Resistència, ruptura i construcció

Quan es prepara una campanya electoral un dels reptes és condensar al màxim les propostes programàtiques per a que el missatge arribi de manera senzilla i clara a la ciutadania.

Enguany aquest esforç de condensació i claredat, es fa més necessari, si cap, per la excepcionalitat del moment polític que ens està tocant viure.

Se’ns diu, de vegades, que la CUP ens presentem a les eleccions autonòmiques del 27S des d’una perspectiva perdedora i amb l’únic objectiu de fer de crossa d’algú altre. Fals.

Que no es confongui la humilitat d’admetre que difícilment serem la força més votada amb la ferma voluntat d’assolir uns objectius estratègics que ens acostin als objectius finals d’independència, socialisme i feminisme pel conjunt dels Països Catalans.

Aquest objectius estratègics passen per la constitució d’un estat independent en aquesta part del país, i construir-lo situant les persones i la seva felicitat en el centre de les decisions polítiques.

Aquests objectius els tenim a l’abast, si més no, són tant o més factibles que els objectius de la resta de formacions polítiques que es presenten. I és per aquest motiu que no ens presentem per ser crossa de ningú ni amb voluntat de segona o tercera sinó que ens presentem amb voluntat ferma d’aplicar el nostre programa, no per fer de crossa sinó esdevenir la punta de llança de les classes populars en el procés d’independència.

No en va, el proper Parlament de Catalunya tindrà una majoria sobiranista i d’esquerres i l’únic grup parlamentari independentista i d’esquerres serà el nostre. La CUP-CC és, per tant i segons el meu parer, qui més pot garantir que el procés d’independència no quedi en via morta per un procediment excessivament dil·latat en el temps i obsessionat en el pactisme estèril, i que la independència sigui una oportunitat de construir una societat més justa socialment conformada per persones lliures.

Per a això haurem de tenir resistència, ruptura i construcció.

Resistència als embats de la crisi-estafa que ha generat les ànsies especulatives de les elits financeres mitjançant un pla de xoc social que aturi, desnonaments i acomiadaments i abordi la pobresa alimentària i energètica i l’emergència social de tot tipus. És el més urgent, innegociable i irrenunciable.

Ruptura amb l’Estat i el Capital, encarnats en l’espanyolisme i la troika, sense embolicar més la troca. Insisteixo, cal ruptura perquè no hi ha reforma ni regeneració possible del capitalisme encarnat en aquesta part del territori per l’Estat Espanyol.

No serveix estar a expenses d’una hipotètica “regeneració” de l’Estat espanyol com pretén Catalunya Sí Que És Pot, ni serveix abaixar l’estanquera per pujar la senyera i seguir lligats de peus i mans a la deutecràcia i l’austericidi, com es podria despendre del discurs “transversalista” i l’apel·lació obsessiva a l’encaix en la UE per part de sectors de Junts Pel Sí.

Cal tenir present que un govern rupturista (a Catalunya) amb l’Estat espanyol podria ser el revulsiu per a que es qüestionessin molts altres aspectes i podria esdevenir la millor contribució que podem fer als pobles germans d’aquesta península, tal i com afirma el company madrileny Ramón Cotarelo. Ho dic pels que apel·len a sentimentalismes que tenen poc a veure amb la necessària solidaritat de classe i que, de fet, fan el joc a les oligarquies estatals i nostrades.

Construcció d’un país de bell nou. Des de zero i des de baix, on no hi tinguin cabuda ni reis ni corruptes, i se situï, com deia abans, a la persona al centre de les decisions polítiques. Això no és possible dins del capitalisme i el patriarcat. Tenim ben recent el cas de Grècia per deixar-nos entabanar amb el cants de sirena d’aquells que es presenten amb un discurs alternatiu però amb una praxi que, lluny de ser una alternativa al sistema que ens ha dut a la crisi actual, esdevé una falca del mateix amb la seva intenció de “regenerar-lo”. Que Podemos tingui com a referent a Syriza i hagi justificat el posicionament de Tsypras davant del tercer rescat a Grècia que ha fet cas omís al NO rotund de la societat grega en referèndum, diu molt del que podria passar aquí si tinguessin la paella del mànec.

Per tant, Declaració Unilateral d’Independència immediata i inici d’un procés constituent de caire popular, que no cal dir que ha de ser unilateral perquè no és possible si no ho és. I no és possible un procés constituent sense un acte de sobirania, sense ruptura, sense desobeir. I ha de ser popular per a que la independència sigui per a canviar-ho tot, per a que decidir sigui un dret d’exercici permanent.

Així doncs, resistència (pla de xoc social), ruptura (DUI immediata) i construcció (procés constituent popular) són les receptes programàtiques de la CUP per a les properes eleccions.

Amb aquesta perspectiva, no serem crossa, serem punta de llança. Segurament no guanyarem però potser som decisius. Potser no determinants però sí influents. En qualsevol cas, estic convençut que el que sí que som és necessaris en aquesta cruïlla històrica en la que ens trobem. Potser no governarem però farem tot els esforços per a fer possible el governem-nos.