Autoregulació contra l'erotisme del poder

A la Grècia clàssica -mitificada com una època daurada per haver estat el bressol de la democràcia- i durant l'antiga Roma ja existia una corrupció aclaparadora. I no solament corrupció. Les desigualtats socials d'avui no són res en comparació amb les desigualtats d'aleshores. Subscric la sentència que vaig escoltar al divulgador científic Eduard Punset: "qualsevol temps passat va ser pitjor".

Això no vol dir que ens haguem de resignar. Però, esclar, no depèn dels que no toquem poder. Tampoc crec que s'hagin de fer revolucions que acabin fent víctimes per a millorar el statu quo. I tampoc contemplo reformes legislatives serioses i efectives de tipus civil i penal per a combatre amb millors resultats els actes antijurídics contra l'Administració Pública, el patrimoni i l'ordre socioeconòmic o contra la Hisenda Pública i la Seguretat Social. A més, serien cosmètiques i innòcues en cas que es fessin. Potser funcionarien en la pràctica amb una altra mentalitat la qual avui dia no es percep.

De moment, n'hi hauria prou amb petits canvis i petits gestos des del poder per a invertir, poc a poc, la irresistible tendència humana a corcar-se damunt d'una poltrona. 

Tots sabem que els partits polítics determinen el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. El corporativisme dels elements personals -polítics i alts funcionaris- de l'estat fan de la justícia quelcom poc fiable a la pràctica en l'enjudiciament d'actors polítics i partits polítics. En teoria, el poder judicial s'encarrega d'aplicar la llei -produïda pels polítics i partits polítics- als casos concrets. Però són els partits polítics els quals indirectament escullen i influencien gairebé tota l'elecció de membres del Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional. És un peix que es mossega la cua.

Qui controla de debò als polítics i partits polítics encarregats de la creació i producció normativa?
No pas el poder judicial, perquè la seva independència està massa contaminada pels mateixos partits polítics. Per tant, ningú de facto.

No existeixen fórmules jurídiques ni jurisdiccionals màgiques. En conseqüència, polítics i partits polítics s'han d'autoregular. El remei de fons no és la llei. Tampoc es troba al jutjat. La llei i la funció jurisdiccional no arreglarà mai el fons de la qüestió. Es tracta de valorar el voler al màxim. I "només" es necessita ser conseqüent i honest en política, malgrat pugui semblar insuficient.

S'autoregulen els partits polítics i els polítics?

No, tot i haver-hi excepcions respecte a la norma. Perquè el poder és com una paia "sexy" o un paio bo que hom no vol deixar-se escapar. Però la relació acaba sent perversa, ja que fas allò que no està escrit per retenir-la o complaure'l. T'engalipa. I sense saber com ni per què et situes per damunt de la llei amb el pas dels anys. Suposo que es tracta de no perdre pistonada en termes de tren de vida quan hom s'hi acostuma.

La conclusió és que no hi ha més solució que l'autoregulació com a principi fonamental en l'exercici del poder. 

L'escurçament obligatori de mandats podria esdevenir un clar exemple de petit canvi per a començar. 

Un té la impressió que la CUP és l'únic partit honest del present. Comprèn la tendència de l'humà cap a la corrupció quan s'enquista en el poder. Aquest comportament polític és més vell que cagar ajupit. No obstant, la regulació en la reducció de mandats sembla ser molt complicada d'exercitar. Deixant a banda la CUP, cap polític o partit polític està disposat a portar-la a terme en aquest país. 

L'autoregulació contra l'erotisme del poder no solament va dirigit envers  actors polítics públics. El sector privat tampoc se'n salva. L'autocontrol és indispensable respecte als agents privats amb poder, ja que els mecanismes de control, per fas o per nefas, solen fallar. Sobretot dins l'àmbit del món financer. Els agents del sector financer són els que necessiten més "esperit autoregulatori" dins l'àmbit privat, ja que detenen màxima capacitat de compra de voluntats i els seus contrapoders són massa febles. La llei civil i penal actual és massa tova. Jutges i magistrats actuen amb fluixesa en la seva aplicació enfront dels delinqüents del sector financer. I encara que polítics i funcionaris endurissin la llei i el rigor en la seva aplicació, seria insuficient tot i ser positiu. Continuaria havent-hi corrupció, perquè es requereix una sincera voluntat autoregulatòria des de dins del mateix sector per eliminar la hidra. 

En definitiva, política, llei, justícia i autoregulació davant l'erotisme del poder.

Està tot dit. Sense autocontrol en les conductes dels poderosos quant a les seves funcions, competències i responsabilitats -tant del sector públic com del sector privat- tot seguirà més o menys igual que ara. És a dir, desigual en el mal sentit.