L’espectacle va ser al balcó

Normalment durant les festes majors els espectacles són a la plaça. Les evolucions dels balls populars, els castells, els entremesos, les fanfàrries, les bandes actuen pel gaudi de les gernacions que es concentren a les places majors de tants i tants pobles i viles del país. Al balcó dels ajuntaments respectius, les autoritats contemplen l’espectacle i donen també la singularitat institucional lògica i normal en la festa que representa la ciutadania i aquesta presència reclama un cert capteniment.

L’espectacle de festa major a la Mercè de Barcelona no va ser a la plaça (que també) sinó al balcó, amb “teatro del bueno” que diria aquell entrenador innombrable amb la picabaralla absurda, inútil i estèril entre els regidors penjadors de banderes, potser amb la intenció de veure qui la té més grossa la bandera i el sentiment patriòtic.

Hem conegut patriotes que porten la bander al cor, cosida a la samarreta o la gorra, altres més a prop de la cartera que del cor i  ara sembla que a la butxaca per treure-la quan calgui fer una demostració d’amor a la pàtria. Potser reivindicant l’estel solitari o recitant “Les tombes flamejants” el regidor Alfred Bosch i un col·lega seu van penjar l’estelada.

Acció premedita segur.

Ai las! Però i la bandera espanyola que penja l’Alberto Fernández també la portaven a al butxaca? Preveient que haurien de contrarestar l‘acció del d’ERC. I van acabar desplegant-la també al balcó de l’ajuntament del Cap i Casal. Potser cantant allò de “Por verte temida i honrada, tus hijos....” o la tonada més alegre de “banderita tú eres roja , banderita tú eres gualda”...

Moment antològic de la festa Barcelonina.

Des de que Cambó va instaurar la Mercè no se’n ha vist cap com aquesta afirmen els folkloristes de pro.

Cops de colze d’una regidora del PP, gairebé empentant i fent desaparèixer a l’alcaldessa Colau, el tinent d’alcalde Pisarello, com el més murri de la classe estirant d’amagatotis per evitar que la bandera constitucionalment espanyola es desplegués, i després envia un piulada dient “No me esperaba esa escena en el balcón del Ayuntamiento en medio de las fiestas de La Mercè. Me ha salido el alma republicana". Jo em pensava que els republicans eren una mica més directes i seriosos i no feien el paper d’estrassa que va acabat fent. No faig ni deixo fer. Faig veure què... Deu ens guardi d’aquest esperit republicà.

I l’alcaldessa? Descol·locada sembla una funambulista que ha perdut la perxa i que travessa el cable des de la llibertat d’expressió fins a rebutjar l’ús partidista i electoral del balcó de l‘ajuntament. L’equilibri potser li fallarà, I si de bon principi ja es deixa empentar, potser acabaran fent-la ballar al so dels altres. 

El Bosch demanant calma a la plaça mentre demanen l’orella del Fernández dia, ai no!, demanaven la independència. Espectacle magnífic i que perdurarà segur amb el pas de les generacions que explicaran diran orgullosos: Jo hi era, jo ho vaig veure. Ho denominarem jornada històrica?

La guerra de les banderes no és guerra és una batalleta que fa anys que dura.

Ho van incorporar fa temps, és com el Guadiana que apareix i desapareix en funció de les necessitats d’exhibir pols o presència.
Els més vius ja ho han incorporat com un element més de l’imaginari festiu de la ciutat. El veïns de dalt, és a dir els vilafranquins (el nostre barri de muntanya) ja fa anys que abans de la jornada castellera, i ara amb ja un certa indiferència general, es desplega una bandera estelada des de la teulada de l’església de Sant Joan. Allò si que és una bandera!!.

Els vilanovins, donats a copiar algunes coses dels vilafranquins, (a l’inrevés també passa i molt) ara pengem solemnement i amb processó cívica inclosa també una bandera catalana des del campanar i ho basem en un tradició que diuen que ve de les terres de ponent, no volem reconèixer la primigènia despenjada vilafranquina)

I no això no és ETA, ministre no faci volar la imaginació exageradament que acabarà estant fora de la realitat i això si que és greu. Poca conya amb segons quines comparacions que no el prenguin per sonat.

Tot plegat una anècdota que només però que pot donar molt de joc si som capaços de convertir-ho en un sainet més de la Festa Major per gaudi de propis i estranys i cada any actualitzar-ho en funció de la situació conjuntural i potser amb el temps i amb una bona coreografia derivarà en un ball de banderes (estaria be seguir l’evolució de els coloraines de les banderes que porten els   bastoners) que acabarà esdevenint d’arrel popular i tradicional. De més grosses se’n han vist.

Tots (ei, potser no tots) a la nostra vida, i més, si has tingut algun càrrec públic o privat i qui subscriu el primer sap que quan veus imatges d’algunes de les teves accions o actuacions després d’uns quants anys t’adones que potser vas fer el ridícul, que no vas estar prou fi, et fan enrojolir i avergonyir i procurar que no les vegin els teus parents i amics per no ser objecte de befes i conyes. Doncs d’aquí uns anys veure aquestes imatges ens faran més que riure, plorar i no diguem que pensaran alguns dels seus protagonistes. Millor no saber-ho

Bosch s’ha excusat i ha demanat disculpes per inoportú, Fernández diu més aguerrit que ho tornaria fer, i Pisarello?. Calla com un “pu...” és que és de la nova política. Ah!

Tot per la pàtria, “todo por la patria”. Tot? Ei! potser tot no cal....

Desitjo que hagin tingut una bona elecció.