Les travesses de noms altre cop

A punt de preparar el caldo de Nadal, o bé acabant de preparar el rostit pels canelons, i després de fer un tomb per la fira del Gall de Vilafranca anirem a votar en mig del bon rotllo nadalenc i acompanyats del cant de nadales.

Després en les sobretaules obligadament llargues -i un pèl pesades, cal reconèixer-ho- de Nadal i/o Sant Esteve entre torrons i neules tindrem tema polític, a més de seguir parlant encara del prussés, parlarem dels resultats electorals espanyols, de possibles aliances, del destí de Rajoy i si les eleccions espanyoles hauran servit pel país i si hauran obert noves escletxes al mur aixecat per Rajoy en l’entesa per dirimir el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya.

Abans hi ha però tot el procés de preparar les eleccions, els lemes, la xaranga publicitària tendent a la demagògica... i naturalment la confecció de les llistes electorals. A l’estat això no sembla que tingui masses dificultats pel partits.

Aquí a Catalunya hi ha un debat que sembla previ. ¿Cal que els partits clarament independentistes es presentin a les eleccions espanyoles?

Com sempre les respostes poden ser per tots els gustos. I evidentment en funció de les estratègies que s’hagin fixat les diverses forces politiques i els objectius que tinguin. Diversitat d’opinions. Sembla, almenys de moment, que els únics que tenen clar no presentar-se són els de la CUP. Ja ho han fet en anterior ocasions i sembla que volen mantenir el seu posicionament del tot respectable.

Els que tampoc tenen dubtes en aquets cas per presentar-se són el PSC, el PP, C’S i el conglomerat a l’entorn de Podemos i IC-V. Els dos primers PSC i PP pel que podem anar llegint i seguint tenen un problema afegit -que no és nou, és recurrent a les convocatòries electorals- com és la confecció de les llistes. Les no massa afalagadores expectatives dels resultats fa que hi hagi una certa batalla per tenir un bon lloc de sortida. Al PSC l’encaix de dos ex diputats catalans com són Pere Navarro i Maurici Lucena –molt valorat a la cúpula del PSOE- sembla que aixeca controvèrsia, són homes que no tenen la confiança de Carme Chacón que preferiria a German Rodríguez -va ser el seu cap de gabinet- i a l’incombustible José Zaragoza. Guerra sorda doncs. Decidiran el 24 d’aquets mes i per tant tancaran les discussió, no les ferides si n’hi ha. Al PP el problema sembla ser el paper que tindrà Alicia Sánchez Camacho que no podrà repetir com senadora autonòmica i per tant queda descavalcada de la primera línia contra la seva voluntat i busca algun lloc a la llista del Congrés que la mantingui activa en al política estatal. No tothom ho veu bé i per tant la batalla oberta i a veure qui en surt guanyador. El PP però paral·lelament li han crescut els problemes interns com a bolets, declaracions punyents  de Montoro, crisi al País Basc, baixa voluntària de Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos (buf!) diputada emblemàtica de les rengles populars que diuen que ocuparà lloc a les llistes de C’s, partit aquest que sembla no té problemes, se saben emergents i per tant cal evitar el conflicte intern i les picabaralles públiques. Vent a favor i a inflar veles.

Catalunya sí que es pot, també sospesa quina llista cal fer, el conflicte està en el paper preponderant que vol jugar Podemos i la resistència d’ IC-V a perdre el protagonisme que s’ha guanyat a pols durant molts anys de picar pedra al país. La dimissió de la responsable de Podemos a Catalunya no sembla ajudar a la tranquil·litat necessària per la confecció de les llistes  

Altres diuen amb claredat que mentre no hi hagi una desconnexió clara, és a dir que encara no siguem independents, cal estar fins el darrer moment a les Corts espanyoles. Aquest és el cas de CDC mentre que a ERC hi ha dubtes. El gran dubte previ d’aquestes dues forces polítiques es si basteixen una candidatura conjunta o van per separat. No tenen massa temps per decidir si formulen una opció conjunta com van fer a les eleccions del 27-S amb resultat certament bo. Potser esperaven més, ja que no sumen el que tenien per separat, però deu n’hi do.

I és lligant amb aquesta possibilitat de nova llista conjunta –o almenys a  mi m’ho va semblar- que responc una enquesta telefònica. Em diuen el nom de l’empresa que la fa però no qui l'ha demanat. En mig de les clàssiques preguntes de qui voto, a qui votaré (temptació d’enganyar per seguir fidel a dir que les enquestes no l‘encerten), que em sembla el govern d’aquí i el d’allà .... i entremig em van colant preguntes sobre com veuria la possibilitat de que novament hi hagués una llista conjunta, i em demanen com vaig valorar el fet que es fes ja a les eleccions al Parlament i si caldria repetir experiència. I després la pregunta clau, havia de valorar diversos polítics des de Duran i Lleida a Rajoy, o des de Rivera a Chacón i en mig d’aquets “actors” principals em demanem que valori a Francesc Homs i a Joan Tardà. Carai!!, suspenc notòriament Homs i poso un notable alt a Tardà. No sé si el fet de  que hagin sortit aquets dos noms és perquè  són noms que podrien dirigir una llista conjunta, sinó no s’entén gaire que preguntin per ells, per si de cas, -que no és el meu cas- que sigui Joan Tardà, abans que Homs, el vehement  però notabilíssim diputat d’ERC a Madrid, vilipendiant i insultat per la bancada popular moltes vegades però incombustible i que fa una enorme feina. I sense que sigui la meva opció abans, molt abans que Homs, que pensin en Carles Campuzano que té un més reconegut prestigi guanyat a pols i amb molta feina al Congrés. Ei! Potser jo em munto la pel·lícula, però ja hem diran perquè pregunten per aquests dos noms en una llista de líders de partits i que encapçalen llistes electorals.

Exercici demoscòpic per si de cas?, per si van junts i per si no hi van, també.

En fi pocs dies per saber quines forces competiran pel nostre vot i qui els conformarà, i naturalment nou temps de reflexió per decidir un cop més.

A dos mesos mal comptats hi ha una certa boira baixa en el panorama pre-electoral, s‘esvairà, segur, i veurem amb nitidesa les diverses posicions que aspiren a arribar a Madrid amb força i posicionar-se com elements claus del possible diàleg que hi pugui haver si els resultats ho permeten.

Enguany doncs, quin remei, amb les felicitacions nadalenques que arribin per correu –cada cop menys- s’hi afegirà l’allau de propaganda -cada cop més- electoral. Paciència, sobretot, en un moment electoral que coincideix amb el de desig i d’intercanvi de felicitat institucionalitzat .

No hi ha treva, això és un no parar.