Ajudes externes a Israel i Palestina en va

Israel segueix sense concedir a Palestina la condició d'estat en ple segle XXI. Una autèntica vergonya de part de ciutadans pertanyents a una comunitat humana, la jueva, que ha patit tantes persecucions al llarg de la seva història.

Líders polítics i religiosos d'Israel i part de la seva societat civil han perdut la memòria. Sembla que no recordin l'holocaust que tant varen patir. Sense solució de continuïtat, gairebé, han passat de víctimes a botxins.

Egipte va cedir en el seu odi cap a Israel i a l'inversa en la Pau de Camp David al 1979. Des del 1979, l'escalada de violència no ha fet més que créixer entre els pobles d'Israel i Palestina. Seria arbitrari responsabilitzar a terceres parts -com Estats Units, països àrabs o de majoria musulmana com Turquia- de l'increment de la violència israeliano-palestina en l'actualitat. És cosa seva. I en certa manera, s'ha de reconèixer a Estats Units la seva contribució com a àrbitre en la liquidació del conflicte obert arabo-israelià.

A partir d'aquí, els acords d'Oslo, amb els primers documents importants signats al 1993, només han aconseguit precaris equilibris de mala convivència entre israelians i palestins. Impossible més ajudes externes amb vista a l'inici de la fi d'una veritable pau.

Israel s'ha convertit en un país econòmicament molt desenvolupat des de que la comunitat internacional li va facilitar la construcció de les seves estructures d'estat sobre la "terra promesa" a l'any 1948 per expiar els pecats de l'Alemanya nazi.

Ara bé, s'ha de dir tot. L'alt nivell de vida de la majoria de població israeliana no es ressent per les moltes contribucions de la diàspora jueva, en especial la nord-americana, amb l'objectiu de modernitzar continuadament la seva industria armamentística, el seu organitzat exèrcit i el seu llegendari servei d'espionatge, el Mossad. També les diverses administracions nord-americanes contribueixen, constantment, amb ajudes econòmiques a la Defensa de l'estat d'Israel. En conseqüència, l'elevadíssima despesa militar no suposa un handicap econòmic permanent perquè la República parlamentària israeliana pugui seguir generant riquesa per al seu territori. 

Tanmateix, no es pot treure cap mèrit a Israel, ja que va bastir modernes ciutats sense problemes d'abastament d'aigua sobre terra desèrtica. Ciutats avançades que res tenen d'envejar a les urbs i ciutats més desenvolupades del món occidental.

Per un altre costat, toca a Israel cedir i fer concessions per acordar una pau definitiva al conflicte. No pot seguir portant colons a territoris ocupats durant les passades guerres arabo-israelianes, ja que no solament és un insult a la intel·ligència de tota la comunitat internacional, sinó que inflama encara més l'odi entre palestins i israelians. No n'hi ha prou amb amigables componedors de l'exterior com demostra la història d'aquest conflicte. Avui cal, sobretot, la iniciativa d'Israel per al reconeixement de l'estat palestí, procedint gradualment a la desocupació de territori vençut mitjançant la guerra.

La coacció de l'exèrcit israelià que exerceix cada dia sobre els indefensos palestins es fa quelcom intolerable des de qualsevol punt de vista en ple segle XXI. Els líders polítics i religiosos israelians practiquen una cultura d'odi que transmeten a la societat que governen i influencien.

D'altra banda, gairebé tot el finançament que rep l'Autoritat Nacional Palestina prové de la Unió Europea i de països europeus a títol individual. Dit d'una altra manera, el suport econòmic de la UE i països europeus individualment molt compromesos amb la causa palestina és bàsic pel sosteniment de l'Autoritat Nacional Palestina i els seus serveis públics. Des del punt de vista del sistema de finançament del govern palestí, el pes específic de la solidaritat i la cooperació econòmica de la Lliga Àrab és irrisori. I la solidaritat i cooperació econòmica de països àrabs a títol individual envers l'Autoritat Nacional Palestina és recent, ínfima i parcial. Per exemple, Qatar està més amatent per a finançar al polèmic moviment islamista palestí de Hamas, que no pas a l'ANP que és el govern oficial de tots els palestins.

Seguint aquest fil argumental, esmentar que les ajudes que ha rebut l'Autoritat Nacional Palestina de Qatar són risibles, si ho comparem amb les atorgades des de fa anys i panys i de manera regular pels països europeus. Per posar un exemple, i sense anar més lluny, les prestades sense contrapartides per l'estat espanyol.

El cas de Qatar en matèria d'ajuda a l'Autoritat Nacional Palestina és extrapolable als Emirats Àrabs Units, l'Aràbia Saudita i Kuwait. I per més inri Turquia, amb una població àrab molt minoritària, potser és el país més transparent i contundent en relació amb el seu compromís pel reconeixement de l'estat palestí, ajudes al poble palestí i crític contra el "genocidi" dels palestins tal i com així ho expressen. 

Tantes ajudes externes rebudes per un poble i l'altre de tercers, només han estat capaces d'aconseguir ridículs resultats en el camí cap a la pau després de tants anys de conflicte. No se'ls hi pot demanar més.

Per últim, recalcar que la pau està, principalment, en mans d'Israel. També en les dels palestins, però en menor mesura. De no ser per les ajudes externes, Israel no seria el que és i on és. I si vol la pau i tranquil·litat a "l'oasi" que li van permetre parar, ha de retornar la terra ocupada per conquesta bèl·lica al poble veí i reconèixer-li la condició d'estat.

La pau no té horitzó en aquest conflicte.

Els resultats de les eleccions del 17 de març de 2015 a Israel ho varen palesar. El govern de coalició entrant, liderat per Binyamín Netanyahu, és el més reaccionari en anys. Un govern ultranacionalista, intransigent i fanàtic de la religió. Així ho ha volgut la majoria social israeliana. Veure per creure. No volen pau.

Un pensava que una vegada Ariel "el falcó" Sharon desaparegués, les relacions israeliano-palestines només podien anar a millor. Estava del tot equivocat, perquè aquest odi i rancúnia israeliana no té remei. I no passa un dia que no hi hagi ferits o morts.

I això que un dia vaig admirar a Israel i als israelians per la intel·ligència d'haver construït un modern estat al servei d'una societat civil molt desperta, il·lusionada i organitzada que va fer mans i mànigues per desenvolupar una potent economia sobre un pilot de sorra.

Aquesta admiració s'ha convertit en repulsió. Perquè la intel·ligència esdevé improductiva si es subordina al fanatisme d'un Déu tan cruel.