Les regnes del procés

Mas-Colell, conseller d’Economia en funcions, “a títol personal, però des del punt de vista del centre catalanista”, critica durament la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) en un article publicat el passat 15 de novembre al diari ARA a qui li atorga “immaduresa parlamentària” i rebla que el fruit d’un acord amb aquesta formació de l’esquerra independentista “tindria efectes molt negatius per al procés polític català”. L’endemà, Francesc Homs, cap de llista de la coalició Democràcia i llibertat (CDC, Demòcrates de Catalunya i Reagrupament Independentista), en una entrevista a “Els Matins” de TV3 va dir que “La CUP no pot venir amb 10 diputats i carregar-s’ho tot” i va situar al mateix sac la CUP amb PP, Ciutadans i el PSC. També va criticar la declaració que el Parlament de Catalunya va aprovar el passat 9 de novembre, pel que suposa de “desobediència” a les lleis espanyoles i aposta pel pacte amb l’Estat espanyol després de les eleccions generals convocades pel 20 de desembre.

En el rerefons de tot plegat està el contingut programàtic en forma de mesures socials i econòmiques que posa la CUP damunt de la taula de negociacions, la seva aposta per la unilateralitat, l’inici d’un procés constituent de base popular i la negativa d’investir Mas president de la Generalitat. Per la boca de dirigents de CDC (i del seu compte de twitter) han sortit per primera vegada públicament les eleccions anticipades com a fruit de la impossibilitat d’un acord, de la que culpen la CUP per no cedir a les pretensions presidencials d’Artur Mas.

Aquestes declaracions han estat matisades els darrers dies per mateix Francesc Homs, pel president de la Generalitat en funcions Artur Mas i pel dirigent d’Esquerra Republicana (ERC), en el sentit que les negociacions entre Junts Pel Sí (JxSí, grup parlamentari a la cambra d ela Ciutadella que agrupa CDC, ERC i independents) i la CUP segueixen obertes.

Aquestes situació de declaracions i contradeclaracions poden respondre a les pressions que les parts exerceixen en qualsevol procés de negociació. Malgrat això, considero que existeix un rerefons ideològic més profund, la disputa per l’hegemonia del procés independentista català entre una dreta que malda per mantenir-ne les regnes, i una esquerra que les vol prendre.

La dreta argumenta per mantenir-la que la figura carismàtica d’Artur Mas ens ha portat fins al punt actual i que, per aquest motiu i per la projecció exterior que té, ha de continuar comandant-lo. També al·leguen que els sectors socials que representen CDC són necessaris per a que el procés d’autodeterminació arribi a bon port.

A l’àmbit de l’esquerra veiem, bàsicament, dos posicionaments. D’una banda trobem ERC, MES i algunes persones independents que van concórrer a les eleccions del 27-S amb JxSí, entre les que trobem el seu cap de llista Raúl Romeva. Sense fer cap lectura particular dels resultats electorals han tancat files de manera pública amb el presidenciable Mas. De fet, fins ara, no han tingut un posicionament propi que no fos el del JxSí. I en aquest es nota un clar predomini de CDC.

De l’altre, la CUP vol fer valer la majoria que te l’esquerra actualment dins de l’àmbit del sobiranisme. A més, és conscient que encara cal sumar suport social a la causa independentista per arribar fins al final, i que aquest només pot arribar des de l’esquerra i fent net amb la corrupció. És des d’aquesta perspectiva que se segueixen oposant a que Mas sigui president, tot i que admeten que és un actiu polític important i, per tant, que s’ha de buscar el seu encaix en la situació actual.

Al marge que la meva preferència és obvia, per militància i sobretot per ideologia, considero que és necessari que les esquerres prenguin les regnes del procés, pel bé del procés en si. S’acusa a la CUP d’actuar en clau de partit i no de país pel fet de no voler facilitar la investidura de Mas. Però jo crec que és ben al revés. És la cúpula de CDC que actua de fa temps en clau de partit i no de país. Cal recordar el xantatge a ERC en la formació de JxSí (o anem plegats o no hi ha eleccions). I com s’ha anat des del “És molt humà en les actituds de les persones que primer t’hi posis tu, després el teu entorn immediat com a partit, i després el conjunt; però una opinió generosa és invertir els termes, i posar el país per davant” (Artur Mas després de la conferència d’ERC del 2 de desembre de 2014) al o és Mas president o s’acaba el procés; això sí, per culpa de la CUP, com si la supervivència del partit estigués condicionada a seguir ostentant la presidència de la Generalitat.

I el pitjor símptoma és que tornen de nou amb les pretensions pactistes. Que s’haurà de pactar amb l’Estat espanyol està clar. Com en qualsevol divorci, i millor que sigui de mutu acord que no pas un jutge hagi de dictar sentència. Però reobrir les possibilitats de pactes amb l’Estat abans de blindar un procés de no retorn posa en dubte, com a mínim, les voluntats polítiques d’arribar fins al final de CDC, l’anomenat processisme, si més no la d’alguns dels seus dirigents.

I això te a veure, en el fons, en la cultura política i els interessos d’aquesta classe dirigent. Cultura política basada en la política com a professió, les portes giratòries i les corrupteles; i amb Madrid el peix al cove i l’omertà. Interessos personals i de partit bàsicament i defensa dels interessos de la troica per a sustentar aquest sistema. Cultura i interessos que veig molt lluny, ja no només de la classe treballadora, sinó també de les classes mitjanes i populars que diuen representar, que han abraçat l’independentisme com a oportunitat de revertir el maltracte econòmic, democràtic i cultural a les classes productives catalanes per part de l’Estat espanyol i les castes polítiques corruptes d’allà i d’aquí i que la crisi-estafa ha posat de manifest i ha agreujat.

És per això que considero que si la dreta liberal segueix amb les regnes del procés hi ha el perill que descavalqui en el moment que vegi perillar els seus interessos materials, que van lligats als de la troica. Interessos d’aquesta classe dirigent que no són coincidents en aquests moments amb la base social-electoral que la sustenta.

En canvi, si les regnes les pren l’esquerra, estic convençut que s’aferrarà a dur a bon port el procés independentista per la oportunitat d’alliberament social i democràtic que suposa per a les classes populars, perquè no tenen cap altre interès. I és que els interessos de les bases socials-electorals d’uns i altres són, en l’actualitat, compatibles (per no dir convergents, ja em perdonareu). I és aquesta l’aliança tàctica que hem de teixir, les classes treballadores i populars amb les mitjanes mitjançant aquelles persones i organitzacions que realment representin els interessos de la majoria social que és la que pot dur realment Catalunya a la seva independència. I hem de bandejar i foragitar interessos personals i partidistes, encara que sigui difícil en un  moment que per a algunes s’enceta una nova campanya electoral.

I és que cal tenir ben present que el procés hauria de condicionar les eleccions espanyoles. Però hi ha qui vol condicionar el procés als seus interessos electorals a les espanyoles, o bé que se n’aprofita d’aquesta “eventualitat” per qüestionar el procés perquè veu perillar els seus interessos amb allò acordat fins ara i allò que es podria (i tan de bo es pugui) acordar.