Islamisme, islam i terrorisme en nom seu

Des dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, es va posar a l'islam en el punt de mira de factors de riscs del món actual, i a l'islamisme en el centre d'atenció dels mitjans de comunicació.

Els atemptats terroristes de París, del passat 13 de novembre, han provocat que els mitjans de comunicació tornin a col·locar sota el seu potent focus tot allò relacionat amb islam i islamisme.

Des de finals del segle XX i principis del XXI, hi ha una àmplia diversitat de corrents polítiques que busquen la seva legitimació en el llegat islàmic, o en una interpretació singular del llegat de l'islam. Aquest fenomen contemporani no és constitutiu de cap novetat.

Un breu recorregut per la història ens ajudarà a comprovar-ho.

Des dels començaments de l'islam, han sorgit moviments fonamentalistes que han volgut justificar la conquesta del poder o la lluita contra allò establert d'acord amb una renovació religiosa.

Els jariyíes es situen en els mateixos orígens d'aquests moviments durant el segle VII. Altres moviments fonamentalistes amb transcendència històrica foren els almohades en el segle XII, els wahhabíes en el XVIII, els salafíes en el XIX o, ja en el segle XX, els Germans Musulmans.

La història ens mostra, abastament, que l'utilització política de la religió no ha estat monopoli del món islàmic. En tenim molts exemples. Moviments com l'hussita, càtar, calvinista o fins i tot la teologia de l'alliberament, han significat accions de reforma de tipus religiós que pretenien la renovació de la vida pública basant-se en un impuls espiritual de nou encuny.

Quina connexió s'estableix entre aquells moviments fonamentalistes d'antany  i els d'avui?

Abans de tot, s'ha d'aclarir que mai ha existit un islamisme en singular, sinó islamismes en plural.

En conseqüència, el terme islamista equival a corrent política estesa per tot el món musulmà, amb fisonomies molt variades depenent de la geografia, de la doctrina i de la pràctica política.

El punt d'inflexió de l'islamisme contemporani es troba en el triomf de la revolució iraniana del gener del 1979. La revolució iraniana del 1979 es tracta d'un moviment sociopolític fundat sobre l'islam com a religió i  com a ideologia política.

L'Islamisme contemporani també ha estat i segueix sent una corrent d'oposició i resistència a règims polítics que s'han caracteritzat per posar certs límits al paper de l'Islam a la vida pública. Els exemples del burguibisme a Tunísia o el baasisme a Síria ho palesa.

I a més a més, l'islamisme es va perfilant com a ideologia política alternativa davant d'altres ideologies en crisi, com el socialisme i el nacionalisme àrab, en els països araboislàmics. La guerra dels Sis Dies enfront d'Israel (1967) genera en la comunitat musulmana, i àrab en particular, un desinflament de l'islamisme per un breu lapse de temps. Tanmateix, la revolució jomeinista (1979) revifarà l'islamisme com a ideologia política sustentada en l'islam.

Des de l'any 1979, s'ha anat progressivament cap a una direcció de politització dels valors religiosos de l'islam d'una manera perillosa.

La imbricació del camp de la religió amb el camp de la política ha facilitat la sacralització d'allò què és secular. Conseqüentment, els processos de modernització dels països de religió islàmica han marxat en sentit contrari respecte a la laïcitat dels mateixos.

El fracàs de finals de segle passat d'ideologies com el socialisme àrab, en les seves versions nasarista, baasista o efelenista, ha donat pas al retorn dels valors fonamentals religiosos a amplis sectors de les societats musulmanes.

L'islam es la concreció d'uns valors morals i polítics. Un codi de referència de conducta i, per a molts musulmans, d'instrument de crítica i anàlisi  amb finalitat correctora d'injustícies i desigualtats. Per tant, no és d'estranyar la politització dels valors religiosos en països àrabs i musulmans, quan han fallat altres ideologies polítiques que no han aportat els elements de justícia social que prometien.

L'historiador britànic Bernard Lewis, especialista en història de l'Islam, deixa constància sobre què significa l'islam per a molts musulmans: "L'islam  proporciona el sistema de símbols més efectiu per a la mobilització política". I segueix sent "per a molts musulmans, probablement per a la majoria (...) la base d'autoritat més acceptable; de fet, en temps de crisi, l'única acceptable".

Nogensmenys, hi ha politòlegs com el francès Gilles Kepel que interpreten la realitat islamista actual com una ideologia política en davallada. Per Kepel, s'amaga un messianisme triomfant darrera l'islamisme en uns casos. I en d'altres, es transforma en un populisme en decadència. Kepel analitza el discurs islamista. I, hi troba una ambigüitat que emmascara un dèbil contingut social. En canvi, el també francès Olivier Roy, acadèmic especialitzat en estudis islàmics, preconitza el desenvolupament d'un procés de reislamització de les societats fomentat pels seus Estats des dels anys vuitanta. Però d'una manera diferent. Els moviments islamistes actuals, segons Roy, es caracteritzen per entrar "en el joc polític com una força nacional, amb un programa de lluita contra la corrupció, amb conservadorisme i nacionalisme". Olivier Roy afirma que el fet d'acceptar el joc polític no impedeix la coexistència de moviments radicals, alguns d'ells molt violents, que no accepten la integració en el joc dels partits islamistes legals.

Indubtablement, l'acció d'aquests grups violents adquireix una nova dimensió des de que decideixen lluitar i contestar a l'ordre polític àrab i a l'ordre regional palestino-israelià en territori occidental mitjançant accions terroristes. 

La ideologia subjacent del terrorisme islamista sembla connectar amb algunes pressuposicions d'un islamisme radical. Ara bé, els comunicats reivindicadors d'autoria fan servir un llenguatge que pretén capbussar-se en el cos doctrinal de l'islamisme. Però, alhora, deixen moltes incògnites sobre el sentit final dels atemptats.

Ara mateix, darrera dels atemptats d'Estat Islàmic, Al-Qaida i altres grups amb pressupòsits d'islamisme radical, no hi ha individus amb conviccions sòlides respecte a un cos doctrinal islamista.

Hi ha un dubte raonable sobre l'islamisme que es pressuposa que defensen.

Probablement, els terroristes de la yihad van més mancats d'idees religioses i de polítiques, que no pas de connexions amb d'altres xarxes mafioses -com ells- de diversos tràfics il·lícits per a finançar i reproduir el seu modus vivendi.