Geografia de la pobresa intel·lectual

Mitjans d’agost de 2015. Centre de Fauna del Pont de Suert. Alta Ribagorça. Una colla d’estiuejants escoltem les explicacions d’una biòloga sobre l’activitat investigadora que es realitza en el centre. Són la referència europea a nivell d’investigació i conservació de determinades espècies animals. Punta de llança de la ciència a Catalunya. S’acaba l’audiovisual i les explicacions, sortim a visitar les instal·lacions. Una estesa de piscines construïdes als anys setanta per una companyia elèctrica com a compensació per les destrosses ambientals que la seva activitat provocava. No s’hi aprecia cap mena de reforma des de la seva inauguració. Les parets ennegreixen, l’aire és pesant i humit, put a superpoblació de peixos. Els nens juguen amb unes dissortades truites que la biòloga ha tret de les seves piscines i les ha posat en cubells. Els cops de cap dels peixos quan llisquen de les mans de la canalla i cauen altre cop al cubell són perfectament audibles des de les instal·lacions de les llúdrigues. Alguna cosa s’ha de fer per acontentar el públic, si això suposa el sacrifici d’un peix, de ben segur que els ingressos per entrades s’ho valen.

Quatre dies després. Isona. Pallars Jussà. Una casa de nova construcció als afores del poble. Quatre portes exactament iguals, altes, de ferro, que tanquen uns garatges prou alts per encabir-hi un tractor o un camió de mida mitjana. Un jove ens obre la segona porta; entrem amb cautela, esquivem cables, mànegues, caixes, equips informàtics i una estructura de ferro on descansa el coll fòssil d’un dinosaure gegantí, probablement d’una espècie desconeguda encara. El jove engega el corrent des d’un quadre senzill penjat a la paret, connecta uns allargadors i intenta encabir-nos al voltant dels sis metres per dos que fa la peça. Estem contemplant el desconegut, allò que la comunitat científica encara no ha vist, un exemplar del qual els estudiosos d’arreu del món encara no saben ni la seva existència. Són els miracles de la precarietat. Al costat dret de la porta tal com surts hi ha un cubell de plàstic transparent amb monedes. Qui vulgui pot fer la seva aportació. A l’esquerra un llistat llarg d’empreses i institucions que “financien” la investigació. Un finançament ben magre si hem de jutjar-lo per les instal·lacions on es treballa i pel que han de fer els científics per seguir treballant.

Octubre. El Cogul. Les Garrigues. Després d’anys de reformes durant els quals no es van poder visitar, les pintures d’art llevantí més importants de Catalunya tornen a ser visibles. És un pany de paret de dimensions ben modestes, a l’aire lliure, protegit per una tanca com si fos un jardinet privat. Al costat la Generalitat hi va construir un edifici modern, de ciment vist i línies rectes,espaiós, obert de cara a la vall del Set. Havia d’acollir el centre d’interpretació –una espècie recent que està eliminant del paisatge els antiquats museus-. L’edifici està acabat, llàstima que no tingui llum elèctrica. No hi arriba. No hi ha hagut diners per fer-ho. Tampoc té personal contractat per la generalitat, el pressupost no existeix. Un grup de voluntaris constituïts en associació obren el centre, fan les visites i suporten el soroll del grup electrogen que s’han procurat per funcionar.

Aquesta mateixa setmana. Centre de Recerca Biomèdica. Barcelona. JGB té vint-i-vuit anys, hi treballa com a investigadora des que va acabar els seus estudis de biologia humana. Està integrada en un equip de primera línia internacional en recerca sobre el càncer. Dic integrada perquè contractada seria excessiu, cobra una beca que no arriba als mil euros mensuals i que s’acabarà aquest mateix any, quan finalitzi el seu programa de doctorat. El futur? Tot l’equip en bloc té ofertes per continuar la seva tasca en prestigioses universitats europees i americanes. Marxar de casa? No ho té decidit. S’ho mereixen un grapat de cèl·lules i els seus problemes reproductius? La vida són moltes més coses, ja veurem.