És l’hora de la política

Si el sistema electoral espanyol fos com el francès, diumenge vinent tindríem altre cop eleccions, una segona volta en que cada partit intentaria sumar aliats per vèncer definitivament i amb contundència.

Com que això no és així aquí ara comença una segona volta que es jugarà més en els despatxos, en reunions públiques i altres de secretes i discretes, en els dinars i sopars per canviar opinions, en vèncer resistències i trobar punts en comú que permetin formar un govern amb prou solidesa per afrontar els reptes complicats i múltiples que estan plantejats en l’estat.

El resultat des d’un punt de vista numèric l’ha carregat el diable.

PP, 123 escons, PSOE 90, Podemos 69, Ciudadanos 40, ERC 9, DL 8 PNB 6 i restes.

Combinacions ben difícils per no dir impossibles perquè les sumes són prou complicades i alhora estranyes, però vaja si, com diuen, la política és l’art de fer possible allò impossible doncs a partir d’aquí podem imaginar sumes diverses, però encara és aviat per saber-ho, possiblement caldrà menjar-se els torrons i tornar-hi.

És l’hora de la política.

Aquest escenari és habitual a Europa i ben bé que se’n en surten.

És el moment del curset accelerat de cultura de coalició.

Amb tot no hi ha dubte que des del sectors econòmics i també des d’Europa segur que hi haurà una pressió alta perquè es formi una “gran coalició” a l’estil del que passa ara a Alemanya.

En fi, s’obren les apostes i les conjectures, seguiran uns dies, de rumors, de trobades i de vertigen intentant fer sumes i restes per veure quin és possible i hipotètiques coalicions de governs poden formar, que no vol dir que s’acabi formant.

Hi ha poca, vaja cap, cultura política a Espanya de coalició. Des de la instauració de la democràcia el partit que ha guanyat unes eleccions generals ha pogut formar govern, amb majories absolutes, amb el suport extern de les minories o amb l’abstenció estratègica que ha permès tirar endavant governs en minoria amb suports externs. Ara només PP i PSOE junts arriben a la majoria absoluta per tant encara es fa més difícil.

Costarà encaixar totes les peces.

Les possibilitats no són gaires i cada peça té arestes que fan difícil posar-la al seu lloc sense que es mogui tot el trencaclosques.

Qui ha guanyat les eleccions té molta dificultat per trobar els suports necessaris per poder governar.

I en el marc post electoral tot es mou amb moviment calculats amb missatges enverinats i també amb molta, molta estratègia.

Després de conèixer el resultat de les eleccions municipals a Vilanova vaig fer notar la paradoxa que els socialistes amb els pitjors resultats de la història podien acabar tenint l’alcaldia si hi havia alguna possibilitat de la confluència de les esquerres. Llavors no va ser possible. Potser algun dia s’hauria d’analitzar en profunditat el perquè no va ser possible.

Ara la paradoxa tornar a visualitzar-se.

El PSOE, rebutjat per tots, semblava que condemnat a una esfondrada històrica durant la campanya està ara en el punt mira de tothom. O s’absté i facilita la investidura de Rajoy o bé s’ofereix com alternativa i intenta formar un executiu d’esquerrers que faci la gran transformació que Espanya necessita.

El PSOE es troba en una cruïlla històrica, per una banda segons quina opció triï podrà influir en com es poden suprimir lleis tant criticades com la Llei Wert, la coneguda com llei mordassa, la llei d’estabilitat econòmica, la reforma laboral, la llei de l’avortament, la modificació del Tribunal Constitucional.. i podrien anar seguit. I deu-n’hi-do de com podria canviar el panorama...

Una autèntica transformació progressista i a més canviar el paradigma econòmica de la sortida de la crisi. Deu-n’hi-do...

I naturalment podria afrontar el seu repte federalista amb un principi fonamental, acceptar el referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

Fer-ho perquè l’autodeterminació estava ens els programes i en l’imaginari dels socialistes (de fa potser masses anys) i per altra banda perquè seria el moment de poder exposar aquesta proposta federal que segons sí es porta a terme, diuen els socialistes, Catalunya no voldria marxar (per dir-ho d’alguna manera) d’Espanya.

I en aquest sentit, d’oferir una proposta tant engrescadora que Catalunya no voldria marxar hi trobaria un magnífic aliat en Podemos que ja ha manifestat la seva voluntat de que Catalunya no marxi però està disposada a fer el referèndum. Així doncs a sumar una proposta atractiva versus la independència, i que la ciutadania esculli.

Que millor i més democràtic que cercar la fórmula en que la consulta sigui possible en un marc de clara reformulació i re fundació de l’estat espanyol.

No hi ha dubte que Sánchez hauria d’enfrontar-te amb bona part dels seus dirigents però ni els discursos de Sánchez-Vara d’Extremadura o Susana Díez d’Andalusia no tenen massa credibilitat ja que semblen més interessants en mantenir el seus governs que no pas resoldre per molts anys l’encaix entre Catalunya i Espanya.

Ara hi ha la gran oportunitat de creure que una altra manera d’afrontar el repte de Catalunya és possible.

La formulació del referèndum permetria no sols configurar un govern de grans transformacions d’Espanya sinó veure amb claredat la proposta que podria fer a la ciutadania de Catalunya per convèncer-los de que seguir plegats és millor. I si la ciutadana opta per una altra cosa, doncs a portar-ho a la pràctica.

Si de veritat es vol fer una modernització i regeneració d’Espanya ara es dóna una oportunitat molt clara i està a les mans dels socialistes fer-ho.

Sánchez hauria de ser valent i entomar el repte del Referèndum de Catalunya.

És una oportunitat històrica. O seguir amb Rajoy o fer un salt important en la reconstrucció de l’estat, és superar la transició i entrar en una majoria d’edat democràtica o consultar i decidir no sigui cap mena de trauma sinó un sistema normal de decidir

No ho té fàcil, escollir sempre és un risc i fer-ho després de les eleccions i el resultat encara mes, però qui no arrisca, i en polítics a voltes cal fer-ho, pot quedar atrapat en els paranys de l’immobilisme i la comoditat deixar-ho tot com està.

Possiblement mai cap candidat a president del Govern hauria tingut tanta responsabilitat com ara a l’hora de prendre una decisió, però segur que trobarà molts aliats i còmplices en el treball de canviar Espanya i afavorir el dret a decidir.

El President Montilla en la situació de negociació de l’estatut li va dir aquella famosa frase a Zapatero: “Los socialistas catalanes te queremos bien, te queremos mucho, pero aún queremos más a Cataluña y a sus ciudadanos, los queremos apasionadamente, nos debemos a ellos, nos debemos a sus ciudadanos, a sus problemas, a sus expectativas, a su justas demandas, a su cultura, a su lengua y a su Estatut, que vamos a defenderlo con todas nuestras fuerzas". No se si els socialistes catalans l’estimen gaire a Sánchez, però segur que si fes un pas endavant i el PSC recupera el seu compromís electoral de fa tres anys de referèndum legal, pactat i vinculant que ha desaparegut  de manera vergonyat i amb nocturnitat i assumeix el repte de presidir Espanya i facilitar el referèndum a Catalunya i que el PSOE defensi un “no” amb oferta seductora, segur que la majoria del país l’estimarà i segur que farà un bon servei també a Espanya. Apa, ànims i endavant! 

P.S. Que tinguem un bon 2016, i sobretot salut per tothom!!