Dubte raonable

A dia d’avui, quan escric aquestes línies, el futur de la governabilitat de Catalunya (i el d’Espanya, però això ara no toca) penja d’un fil. L’assemblea de les CUP d’aquest diumenge té molt de pas del Rubicó, de caixa o faixa. Si els tres o quatre mil cupaires que s’aplegaran a Sabadell, acaben donant l’esquena a la proposta de Junts pel Sí, la situació es veurà abocada a la convocatòria automàtica –un cop exhaurits els terminis per fer govern- de noves eleccions autonòmiques pel mes de març, agafant –suposadament- amb el pas canviat a tots els partits, que hauran de refer les llistes i els programes a la recerca i captura dels vots. Si, per contra, recolzen més o menys a contracor la mateixa proposta, tot sembla indicar que entrarem en una cursa contra rellotge per investir Artur Mas president i formar un govern més o menys sòlid que pugui explicar als catalans, a Espanya i al món quant responsables i patriotes han estat.

I aquí és on sorgeix el meu dubte raonable. Hauran estat, en un o altra cas, a l’alçada que la situació exigia Perquè, un cop passat el rampell que et fa desitjar noves eleccions -per evitar la sensació de mercadeig que deixen les negociacions entre partits- i, si s’escau, la seva repetició “ad infinitum” fins que puguin fer una majoria suficient, comences a pensar que aquest no és el millor camí. Que tampoc l’establiment d’una segona volta per donar tot el poder a un únic partit en cas de no haver-hi majoria absoluta en la primera, acaba de fer-te el pes ja que deixa les mans lliures al guanyador durant tot el mandat. Que potser el que s’hauria de fer és obligar als partits a formar un govern a través de pactes, transaccions i acords que donin la raó avui a un i demà a un altre.

Perquè, a la vida real, aquesta és la situació a la que ens veiem abocats la majoria de ciutadans quan hem de posar d’acord i tirar endavant el nostre entorn familiar, laboral, social o econòmic. Clar que és més fàcil ser un progenitor autoritari que imposi la seva voluntat als fills, un empresari clarivident que mani en una empresa puntera i en expansió, un president d’entitat amb resultats impecables i gestió lloada o un ciutadà sense problemes econòmics, però, no ens enganyem, aquestes no son les situacions més freqüents.

I si la democràcia és, per definició, el govern a partir de la voluntat del poble i el poble com a tal no té les idees clares com semblaria demostrar el resultat electoral, la sortida no és imposar-li –per cansament o estratègia- una solució majoritària. La solució passa, al meu entendre, per explicar-li –cada partit des del seu punt de vista- la veritat de les coses i intentar convèncer-lo a partir d’aquests arguments que s’uneixi al seu projecte. I mentre es fa tot això, treballant en paral·lel i dia i nit, per aconseguir a través de l’acord i el pacte, allò que les urnes d’entrada dificulten. Que el país no s’aturi, que els ciutadans es sentin atesos i protegits i no tinguin la sensació que l’únic que els interessa als partits i a la gent que els dirigeixen, és seguir gaudint de les seves prebendes i privilegis.

Que això és difícil? Naturalment. Però, potser no resulta igualment difícil educar als fills, tirar endavant una empresa, acontentar a tots els associats o arribar a final de mes sense tenir números vermells? I oi que en cap d’aquests casos entenem que la solució millor, encara que el cos en un primer moment ens la demani, sigui trencar la família, tancar l’empresa, deixar decandir la societat o fer un atracament? Doncs això.