Propostes dels partits en matèria educativa de cara a les eleccions generals (II)

La setmana passada passàvem revista a les línies principals dels programes electorals en matèria d’educació de PSOE i Podemos. Avui acabaré amb els altres dos partits grans –almenys a les enquestes- PP i Ciutadans.

El programa del Partit Popular té una extensió de 226 pàgines –vaig entenent per què normalment la gent no llegeix els programes- de les quals tretze es dediquen a l’educació i aproximadament onze a l’educació obligatòria. Més enllà de les propostes concretes, em crida l’atenció el to, el tarannà amb el qual s’aborda la qüestió i que es fa palès en els títols dels epígrafs: “Un jovent equipat per competir en un món globalitzat”, “un trampolí cap a l’ocupació” o “un jovent preparat i amb oportunitats”. El sentit, la raó de ser, la justificació d’una despesa tan gran per part de l’estat és clara: formar mà d’obra competitiva. Producció de peces eficaces i barates –ja que hauran de competir amb els xinesos o els vietnamites- i no pas formació integral de persones, esperit crític, humanisme, il·lustració o senzillament cultura. Crec que aquí se’ls ha vist massa el llautó, haurien de cuidar les paraules que posen en negreta, no només el redactat intern.

Sobre les concrecions, el partit en el govern pateix un problema greu com és el descrèdit acumulat en tot el sector educatiu a partir de la llei Wert. Aquí cal reconèixer que han estat hàbils. Com a partit proposen aspectes cridaners però tangencials com ara invertir en tecnologies –més negoci per a les grans multinacionals-, idiomes i emprenedoria –com si això generés per si sol llocs de treball i prosperitat- i els clàssics que no poden faltar en un bufet de dretes i que compleixen la funció de marcar ideologia: la defensa del dret a les famílies a triar escola, la qual cosa no vol dir promoure la diversitat en el sistema públic -o sigui, que la seva defensa es centra exclusivament en el dret de les famílies amb capacitat econòmica- o la defensa del dret a una escolarització en castellà, aspecte ja conegut i que no deixa de ser una forma de dret a la ignorància prou curiosa.

Però per a l’aspecte clau del seu programa han tingut la intel·ligència –i així s’ha de reconèixer- de fitxar un mercenari capaç de defensar amb arguments brillants com els focs d’artifici qualsevol mesura neoliberal i de descrèdit de la professió docent. En refereixo al nostre ja conegut autor de llibres per falcar taules de jardí, el senyor Marina. Seguint la lògica absurda en la qual es mouen tan còmodament, si el sistema educatiu no funciona prou bé s’ha d’apuntar als mestres i professors –de la mateixa manera que si no hi ha prou ocupació és perquè no sou prou competitius, o si la factura de la llum és cara és perquè no consumim a les hores apropiades-. El llibre blanc de l’educació a Espanya és un segon programa electoral que donarà la raó a tots aquells remugaires impenitents que creuen que els mestres són un ganduls, tenen massa vacances, estan mal preparats i no saben motivar al seu cadell. S’hi perfila una nova carrera docent de set anys i ja es diu obertament que el salari dels cursos en pràctiques serà “adequat” i no pas “igual” i, com ja havíem comentat, s’obre la via a que els professors més ben considerats cobrin més, oblidant en un atac d’amnèsia, que en aquests moments tots cobren menys i a tots se’ls deu una part significativa del seu salari.

En fi, el Partit Popular creu que per millorar l’educació cal collar els mestres i que amb això ja n’hi haurà prou. La seva idea de l’educació és tan utilitària, de tan curta volada, que en el seu comparador de programes –una idea de màrqueting polític que segur tindrà recorregut- ni tan sols hi apareix.

Els campions de la retòrica en aquestes eleccions han estat Ciutadans, el seu programa són 337 pàgines, es veu que ens volen convèncer per inundació, de les quals trenta-cinc (sense fotos!) són dedicades a l’educació. Aproximadament un deu per cent del seu programa, la qual cosa constitueix l’índex més alt de tots els estudiats –i no tinc gens clar si això és bo o dolent-.

La seva proposta barreja elements de doctrina neoliberal molt similars als del PP com ara la pressió sobre el professorat mitjançant enduriment de les condicions i avaluacions externes –política de pinxo de barri, d’assetjament de col·lectius per mostrar-se falsament fort- amb mesures populars sobre la gratuïtat del sistema i l’accés equitatiu per a tothom a l’educació. El seu diagnòstic de la realitat actual és força catastròfic, la qual cosa ens fa pensar que les ganes d’intervenir són molt grans, però es basa en indicadors i informes com ara PISA que no reflecteixen absolutament res ni s’haurien de considerar quan es parla de polítiques educatives.

Cal reconèixer l’afany de concreció de la seva proposta –sens dubte, la més completa agradi o no- i l’assessorament que han degut tenir en alguns punts. Són els únics que reconeixen explícitament la importància cabdal de l’etapa de l’educació infantil o la rellevància d’un tutor personalitzat que acompanyi els processos d’ensenyament dels alumnes o la xacra inútil de les repeticions de curs. No tinc més remei que estar-hi d’acord. La pega torna a ser la insistència en l’avaluació de resultats –en educació es sembra, no es recull- i l’orientació de tot el sistema a la consecució de treballadors formats.

No cal dir que aquí a Catalunya hem de tenir present també el model lingüístic que es proposa. La nostra llengua, malgrat estar minoritzada i córrer perill d’extinció, hauria de quedar arraconada per la preeminència del castellà i la utilitat de l’anglès. La riquesa cultural no es té en compte, únicament la ideologia política i l’econòmica. Una constant, pel que es veu, en el panorama polític i que ens anuncia temps foscos per als que estimem les humanitats i les arts.