El cinturó urbà degradat

A l’antic Setmanari de Vilanova en l’exemplar corresponent a l’extra de Festa Major de l’agost de l’any 1977 i signat per en Joan Virella es publicava un reportatge-estudi sobre la situació de les urbanitzacions titulat “L’expansió de Vilanova ofegada pel cinyell de les construccions clandestines, parcel·lacions pirates i urbanitzacions”.

En aquell text es feien algunes afirmacions que vistes amb la distància dels anys eren premonitòries, realment profètiques, escrivia en Joan Virella:

“Una de les tantes paperetes desagradables que els caldrà resoldre als futurs ajuntaments democràtics de Vilanova serà el greu problema que heretarà dels anteriors consistoris: els dels habitacles i urbanitzacions clandestines. La deixadesa , indiferència o complicitat amb que s’ha estat tractat fis ara a quest tema, farà precisa l’adopció de mesures dràstiques que tallin definitivament aquest creixement anàrquic de la ciutat.

Algunes de les mesures resultaran forçosament antipopulars, ja que podran perjudicar a alguns vilanovins han esmerçat els seus estalvis en bastir-se fora vila la caseta i hortet profetitzats pel President Macià, com als immigrants, que foragitats per la necessitat de sobreviure, ha marxat de la seva terra nadiua i aquí a base de sacrificis, suors i angoixes han edificat una nova llar en un país que volen sentir seu.

Els antic propietaris parcel·laren el terreny amb esperit especulatiu procurant treure’n el màxim profit, traçant un vials insuficients o cenyint-se a tortuosos camins de carro preexistents......”

Quanta raó. Han passat prop de quaranta anys d’aquell article i avui la situació segueix essent un problema.

És realment un text profètic i les dificultats han estat, són i seran un mal de cap per les administracions per intentar resoldre la situació o, com a mínim, per fer polítiques pal·liatives davant la degradació que en aquets moments es comença a visualitzar sobre el terreny.

La salvatge parcel·lació de zones agrícoles fetes al final del cinquanta i als seixanta van deixar un entorn d’algunes ciutats amb un cordó de construccions, d’habitatges que no tenien en moltes ocasions les condicions per la qualificació necessària com per ser “ciutat” com la podem entendre amb els serveis, els vials, les infraestructures i les condicions mínimes necessàries.

Patis conreuables, en que la caseta d’eines s’ha convertit en segona residència, espais inundables ocupats per construccions, carrers improvisats. Sense cap mesura de salubritat.

I sens dubte en un principi bona part d‘aquestes urbanitzacions precàries van complir la funció de segona residència de moltes persones que vivint en els entorns metropolitans van trobar una mena de sortida de la congestió humana d’aquells indrets però a llarga han convertit també en una congestió social que fa difícil de resoldre.

Cada debat obert sobre la planificació de les ciutats comporta alhora un debat profund i un exercici de com poder resoldre positivament la situació d’aquestes urbanitzacions -que primer es van considerar il·legals, després em vam anomenar marginals, més tard també clandestines i ara ja en versió políticament correcte i per evitar susceptibilitat  són qualificades de peri-urbanes.

La realitat és que poques solucions es poden donar en el marc de la legalitat existent ni des de les normes urbanístiques derivades del planejament urbà.

La llei d’urbanitzacions que en el seu dia va fer la Generalitat i que a la pràctica no s’hi aporta mai, poc resol de les que, per exemple, estan al voltant de Vilanova ja que la majoria d’elles estan fora de tota normativa i legalitat. Es poden agafar alguns del preceptes de la llei per intentar millorar condicions però tot seran pegats i mesures pal·liatives sense que es resolgui definitivament el problema que generen sobre el territori.

De fet a Vilanova, des de la publicació del profètic article de Joan Virella a l’any 1977, només dues de les grans urbanitzacions nascudes sota l’empara de la gairebé impunitat urbanística i l’explotació descarada per part dels promotors i de la necessitat d’habitatge assequible s’ha pogut adequar a la ciutat La Collada i el Fondo de Sumella amb alts costos per part dels propis propietaris i habitants i també costos polítics per part de l’ajuntament que va tirar-ho endavant.

Incomprensions, enfrontaments, dubtes ..  en fi un seguit de situacions poc agradables.

De tot plegat, de tot el procés se’n poden extreure lliçons a tenir en compte en posteriors actuacions però tot i així es fa difícil abordar noves reestructuracions pels costos socials i humans que comporta i la situació física de les mateixes urbanitzacions.

Segurament nomes el joc de concentracions en determinats espais i desaparicions físiques de forces de les actuals edificacions podria ajudar a resoldre, en part, la situació i garantir al possibilitat de tenir uns serveis adequats als que reclama una mínima dignitat dels espais habitats.

Però el repartiment de costos seria ben segur inassolible per la majoria els propietaris. Hem vist canvis radical de propietaris en les execucions urbanístiques tant de la Collada com del Fondo de Sumella...

En fi quin regal enverinat d’alguns parcel·ladors, amb noms i cognoms coneguts que encara als anys setanta, feien de les seves trinxant el territori i venent fins i tot les lleres dels torrents i amb la mirada esbiaixada de l’administració i potser en algunes ocasions amb una complicitat des de l’inacció i la passivitat.

Els ajuntaments democràtics ja van fer prou en els primers moments per aturar l’expansió amb enormes dificultats i fins fa poc encara veies alguna obra clarament clandestina.

Avui si es fa un passeig per aquestes urbanitzacions constatem un deteriorament que cada cop és més gran dels habitatges i també la posada en venda de moltes de les construccions i parcel·les. La crisi també ha passat factura en aquets indrets i també algunes segones residències han esdevingut primeres amb persones d’una certa edat que necessiten actuacions socials i en el futur en caldran més.

Ara sembla que l’administració i cal valora-ho i celebrar-ho vol posar fil a l‘agulla -cal dir que ja s’ha intentat en altres ocasions per ser justos amb la feina de molts tècnics del territori-  per intentar resoldre problemàtiques de caire social i físic. Hem pogut llegir aquets darrers dies  que  El Consell Comarcal amb l’ajut de la Diputació i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, les institucions manifesten que “El treball pretén ser un inventari sobre l’estat concret de cada urbanització, que permeti detectar les necessitats de la població que hi viu i que es troba en situació de manca de serveis o de mobilitat, o d’alguna particularitat específica de la situació d’aquests habitatges.” Ana Mochales, gerent de serveis d’habitatge i urbanisme, va explicar que “es farà una prova pilot per detectar les necessitats que tenen les urbanitzacions, possibles vies de solució i sobretot, detectar amb molt detall cada particularitat de cada urbanització, de manera individualitzada i amb mecanismes de participació de les persones que hi viuen” segon s’ha publicat a l’Eix Diari.

Excel·lents intencions.

Si analitzéssim la història de la planificació del territori trobaríem diversos estudis, diagnosi i propostes sobre la matèria amb previsió d’actuacions concretes que després s’han diluït davant l’enorme cost que podia tenir en tots els aspectes. Confiem (i és molt confiar) que aquest cop l’estudi signifiqui actuació i resolució i el territori pugi recuperar bona part de la seva presència anterior al pas del especuladors i parcel·ladors que van deixar-nos una herència, com ja deia Joan Virella fa quaranta anys, enverinada i difícil de gestionar.

El problema no és fàcil, ja ho sabem, i caldrà veure si hi ha possibilitats i sobretot el coratge polític suficient per abordar-lo.

Vaja, agafar el toro per els banyes....