Ara sí, hem acabat

El saben aquell de: divide y vencerás?, doncs això amics està passant a casa nostra. Són molts partidaris o no de la fractura amb l’estat que n’estan tips de tant espectacle polític i mediàtic. Si bé pels amants de la política qualsevol turbulència i negociació és un al·licient per no deixar de posar-hi cullerada i per opinar i analitzar moviments i estratègies, pels ciutadans amb problemes reals, ho és durant una temporada però al final tots volem solucions. I no oblidem que a Madrid s’estan divertint d’allò més, quatre gats i mal avinguts semblem.

Sense entrar en discussions sobre la relació amb l’estat i analitzant merament el panorama polític català, puc dir que em sento avergonyida. Un moviment social ha anat creixent com un clam a favor de la independència del territori català. I finalment després d’un llarg camí, forçat per molts i amb confrontació directa amb l’estat, el 27-S es celebren les eleccions. Pels partidaris de l’ independentisme tot està guanyat, si bé no arriben a al 50% dels vots si que guanyen en escons i per tant es senten legitimats per poder dur a terme integrament el seu programa electoral. L’eufòria va a més amb l’aprovació del document proindepentista el 9N, i sembla que els dos partits no poden estar massa lluny pel que fa a un acord per formar govern.

Però no, en aquest país som orgullosos, i negociem però sempre imposant, amb la política aquell del no a tot. Amics, ho sé les polítiques dels dos partits són oposades. Però estem oblidant el més important, fer política és fer concessions, fer-les pel bé d’un país i per assolir reptes molt importants. Crec que ningú ha de renunciar a la seva essència però tots hem de cedir, tenir la clau per fer o no un pas cap endavant i deixar bocabadat el món. Però ara mateix tinc la sensació que estem fent el ridícul. 10 Diputats tenen la clau per canviar les relacions amb l’estat i assenyadament pregunten a les bases sobre la seva opinió. Però no escolten el país, el pas s’ha de fer ara o mai.

Hem de buscar un futur estable, pròsper i econòmicament assumible. Avui en dia no podem fer cap ruptura directe, ni tan sols controlem els nostres propis impostos. Negociem el punt més important i ja ens assentarem a negociar les polítiques socials, l’estat del benestar i quin país nou volem. Però el moment és ara, no ens podem permetre seguir sense pressupostos pel 2016, no tenir lleis de sanitat i educació durant més temps imposant prorrogues. Anar a unes altres eleccions, seria el pitjor dels escenaris, la població ja en té prou. I si no és ara, doncs no ho serà mai. Perquè les segones oportunitats a la vida no sempre arriben i un país no pot quedar en parat.

Així és com un petit país, unit, combatiu i respectat per la seva democràcia, va deixar perdre la oportunitat de la seva vida. I va continuar com sempre.