Creixement econòmic de baixa qualitat

Només s'hi podria arribar en cas que es repetissin els errors del passat. És a dir, tornant a la càrrega amb polítiques públiques d'estímul respecte al sector de la construcció. Els subsectors econòmics que proveeixen al sector de la construcció es veurien indirectament beneficiats. I, novament, es cauria en una eufòria la qual acabaria de mal borràs amb bombolla financera i immobiliària.

Queda clar, feta aquesta reflexió, que no s'ha aprés pràcticament res des del 2008. Des del poder, no hi hagut correccions sistèmiques. Almenys, es confia en no ensopegar amb la mateixa pedra, ja que no s'esperen canvis legislatius i polítiques públiques de millora democràtica a curt termini. L'esperança que no es repeteixin artificioses i gegantines bombolles econòmiques és l'últim que es perd.

És trist observar a unes elits polítiques, econòmiques i socials que segueixen fent com si no passés res. S'està orfe de referents morals de pes i versemblants que serveixin de model a la ciutadania. En conseqüència, tampoc hi hagut inversions en els sistema de valors i de tendències, de manera majoritària, des del 2008. Però el ciutadà mitjà poc pot fer, tot i el molt fum que es ven respecte a conceptes institucionals com el de govern obert. Governs oberts de dubtosa funcionalitat i eficàcia.

No tot és negatiu des del 2008. Hi hagut una revitalització de l'acció col·lectiva, la qual cosa té molt mèrit. Aquests moviments socials se n'adonen que els sistema polític i econòmic perd oli. La PAH s'ha convertit en moviment social de referència. Els iaioflautes també emprenyen a les institucions polítiques i als agents del sector financer. Aquestes mobilitzacions col·lectives reflecteixen el malestar d'unes classes mitjanes indignades, perquè la riquesa i la propietat es troba cada cop més concentrada en una minoria de "guanyadors". Si les classes mitjanes no es sentissin pobres, amb objectives dificultats econòmiques per arribar a final de mes, i "vençudes" des del pet del 2008, no sortiria tanta gent al carrer.

Torn per a les dades. L'economia espanyola va tancar amb un creixement econòmic del 0,7% a l'any 2014. Però la taxa d'atur va cloure amb un elevat 23,6%. La taxa d'atur es manté en un preocupant 22,5% al maig del 2015. I es parla de previsions de creixement econòmic de més del 3% per a finals d'any. El canvi de tendència macroeconòmica, si s'acaba produint, és remarcable.

Però, de què li serveix al ciutadà de a peu que les xifres macroeconòmiques de demanda interna i exportacions siguin extraordinàriament positives, en comparació amb els anys precedents al 2014, si són incapaces de rebaixar sensiblement l'atur?

Faran baixar ostensiblement la taxa d'atur als nivells del 2007, tant a Catalunya com a Espanya, les falagueres expectatives de creixement econòmic per a finals d'any?

Desgraciadament no. Ja fa temps que som un país de serveis. Millor dit, l'economia espanyola i catalana és majoritàriament de serveis que contracten altres serveis. I encara sort que Catalunya compta amb un teixit de petites i mitjanes empreses industrials i/o serveis de tradició. Aquestes pimes han hagut de portar a terme fortes inversions per a poder exportar els seus béns i serveis en un entorn financer hostil. Tot i així, hi ha molta petita i mitjana empresa que no ha pogut aguantar-se, i hagut de plegar el ram. Totes les petites i mitjanes empreses que han suportat l'embat de la crisi econòmica han invertit en tecnologia per a poder ser més competitives en el marc d'una selvàtica economia global on les empreses transnacionals són les reines. Si no fos així, hi hagués hagut més abaixaments de persianes. No cal dir que la generació d'ocupació ha estat més aviat minsa des de l'any 2014. Les dades no enganyen.

La revolució de les noves tecnologies de la informació i comunicació és incessant i sense aturador. I s'ha passat per la pedra molts llocs de treball que no tornaran.

La irreversible globalització més l'accelerat desenvolupament tecnològic, han fet un mal terrible a la pime i al treballador. Es tracta de dos esculls infranquejables per a fer disminuir l'escandalosa taxa d'atur tant a Espanya com a Catalunya. Mai havia estat tan fàcil produir per a l'empresa. No calen els elements personals de l'ahir. I els estocs s'acumulen, perquè costa molt de vendre en un supercompetitiu mercat global de béns i serveis. Aquesta és la crua realitat. I comença a ser hora d'aprofundir en  solucions polítiques viables contra l'elevada taxa d'atur.

La renda bàsica universal, patrimoni de l'esquerra, és una mesura a estudiar amb la màxima seriositat en la lluita contra l'exclusió social més enllà de pensaments polítics divergents. També n'existeixen d'altres. Mentrestant, s'estan prenent en consideració alternatives com la Renda Garantida Ciutadana (RGC). Relatiu a la RGC, hi ha una Iniciativa Legislativa Popular que es va admetre a tràmit al Parlament de Catalunya al març del 2014. Avui paralitzada. De totes maneres, no es podria portar a terme en l'actualitat. La Generalitat de Catalunya no pot atendre una empresa de tanta envergadura d'acord amb el seu ridícul sistema de finançament i un pressupost insuficient.

El Treball Garantit (TG) i la Renda de Participació (RP) són altres mesures per a combatre l'exclusió social. Tard o d'hora s'haurà d'afrontar l'atur elevat de caràcter estructural amb mesures d'aquest estil. Malauradament, l'economia globalitzada i la permanent innovació tecnològica no permetran arribar a les taxes d'atur de l'any 2007.

Explicacions detallades de cada una d'aquestes  mesures contra la pobresa  són matèria per a un proper article. Tanmateix, la renda bàsica universal i les altres alternatives pel foment d'una vida digna no són conceptes "esquerrosos" situats en el món de les idees, sinó objectius col·lectius possibles per cohesionar una societat excessivament desigual.

És d'una peremptòria necessitat incrementar la democràcia econòmica tant a Espanya com a Catalunya. Avui més que mai no es pot desenvolupar la llibertat política per a tots, sense la independència i autosuficiència econòmica dels individus. En aquest sentit, i com subratlla Hanna Arendt, no és que la finalitat de la política sigui la llibertat, sinó que "el sentit de la política és la llibertat, perquè la llibertat o el ser lliure està inclòs en la política i les seves activitats". Absolutament ningú hauria de quedar exclòs de la democràcia, perquè aquesta és de tots i per a tots.