La baraja está trucada (o connectar amb la realitat)

Jugar a fer de politòleg a Twitter és esport nacional. La popularitat es medirà entre retuits i likes i potser es guanya algun seguidor. Això no és res més que un tuit llarg sobre les eleccions al Congrés dels Diputats, tot menystenint el Senat.

A banda dels típics tòpics on tothom guanya i la cadena de declaracions dels programes especials i els matinals de ressaca electoral, cal començar a pensar en l’opció real d’un referèndum i plantejar la seva possibilitat.

Podem En Comú, la marca podemita catalana, n’ha fet bandera. No s’ha vist mai a ningú defensar tant un referèndum en el que no sap què votarà. És, paradoxalment, un gest d’honradesa i de compromís amb el territori. Però aquest compromís es veu minvat en si el pacte amb el PSOE el condiciona. Esquerra també s’hi podria sumar, intentant obtenir el famós referèndum. Democràcia i Llibertat ocupa un altre espectre dins de la polaritat dreta-esquerra i veurem fins a quin punt agrada a la formació d’Iglesias, Colau i Domènech.

Ara farem política-ficció, genere cada cop més estimat i popular entre els que ens agrada tot això. Imaginem que es pacta un referèndum. Quina serà la primera acció del Partit Popular arran d’aquesta permisivitat? Impugnar-ho al Constitucional. I amb les lleis que ens ha deixat la dreta espanyola dins d’aquest Tribunal, quedaria suspès de facto. I si canviem la Constitució? Impossible. El Partit Popular ja té més d’una tercera part de l’arc parlamentari i aquest fet bloqueja aquesta opció. Ja ho va dir el gran Sabino Cuadra: “La baraja está trucada. Siempre salen reyes.” I al Senat, val la pena dir-ho, majoria absoluta dels populars.

M’assola i em deixa exhaust intentar compendre com Ciutadans i En Comú Podem s’han intercanviat els vots. Els resultats de Ciutadans al Parlament són magnífics, comptant que Esquerra i Convergència i amics s’englobe
n en una candidatura demolidora. En canvi, la patacada dels de Lluís Rabell, davant de grans espectatives, va ser sonada. Ara, sembla que tots aquests que van voler assegurar, acceptant una polarització de la convocatòria, el vot pel no votant Ciutadans són els garants del canvi d’Espanya amb En Comú Podem. En tan poc temps, de cinturó roig a taronja, i de taronja a morat.

No sé si persegueixen quimeres molt diferents de les meves, però no ho entenc. Potser serà qüestió del “clic” que vam fer molts aprenent que a Espanya ja no hi hem de fer res, que els mapes canten i que el canvi morat es recolza fort al País Basc i a Catalunya, i després és esporàdic. Que el Partit Popular, amb totes les seves portades, papers i escàndols continua guanyant de llarg, per no entrar en els seus modus operandi i la seva ideologia retrògrada i casposa. Potser no és qüestió de referèndums sinó d’una generació més. Potser ja no és qüestió de buscar aquells famosos 500.000 vots de l’àrea metropolitana, sinó d’anar tirant i resar perquè el PP ens faci la feina. Aquells 500.000 no dormen ni s’ho pensen, estan per convèncer. Encara creuen en Espanya.

(No estarà de més que per recolzar l’article us entretingueu amb aquests mapes. Font: Diari El Mundo)