Món àrab a la deriva

L'enderrocament de Saddam va representar cobrir-se de glòria per part d'Occident a l'Irak a l'any 2003. Deixant a banda, la ignominiosa nyepa que tots coneixem.

Després, 'la primavera àrab' -de finals del 2010 i principis del 2011- va acabar en frustració, exceptuant Tunísia. De fet, Tunísia ja em va semblar un país relativament modern i ordenat al 2001. Em trobava a Tunísia durant el fatídic atemptat terrorista del 11-S del 2001. La vida va continuar amb serenitat durant els dies posteriors en aquell país d'incalculable patrimoni històric. 

L'ingerència d'Estats Units i països europeus en sobiranies de països àrabs ha embolicat la troca des del 2003. Occident ha fet i s'ha fet un embolic en el món àrab més inestable, més ben dit. Les intervencions occidentals no han passat la maroma. No ho havien d'haver provat. El resultat ha portat a una anàrquica poliarquia a l'Irak i a Síria. I el boomerang de caos ha retornat fins al bell mig de la vella Europa en aquest estiu 2015. 

D'altra banda, casos com Irak, Egipte, Líbia, Síria, el Sudan i Mauritània demostren que la dictadura militar és la forma de govern menys iniqua per administrar territoris i poblacions d'aquest món àrab. Per descomptat, els components de cultura política democràtica es troben a gran distància. Perquè les transicions democràtiques es consoliden quan una supermajoria del poble ho vol. No obstant, aquests països àrabs amb predomini de confessions religioses islàmiques no en volen de democràcia.

De què va servir enderrocar la tirania del militar Saddam Hussein?

De què va servir promoure la dimissió del dictador militar egipci Hosni Mubàrak al 2011?

De què va servir pelar al coronel libi Gaddafi al 2011?

De què han servit les "ajudes" occidentals de col·laboració amb l'Exèrcit Lliure Sirià per a enderrocar el dictador Baixar al-Àssad descendent del militar i polític Hafez al-Àssad?

Han servit perquè el tirà siri alliberés de les seves presons als fonamentalistes religiosos -com a estratègia de resistir en el poder- per a mostrar a Estats Units i Europa que és millor una Síria amb Al-Àssad que no pas un país governat per islamistes radicals amb potencial per a sembrar el terror sobre cristians i no cristians a l'Orient. A partir d'aquí, el Daiex (Estat Islàmic) -originat a l'any 2000 pel ciutadà jordà, ja mort, Abu Musab Al Zarqaui- fa la gran arrencada com a nombrós grup islamista violent d'aspiracions delirants. 

I tot plegat, per a desestabilitzar encara més aquests països del món àrab de precari equilibri intern per la seva multiculturalitat i amb confessions religioses contraposades entre si. 

Mentre no canviïn les coses, les dictadures militars són un mal menor per aquests estats. Perquè els partits religiosos islamistes que són alternativa no només són pitjors gestors i administradors dels afers públics, sinó que coercionen encara més els drets i les llibertats civils dels ciutadans en comparació amb els militars. És fugir del foc i caure a les brases. 

Ara per ara, la democràcia és una forma de govern inabastable en quasi bé tot el món àrab i musulmà que es troba sobre un volcà.

És missió impossible, ja que es tracta de societats que evoquen en molts aspectes a l'edat mitjana. I el que no pot pretendre Occident és canviar la idiosincràsia de cadascun d'aquests països. Ho han de fer per ells mateixos si és el que volen.

De què serveix propiciar el canvi d'un dictador militar o d'ascendència militar per un altre amb més afinitat cap als països més avançats d'Occident i les seves multinacionals?

Només, per a desballestar encara més els delicats equilibris d'aquest món àrab de majoria musulmana, i abrandar l'odi cap al món occidental.

O, el què és pitjor. Atorgar l'oportunitat als extremistes religiosos islamistes per a pescar fàcilment en aigua tèrbola. I fer més llum al terrorisme d'Estat Islàmic i el seu corol·lari. Extensos i intensos processos migratoris de persones per a situar-se fora de perill.

Toca als ciutadans siris en aquest moment. S'escapen del fonamentalisme islamista bàrbar i manipulador per anar caure a mans del crim organitzat europeu. Tornar a fugir del foc i caure a les brases

Prohibit dir-ne animalada a tot això, perquè els animals no actuen així.

Mentre, els mandataris dels estats europeus i alts funcionaris i polítics de la UE es fan l'orni com de costum en política exterior i seguretat comú. Haurà de ser la "dolenta" Alemanya qui posi fil a l'agulla en l'afer. Res d'estrany en aquest sentit.