Una lectura de fred als ulls

Al tercer llibre de poemes d’Antònia Vicens, Fred als ulls (Cafè Central/Eumo Editorial), d’entrada hi trobem dos mots que, conjugats, ens criden l’atenció: fred i ulls. Encabat de la lectura veiem que es tracta de dos mots-força, o de dos mots-capacitat, que donen unitat a un discurs poètic que mostra la dicotomia existencial sempre en tensió, i també aquells llocs extrems on, de grat o per força, ens trobem en alguns moments de la vida, a vegades la vida sencera.

Però, com diu la dita, els extrems es toquen quan no se superposen. Per exemple: a qui el mata el fred, el fred li és infern, és el lloc on es crema, ja que el fred intens, com les flames, crema, aniquila. La sola paraula fred ja encomana por de patir-ne, com també descriu una sensació de solitud, com també parla de l’amenaça d’una experiència duta a un cim insofrible. Uns ulls freds, una mirada freda, pot aterrir, però també pot ser que aquest fred als ulls hi sigui per desemparança d’amor, desvaliment d’afecte. Un hivern a l’ànima, vaja.

Cal sobreviure al fred als ulls, ja sigui que trobem ulls que ens mirin amb sentiments gèlids, ja sigui que en aquests ulls hi trobem una tristesa còsmica, glacial com en els primers dies de la vida a la Terra, i busquin la complicitat d’un consol. Tota aquesta varietat de sensacions explicada a través d’aquestes imatges formen part de l’univers de Fred als ulls. Fils que componen una trama que a vegades es trenca i ens trenca, però que caldrà sargir.

Com diu Gabriel de la S. T. Sampol a l’epíleg del llibre de Vicens, els versos de la poeta no són complaents. I és que diuen amb total nuesa aquelles experiències doloroses que ens esquincen, que obren clivelles a la pell, que ens envien al Pol Nord de l’ànima sense contemplacions.

I com dir-lo, aquest fred? Antònia Vicens, una excel.lent narradora que s’ha revelat una poeta excel.lent, el diu amb poemes curts, condensats, i amb versos trencats que obliguen a fer una pausa en la lectura, a detenir-se en les imatges poderoses que commouen o corglacen: glaçons als ulls, els ulls diminuts transmeten la soledad d’un desert, barrots de gel, hivern.

En aquests poemes cal llegir-hi també una simbologia dels ulls. Fent memòria de la vella mitologia, als lectors se’ls fa present el cíclop d’un sol ull, potser metàfora d’una mirada unidireccional sobre la vida; o els àngels romànics amb les seves grans ales plenes d’una multitud d’ulls són imatge d’una visió omnipresent que arriba fins a l’últim racó de l’existència.

Els símbols són el llenguatge de l’ànima transformat en figures que cal interpretar, vet aquí. I el lector, la lectora, també fa memòria d’una nova mitologia ara presentada amb la imatge esgarrifosa del film surrealista de Luis Buñuel: una navalla que talla un ull, és a dir, que no només encega sinó que potser vol el mal i s’hi complau; o aquella altra imatge de René Magritte: en un plat apareix un tall de pernil en el centre del qual s’hi obre un ull humà. És una imatge de difícil interpretació perquè segurament pertany al món oníric, i el món oníric té símbols universals, però amb més freqüència els somnis contenen símbols que cal interprestar des de l’experiència personal. Sigui com sigui, aquestes imatges posen al descobert angúnies internes. El món de l’inconscient no és gens amable quan es presenta amb aquestes imatges que ho són de la nostra vida psíquica. No sempre es pot verbalitzar el dolor o el terror psíquic, les experiències cruentes que queden emmagatzemades a l’inconscient. Però artistes plàstics i poetes s’hi acosten amb el seu llenguatge no lineal, metafòric, simbòlic. És l’art de les paraules transfigurades per la poesia, que és una manera de veure i de viure la vida. Paraules que valen per elles mateixes en virtut d’unes lleis abscòndites que regeixen el simbolisme del pensament:

damunt les nines dels ulls una sabata
de taló alt aixafa i
rebrega qualsevol besllum

Perquè així es manifesta el pensament quan pensa amb imatges que en aquest cas diuen de forma brutal com a vegades es presenta el desig per reprimir la llum, que és el mateix que voler reprimir la consciència. Hi ha moments a la vida que ens sentim així, aixafats i fins i tot vexats, però també és cert que al mateix temps ens podem sentir llançats a buscar la claredat, la veritat. Antònia Vicens escriu amb gosadia aquests cims de la nostra humanitat amb paraules clares, acabades de rentar. I ho fa conscient que encara que el camí a vegades sigui tan fred, tan àrid per arribar-hi, hi ha un lloc en el nostre interior en què tot ho és, llum, i escalf. Per això t’aferres a una rosa, escriu Antònia Vicens; que és el mateix que dir t’aferres a l’amor, que és la bellesa de la vida. Sigui com sigui, la qualitat dels versos de Fred als ulls no deixa indiferent, hi palpem humanitat al nu.