Hail, GERRP Schleicher!

El senyor Andreas Schleicher ens va recordar el passat divendres 25, entre altres coses, que hi ha un 20% de joves a Espanya que ni estudien, ni treballen. (Per cert, a Catalunya són un 23%, per si algú estava pensant que tots eren andalusos fent la migdiada.) Gràcies. Se m’havia oblidat. Amb tant d’enrenou plebiscitari no estàvem per vostè. Anava jo pensant en quants diputats al congrés actualment ni estudien ni treballen i m’he adonat que no en tinc dades, però els indicis –hemicicle desert, declaracions estupiditzants…- em fan pensar que potser en són més. Cal veure d’on venim abans de fer valoracions, i a casa nostra treballar és una maledicció divina i estudiar, tradicionalment, no ha servit per res si ho comparem amb un bon contacte, una bona família, un bon matrimoni o una bona comissió per un petit favor. Sospito -per instint, perquè no crec que siguem tan diferents tots plegats- que a les seves terres prussianes deu passar exactament el mateix, però se n’amaguen més, deu estar més mal vist.

Una cinquena part dels joves serien una proporció segurament acceptable si poguéssim calcular la proporció d’adults que ni treballen –perquè no poden, perquè no els cal o perquè troben la manera d’evitar-ho- ni aprenen res. Sé que estic banalitzant un problema real que afecta a persones reals, disculpeu-me, però és que es fa una banalització molt més greu quan des d’altes instàncies, com les que ocupa el senyor Schleicher, es vincula un alt nivell d’estudis a la consecució d’una feina. Qualsevol economista sap que llocs de treball hi ha els que hi ha, les empreses demanden segons el que necessiten, no segons el nivell formatiu de la població i contracten segons el que costa. El coneixement no genera llocs de treball. O sigui, molts treballadors ben formats l’única cosa que provocarà és que siguin més barats –pitjor pagats- no que treballin tots. Per què ens ho diu, llavors? Per traslladar la responsabilitat sobre les teves esquenes, el problema no és estructural ni polític, el problema ets tu, que no t’has format prou!

Però al senyor Andreas Schleicher aquestes o altres consideracions més serioses li deuen importar ben poc. El senyor Schleicher assumeix un paper nou en el panorama de la psicologia social, es tracta del germànic-que-ens-renya-en-públic (caldrà buscar una nova paraula per a aquesta perversió sexual), sense cadenes ni cuirs negres, sense instrumental ni escenografia gòtica, només amb el discurs acusador de predicador calvinista que assenyala els pecats i ens adverteix de les penes eternes a les quals estem predestinats. Fins ara, el GERmànic-que-ens-Renya-en-Públic feia prèdiques de caràcter econòmic, ens recordava la virtut de l’estalvi, la santedat de les privacions i mortificacions en vida, la necessitat de passar per una vall de llàgrimes per assolir un magre, auster, funcional i precari paradís d’ocupació de baixa qualitat i consciències tranquil·les per haver complert amb els pagaments dels deutes. Deutes que, com el pecat original, ens converteixen en uns pàries de la terra sense haver tingut res a veure ni amb la puta poma ni amb la consagrada bombolla del crèdit. Ara apareix un GERRP, acrònim del qual reclamo a partir d’ara els drets d’autoria, que ens diu què hem de fer amb els nostres fills, com els hem d’educar i què els hem d’ensenyar. Però a veure, algú ha votat a aquest individu? La seva organització, l’OCDE, està sotmesa a algun control per part dels representants del poble? En nom de qui parla? A quins interessos serveix? Quins objectius persegueix? Per què se suposa que li hauríem de fer cas? Què podem esperar del pare i responsable de les proves PISA? En quina ment malalta cap que es pugui mesurar la qualitat de l’educació sobre unes proves estandaritzades i que això pugui influir en les decisions dels governs? D’on li ve aquesta autoritat que els mitjans li concedeixen?

Senyor Schleicher,  treballar és un dret, no un premi a una carrera. El meu país és ple de persones grans que amb prou feines van accedir a estudis primaris i, en canvi, són plens de saviesa, de serenor i que, per cert, van treballar tota la vida. Un país amb un nivell millor que el nostre en les proves PISA no significa que s’hi visqui millor, ni que els seus habitants siguin més feliços, més creatius, més rics, més saludables, més solidaris, més pacífics, més tolerants o més assenyats. Per suposat que desitgem una millora dels nostres nivells educatius! Però potser no entenem aquesta millora en el mateix sentit que l’OCDE ni n’esperem els mateixos fruits.