Meditacions en el desert

Cal felicitar-se per la iniciativa de l’editorial La Magrana de reeditar aquest llibre de Gaziel ja que es pot considerar una mena de testament personal pel que fa a la literatura i al seu pensament. No és un llibre fàcil ja que Gaziel l’escriu després de retornar a Espanya i trobar-se en un ambient de repressió intel·lectual i cultural que mai s’hagués pogut imaginar. El drama de Gaziel fou, sens dubte, primer la seva i forçosa marxa cap a l’exili en el moments en que la república no podia garantir-li els mínims de  seguretat, però en tornar a Espanya va adonar-se que la malgrat tot la llibertat havia estat segrestada pel franquisme i la repressió sobre el català i tot allò que pogués ser vist com a potenciador del catalanisme estava absolutament prohibit. En aquest llibre les reflexions són també fruit del neguit intel·lectual.

Ja hem comentat altres llibre de Gaziel però cal recordar que està considerat com un dels millor periodistes de l’època moderna de Catalunya i d’Espanya. Va començar la seva trajectòria periodistica a l’any 1911 a la Veu de Catalunya a on va publicar unes extraordinàries cròniques de la primera Guerra Mundial, cròniques que sembla que no van ser de l’agrat del promotor de la publicació, Prat de la Riba i Gaziel va continuar escrivint-les pel diari La Vanguardia amb llengua castellana. Fa poc va publicar-se per la editorial Dièresi i sota el títol de En las Trincheras el recull d’aquests cròniques que en llenguatge carregat de descripcions fa un repàs de la guerra i com es vivia des de l’òptica d’un periodista.

A La Vanguardia va seguir la seva carrera periodística i va acabar essent-ne el director des de l’any 1920 fins a l’esclat de la guerra civil a l’any 1936, quan el diari fou incautat pels anarquistes. Políticament de dretes, Gaziel va ser molt respectuós amb les idees dels altres i també va ser un defensor de la república. Amb l’esclat de la guerra la seva vida estava en perill i va decidir exiliar-se a París d’on retornarà a l’any 40. Però en arribar es processat per les autoritats franquistes per la seves conviccions republicanes i catalanistes. Gaziel no va poder tornar a la direcció de la Vanguardia i marxà a Madrid a on va dirigir l’editorial Plus Ultra, editorial creada per Barral i Gili i altres burgesos catalans que volien trobar un estabilitat digna per Gaziel.

Malgrat no poder publicar va anar seguint els seus escrits i assaigs sobre la història de Catalunya o el comportament dels catalans davant el decurs dels fets. Va morir a Barcelona. Mica en mica les seves obres van tornant a ser reeditades per conèixer la gran personalitat d’Agustí Calvet, fill de Sant Feliu de Guixos i un dels millors periodistes i intel·lectual de Catalunya en la primera meitat  del segle XX.

Meditacions en el desert, publicat per primera vegada a París a l’any 1974 per l’editorial Edicions Catalanes va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or de l’any següent, és un dels darrers llibres i és també un dels més colpidors perquè esdevé un llibre carregat de reflexions fetes en la intimitat, és a dir respostes al moment en que viu però que no pot explicitar públicament per la situació que viu el país i la seva pròpia posició personal difícil fruit de la seva relació amb els cercles governamentals. Quan un periodista de vocació i professió es veu impossibilitat de publicar fa de la seva capacitat de reflexionar i opinar un exercici d’introspecció i de escriure els pensaments sabent que possiblement mai es veuran impresos. Sortosament en aquest recull de les reflexions han estat publicades i en elles es mostra un Gaziel que parla amb llibertat, amb lucidesa i també amb una certa capacitat d’indignació fruit de la situació que li toca viure a ell però també fruit d’una Espanya que es mou amb una certa autarquia i en aquest sentit la duresa dels comentaris sobre el aliats i el seu tracte amb Espanya després de l’acabament de la segona guerra mundial.

Gaziel sempre ha tingut un reconeixement entre la intel·lectualitat catalana, Gimferrer va qualificar aquest llibre com “Un gran llibre, potser el millor dels que ha escrit, que avui encara és necessari” o Josep Benet que va qualificar Gaziel de “la ment política més poderosa de la dreta catalana del seu temps”. Algú ha qualificat aquest llibre com un llibre trist i desesperançat -Gaziel el qualifica d’antipàtic- però si tenim en compte la situació de Gaziel gairebé enclaustrat a Madrid i no podent exercir la seva professió aboca gairebé les seves frustracions en aquest mena de dietari amb reflexions sobre la vida política, cultural que viu i veu des d’una llunyania no volguda sinó forçada.

És el llibre d’un periodista que es veu convertit en escriptor en no poder exercir la seva professió amb llibertat. Aquella reflexió d’urgència que cal fer en un diari és converteix en una reflexió pausada i serena sense estar exempta de la qualitat que va guanyant amb el temps i la maduresa com a escriptor.

Aquestes meditacions finals de Gaziel són les reflexions d’un catalanista de dretes, d’un demòcrata fins el moll de l’os i un  republicà, d’una persona que s’ha sentit desenganyada i que procura, malgrat la desesperança, la decepció i la situació política, veure, intuir alguna llum al final del recorregut. 

Meditacions en el desert
Agustí Calvet “Gaziel”
Editorial La Magrana
Barcelona, setembre 2010