, hi ha un interès intel.lectual en molta gent per veure la dimensió de Jesús com a personatge històric. En aquest sentit, la bibliografia s’ha ampliat molt.

En aquest mateix espai, no fa gaire vaig comentar un assaig de títol una mica provocatiu, Jesús era un heretge (Ara llibres, 2014), de Lluís Busquets i Grabulosa. Aquest estudiós aprofundeix en la cara més dissident i més rebel del personatge Jesús. Busquets fa una lectura del personatge històric que va més enllà de la canonització que en va fer Sant Pau, que no el va conèixer, tot i que se li va revelar, com explica el mateix apòstol en les seves cartes. Cal considerar Sant Pau com el veritable creador del cristianisme, que com a religió és una elaboració posterior a les doctrines que presidien les primeres comunitats de seguidors de Jesús el natzarè.

Amb l’honestedat intel.lectual que el caracteritzava, el caputxí Jordi Llimona, que creia profundament en el missatge de Jesús, l’any 1980 va gosar desmitologitzar la figura mitologitzada de Jesús com a Messies, com a Fill de Déu, i com a Redemptor, sense negar, però, la seva funcionalitat messiànica, el profund sentit de filiació de Jesús respecte de Déu considerat com a Pare, i la seva activitat alliberadora, salvadora en termes cristians.

És pel camí de la desmitologització, en aquest cas per via científica, que cal llegir un llibre de publicació recent: l’assaig de David Rabadà, Cristo, mito al desnudo. Del Cristo canònico al Jesús històrico (Editorial Sunya, 2015). En base al principi científic de parsimònia* mai utilitzat en el camp de la teologia, aquest escriptor tan intel.lectualment inquiet i laboriositat pacient, desplega de manera novedosa i amb un llenguatge proper a les noves generacions, la seva tesi en capítols que van seguint, punt per punt, els textos evangèlics canònics, així com els evangelis apòcrifs. I com Llogari Pujol en els seus treballs sobre la figura de Jesús, Rabadà esmenta també un seguit de textos egipcis que podrien haver inspirat l’elaboració d’alguns capítols dels evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan, noms manllevats dels deixebles de Jesús. Els evangelistes no van conèixer Jesús, van escriure sobre ell basant-se en fonts orals i posant-hi, com és natural en tot escrit, de la seva collita, si més no en l’estil, en la tria dels episodis i en l’èmfasi del narrat. 

David Rabadà (Barcelona, 1967) es fa moltes preguntes sobre el personatge Jesús, sobre la personalitat de Jesús. Preguntar-se és pensar, i escriure el pensament és donar-li un cos que no necessàriament ha de ser una resposta tancada. L’apertura mental forma part de la manera d’enfocar un treball intel.lectual d’aquestes característiques. Perquè, al contrari dels dogmatismes amb què en altres èpoques s’ha volgut tancar la fe cristiana, i que ningú amb bona fe no pot negar, la recerca científica es constitueix en un espai obert, en el qual a cada cinc minuts es produeixen rectificacions a mesura que es van fent nous descobriments.

Rabadà, doctorat en Geologia, és un científic, i és com a científic que ha construït la figura de Jesús tal com ell l’ha visualitzat amb les poques dades històriques que tenim a l’abast, i que posa a disposició del lector perquè es faci la seva pròpia composició de lloc. Per veure amb millor claredat el personatge històric, Rabadà deconstrueix per capes el mite que la visió de Sant Pau i els seus en van fer, els quals, grecs com eren, pràcticament van colgar el Jesús galileu, el qual, com sabem, parlava en una llengua semita que no era l’hebreu sinó l’arameu.

Aquí resulta oportú recordar l’interessant treball de recerca filològica que va fer Abdelmumin Aya, El arameo en sus labios. Saborear los cuatro evangelios en la lengua de Jesús (Fragmenta Editorial, 2013). A ningú no escapa que no és el mateix la visió grega del món que la visió semita del món. Per tant, les paraules en arameu no signifiquen el mateix que en grec. Només per posar un exemple, sembla que Jesús parlava sempre de sanació (que va posar en pràctica a través de la seva activitat terapèutica: La teva fe t’ha curat, t’ha sanat). La mentalitat actual és poc donada a creure en prodigis, en miracles. En canvi, li resulta pròxima, sobretot desprès de la psicoanàlisi, la idea de sanació de l’ànima, de l’esperit, ja sigui dins o fora d’una fe concreta. 

No sembla que Jesús volgués crear cap religió, sinó que va predicar una manera de viure més justa, més respectuosa i més d’acord amb els valors espirituals. El Buddha tampoc va voler crear cap religió. Simplement va explicar als qui el van voler escoltar les seves descobertes. Amb les dades que ens han arribat, la humanitat de Jesús es va mostrar a través d’una vida austera però amorosa amb els qui l’envoltaven, va demostrar una gran fermesa d’ànima, vivia una vida espiritual intensa i tenia un fort instint ètic, la qual cosa el va situar al marge del sistema corromput i a fer-hi front, com abans havia fet Joan el baptista (a qui van tallar el cap), del qual va ser deixeble. Això va comportar a Jesús la condemna a mort en creu.

Cal buscar la veritat, recomana David Rabadà en la seva qualitat de modern investigador, i també en la seva qualitat de mestre. Jesús mateix va buscar la veritat. I també el Buda, que insistia que ni tan sols se l’havia de creure a ell, que un havia de comprovar les coses per ell mateix. Aquesta recerca de la veritat podem pensar que va portar Jesús a creure (a través d’una fe evolucionada dins els judaisme de la seva època) en una salvació més enllà de la mort; o, potser fóra millor dir, en una sanació o regeneració espiritual de l’ànima, fruit de la mort de l’ego, que així és com podríem veure la resurrecció, que ho és de l’ànima, no pas del cos. La resurrecció de Jesús no és un fet literal, va escriure en el seu llibre Jordi Llimona, sinó que és un fet escatològic que té un significat simbòlic.

Aquí és oportú fer una reflexió sobre aquest instint humà que és la simbolització de la realitat, un fet cultural. Algunes manifestacions de la vida, les més poderoses, susciten símbols que eleven l’energia d’aquestes manifestacions des d’un nivell inferior a un nivell superior. No és rar, doncs, que la personalitat, sens dubte magnètica de Jesús, i els fets de la seva vida i mort exemplars, fos mitificada, i sobretot per una mentalitat grega, com la de Sant Pau. 

La història de Jesús és exemplar en ella mateixa, fins i tot si només en tenim l’esquelet. Ho és fins al punt d’haver inspirat una de les religions que ha donat lloc a un art i a una cultura tan rica i complexa com la nostra. Amb el pas dels segles, i amb la Il.lustració al capdavant, la nostra cultura s’ha anat secularitzant. Això ha fet que s’obrís progressivament a veus no dogmatitzades com ara les de teòlegs com Jordi Llimona o Lluís Busquets, o com la de científics humanistes com David Rabadà, o com creadors des de la fe cristiana com Joan Gomis, que en el seu llibre Un jueu de Natzaret (Estela, 1967 – Mediterrània, 2000), fa dir a un dels protagonistes del seu relat coral respecte de la figura seductora de Jesús: I si fos veritat, aquesta història?

David Rabadà certifica dades de la història de Jesús, tot i les poques que hi ha disponibles. En la seva recerca dels orígens històrics de Jesús, Jordi Llimona també ens va conduir a una imatge de Jesús molt humana, però que, a través del seu compromís radical amb el seu temps i amb la seva gent, es mostra com l’expressió d’un Déu que, segons Llimona, ens vol alliberats de les nostres pròpies cadenes, que no són poques. No hi ha enemic més gran ni més mortífer que nosaltres mateixos.

L’elaboració posterior dels evangelis al voltant de l’any 70 dC., exalten la humanitat de Jesús fins a la seva mitologització (en realitat, divinització). Així és històricament, científicament, i fins i tot poèticament. Per aquest motiu, nosaltres, dones i homes del segle XXI, podem veure Jesús com algú que ha dut la seva humanitat fins al límit, en efecte, i és així com ens mostra el que un, una, pot arribar a ser en llibertat respecte d’un mateix, i en solidaritat amb els altres.

En el marc de la seva cultura religiosa, en les seves prèdiques Jesús es va fer ressò de la bondat paterna de Yahvé, el seu Déu. El cristianisme va convertir Jesús el natzarè en el Crist, en el Messies profetitzat en l’antic Testament. Ara, comptat i debatut, no sembla que estiguem tan lluny, ni que sigui tan estrany, pensar que l’esperit de Déu (o l’esperit de la Vida, que és el mateix) és en tots nosaltres, de la mateixa manera que som pols d’estrelles, com deia el doctor Joan Oró. Esperit que podem irradiar a través de l’amor.

Aquest missatge de l’amor (que és caritat, fraternitat, compassió i justícia) és el missatge del nou Testament. Que no trenca amb l’antic, sinó que li dóna una nova dimensió: una dimensió més horitzontal pel fet d’incloure les dones, els gentils, els estrangers, els malalts i desgraciats, i els pecadors. Si en aquella història de Jesús, en la qual hi podem veure una història simbòlica, arquetípica del més profundament humà que hi ha en cadascú, si en aquella història de Jesús no hi hagués alguna mena de veritat sobre les nostres possibilitats espirituals capaçes de superar els límits materials i regenerar la nostra humanitat de forma integral, crec que no n’estaríem parlant, dos mil.lennis després. Jesús continua interessant. Cristo, el mito al desnudo. Del Cristo canónico al Jesús histórico, de David Rabadà, és un exemple viu d’aquest interès.    

Teresa Costa-Gramunt

*El principi de parsimònia prioritza les explicacions més senzilles entre totes les possibles. Donades les mateixes condicions, l’explicació que acostuma a resultar correcta és la més senzilla, com anar pelant una ceba fins arribar al nucli.