Dèficit d'autocrítica i elits polítiques deixades

Després de la caiguda de la dictadura dels coronels es va restablir la democràcia a Grècia a l'any 1974. Una democràcia d'alternança d'ínfima qualitat entre dos grans partits polítics. Les gestions de govern dels socialistes del PASOK dominats per la nissaga Papandreu com de Nova Democràcia Grega, partit de centredreta grec, dominat per la família Karamanlís, impartien magistrals lliçons en saldos negatius entre ingressos i despeses dins l'administració pública grega. Fins a les eleccions del 25 de gener d'enguany, en què Syriza dinamita la vella política bipartidista grega.

Polítics del PASOK i Nova Democràcia esdevingueren "catedràtics" en dret financer i tributari durant quatre dècades. Les seves pràctiques a l'agència tributària grega ho avalen.

Deixant a banda ironies, si es fa despesa pública i s'ingressa de manera exigua, s'acaba amb un endeutament públic exorbitant. Però això no és el pitjor. La manca de credibilitat dels prestataris, per un immens desajust pressupostari, provoca que cap prestador deixi diners a un interès raonable. En conseqüència, es crea un clima de desconfiança, i tot el deute públic acaba al mercat secundari cotitzant a un interès abusiu. L'inversor el defuig com la pesta, perquè sap que mai el cobrarà. I tota la comunitat ha de rescatar l'estat, perquè no entri en fallida. Aquest és el relat simplificat del perquè Grècia ha acabat com el rosari de l'aurora.

Dit això, si s'haguessin fet auditories serioses i exigents per part de les elits de les institucions comunitàries, i s'haguessin fet complir els criteris de convergència de manera estricta, potser no ens trobaríem amb el país hel·lè a la ruïna. El problema no va ser d'euro, sinó d'entrada a l'eurozona de molts països que no complien amb els requisits, ni de bon tros, dels anomenats criteris de convergència. Itàlia i Grècia no haguessin hagut d'entrar a l'euro en el seu moment. La incorporació a la moneda única hauria d'haver estat esglaonada, posant com a barrera d'entrada molts més criteris de convergència a països membres tan dispars. Per exemple, es va obviar comptar amb l'imprescindible requisit d'harmonització fiscal a l'eurozona.

Hi ha consens sobre la gran disbauxa haguda respecte al compliment dels criteris de convergència amb l'euro en circulació. I diversos països de l'eurozona, en algun moment o altre, han fet trafolles en connexió amb l'acompliment d'algun dels tres criteris de convergència. Certament, s'ha actuat malament. Però aquest països, com Alemanya i França, tenien i tenen economies fortes i equilibrades, ergo no tenen dificultats per aconseguir finançament pel seu deute públic. De totes maneres, és injustificable.

El problema de fons va ser que països aspirants a la moneda única europea, amb economies massa diferenciades i sistemes tributaris tan diversos, entressin de cop a l'euro. Grècia era, i continua sent, un país deixat, que no estava preparat per a compartir moneda i cedir la seva política monetària. Per tant, els principals responsables de l'actual situació política, econòmica i social no es situen a Grècia. Les elits polítiques comunitàries i alts funcionaris de la UE del tombant de segle que portaren a terme el disseny i implementació de l'euro són part cabdal de la crisi grega. L'aprovació i posada en marxa d'una moneda compartida per tots alhora va ser una equivocació. Més tard, no hi hagut fermes polítiques de supervisió dels estats de l'eurozona per part de les institucions comunitàries, com tampoc més integració política ni econòmica dins el si de la UE. L'euro no era l'acabament de res, sinó el començament de tot amb la fi d'una Europa federal o confederal. La Unió Europea s'ha deixat anar després de l'entrada en circulació de l'euro. I la crisi grega és el corol·lari de manca de previsions de les institucions comunitàries, i falta de voluntat política dels estats sobirans membres per continuar avançant en el procés de construcció europea. Des d'una perspectiva estrictament política, la idea d'Europa com a federació d'estats porta anys i panys abandonada.

Per tant, no és d'estranyar la deriva que ha desembocat en el greu problema grec, perquè en política molts són teòrics que mai han treballat, o han viscut molt poc, en el sector privat. Conseqüentment, és impossible poder gestionar bé polítiques macroeconòmiques de tanta envergadura sense l'assessorament expert d'elements personals provinents del món privat de dilatada experiència amb èxit de gestió i administració. Els polítics no volen ombra, i així ens va. Empresaris i directius d'edat provecta o avançada, amb ètica i fulla de serveis notable, s'haurien d'anar a buscar per escoltar i prendre'n nota. Sortosament, n'hi ha un niu de professionals amb aquest perfil, semi jubilats o jubilats, que són un pou de coneixement pràctic en matèria de gestió i administració de tota mena de recursos. Desgraciadament, desaprofitats. Perquè la política i els seus actors principals no escolten, sinó s'escolten. S'estimen més viure envoltats d'elements personals mediocres o fatídics que ranquegen tant en microeconomia com en macroeconomia. I els especialitzats assessors en macroeconomia són excel·lents acadèmics d'escassa o nul·la experiència pràctica. Malauradament, les desafortunades i poc previsores decisions polítiques, de tots ells, ens esquitxen a tots.

El problema de Grècia sempre ha estat de deute públic. Relatiu al deute en general, el quid de la qüestió no és tenir-ne o no. O tenir-ne més o menys. La qüestió de fons no és altra que la capacitat que es tingui de finançar-lo. I Grècia s'ha caracteritzat per tenir un deute monstruós pel seu tipus d'economia. Una riquesa basada fonamentalment en el sector primari i, sobretot, terciari. Els seus recursos naturals són diversos, però poc abundants. Grècia no hauria d'haver registrat tant dèficit públic any rere any. El corol·lari de tot plegat ha estat un percentatge d'endeutament públic mastodòntic en relació amb el seu PIB. Grècia ha gastat bojament al llarg dels anys. No s'ho podia permetre. Ho impedia la seva economia i el seu deficient sistema tributari. La seva incompetent elit política no només ha malbaratat milers de milions d'euros provinents de la UE. També ha fet els ulls grossos mitjançant una agència tributària de nyigui-nyogui.   

En aquest sentit, el pitjor enemic de Grècia no ha estat la troika, Alemanya, la cancellera Merkel i el diari Bild alemany. Res més lluny que la realitat. El pitjor enemic de Grècia ha estat la mateixa Grècia i el seu tarannà negligent com a comunitat nacional. El ciutadà grec mitjà acostuma a amagar-se darrera la ideologia nacionalista per tirar pilotes fora. L'autocrítica hel·lena respecte a les seves elits polítiques, econòmiques i socials resta minimitzada o silenciada. Només un condemnat a vint anys de privació de llibertat,  l'exministre de defensa grec Tsojatzopoulos del PASOK, està a la presó. I perquè estava fet tot un capo de  família. La seva esposa Viki Stamati, també condemnada a dotze anys de presó, va fugar-se del centre psiquiàtric penitenciari la passada primavera. Tractant-se de qui era, la situació no pot ser més surreal i esperpèntica. La justícia grega no és pot adjectivar amb cap altre qualificatiu que no sigui el de ridícula. Sense autocrítica, els grecs no progressaran com a poble. No desaprovar explícitament i amb contundència certes conductes de conciutadans amb elevats ingressos que no tributaven, de polítics incurosos del PASOK i Nova Democràcia amb incapacitat per a construir un sistema tributari amb cara i ulls amb tant de temps que van tenir, significa consentir. La majoria de veus hel·lenes de condemna, d'una variada mostra de ciutadans nacionals grecs escoltades en documentals i informatius, han anat unidireccionalment cap a Alemanya, mitjans de comunicació alemanys, la cancellera Merkel, el ministre federal de finances alemany Shäuble i els seus rescatadors de la troika. Em semblen opinions parcials amb poques ganes d'assumir responsabilitats per a rectificar comportaments autòctons autoperjudicials. S'està davant d'un nacionalisme grec poc o gens constructiu que pretén ocultar una certa accídia molt difícil de contraargumentar amb fonament.

D'altra banda, grans inversors privats, creditors públics internacionals, i elits de la UE ja feia anys que tenien coneixement d'una realitat grega consistent en un endeutament públic extremadament gran. Les dures mesures rescatadores a corre-cuita es podien haver previst i contrarestat amb obligades i graduals reformes que necessitava l'administració pública grega. Els problemes d'endeutament estructural de l'administració pública grega es coneixien. El país hel·lè tenia un deute del 93,01% en connexió amb el seu PIB a l'any 1995. Un bàrbar endeutament públic insostenible per aguantar la seva desproporcionada administració pública. Era qüestió de temps que no aconseguissin finançament per a poder pagar tanta despesa pública. Els problemes de pagament grec no solament responsabilitza a deutors. També a creditors. Deutors i creditors que han deixat córrer el temps amb una desídia olímpica com si es tractés d'una situació normal. Els deutors sabien que no pagarien. I els creditors que no cobrarien. Tot i així, qui dia passa, any empeny. Tots plegats fent-se el murri, fins que la situació va esclatar per l'insolvència de l'estat grec.

Grècia es va desenvolupar i modernitzar del 1981 al 2001 gràcies a la Unió Europea. Tanmateix, les seves dades d'inflació, dèficit fiscal i deute públic la van deixar fora de la creació de la nova moneda el primer dia de 1999. No va superar els criteris de convergència del 3% de dèficit pressupostari, d'un 60% de deute públic respecte al seu PIB i no superació de l'1,5% de taxa d'inflació relativa als tres països de l'eurozona amb menor inflació. No obstant, aviat es va refer d'aquella frustració, ja que es va apropar "molt" als criteris de convergència, sense acabar-hi d'arribar amb un -3,05% de dèficit públic a l'any 1999. Finalment, Grècia va ser admesa a l'euro al juny de l'any 2000 amb un -3,70%. Aleshores, Grècia no hauria d'haver entrat a l'euro. Perquè els grecs tenien un 94% de deute públic a l'any 1999, i un 103,4% de deute públic a l'any 2000 en connexió amb el seu PIB. Va ser un cras error posar en circulació l'euro a l'any 2002, com si tots els països aspirants a l'eurozona fossin similars i estiguessin igualment preparats. Grècia no ho estava. I ara ho paguem tots.

Ara no es pot deixar a Grècia a l'estacada. Grècia no pot quedar fora de l'eurozona. Els motius no són de naturalesa geopolítica per la seva mala relació amb Turquia, o per ser frontera natural amb tercers països, o per motius ètics o morals. La responsabilitat capital recau sobre qui va flexibilitzar, temeràriament, els criteris de convergència, perquè tot país membre de la UE aspirant a l'euro tingués cabuda a l'eurozona quan va entrar en circulació la moneda única a l'1 de gener del 2002. Les institucions comunitàries són l'origen del desgavell. Avui s'ha de fer els impossibles, perquè Grècia, mica en mica, torni a surar. És el que toca.

Cal dir que seria l'ostracisme total pels grecs, en cas de fer-los sortir de l'eurozona. Se'ls enviaria a un espècie d'autarquia distòpica, ja que devaluacions del dracma per afavorir les seves exportacions com a política monetària, provocaria que no poguessin adquirir molts béns d'importació. Grècia sempre ha registrat saldos negatius en la seva balança comercial, perquè és molt depenent de l'exterior. Els grecs importen molt més en relació amb allò que exporten. Una Grècia fora de l'eurozona significaria condemnar a aquest país a una inòpia molt complicada d'invertir.

Què va passar amb les auditories en aquell moment, i que ha anat passant amb les auditories des de l'any 1999? 

Tard o d'hora, tot s'acaba sabent.

Actualment, Atenes ha acceptat el tercer pla de rescat per import de 86.000 milions d'euros a canvi de dures reformes estatals durant aquest passat 14 d'agost. No els hi quedava més remei, malgrat que la solució sigui un pedaç que no arregla gairebé res. Solament és oxigen. Un necessari baló d'oxigen que li ha de servir, ara sí, per guanyar credibilitat i confiança davant tota la comunitat internacional amb el pas dels mesos. La solució final no passa per més rescats. Al capdavall, els creditors hauran de fer concessions. Però l'estat grec se les ha de guanyar.

D'altra banda, Grècia té una història i llegat cultural d'impressió i admiració. És el bressol de la democràcia, però ha actuat amb una deixadesa impròpia dels seus avantpassats. Ha d'assumir la seva quota de responsabilitat en la seva crisi, i fer mans i mànigues. A més a més, la nació grega pateix un dèficit d'afegitó que li frenarà el progrés en cas de no rectificar. Em refereixo al dèficit d'autocrítica. Els grecs han de fer deures de tota mena per posar-se al dia. No és voluntari canviar de tarannà, sinó obligatori.