El desafio

Ens va delectar i es va consagrar en els vuitanta com una mag dels efectes especials, i posteriorment ha aprofundit i triomfat novament en els efectes digitals.

Robert Zemeckis, ens endinsa en la ja coneguda història que recreeavem fa vuit anys en el premiat documental Man on wire i ens acosta novament a aquest mite del equilibrisme que va ser el francès Philippe Petit, qui el dia 7 d'agost de 1.974, sense pensar-so, mandrós, com qui no vol la cosa, es va passejar per activa i per passiva des del terrat, per les torres del World Trade Center novaiorquès, les conegudes i tristament liquidades, torres bessones, a través d'un gruix filferro.

No es tracta realment o si, d'una pel·lícula, però òbviament del format del que se'ns ofereix és sens dubte un fals documental. I ho és manifestament per que el film des d'un inici està relatat en primera persona, veu en off, i curiosament, es tracta d'un projecte circular, en el sentit en el qual la pel·lícula comença i acaba al mateix lloc. És a dir, des del terrat on es troba la Estatua de la Llibertat, o el que és el mateix, amb les torres al fons, albirades a la llunyania.

El to documental que adquireix la pel·lícula suposa ja d'entrada com sempre agradi o no, i no tenim per que dubtar del explicitat, que la versió bona, la polivalent no sotmesa a contradicció és doncs la del protagonista, amo i senyor de la pel·lícula que només en la seva companya sentimental troba certa contradicció o debat de tesi. La resta d'intervinents, actors, per no dir figurants, són només acompanyants, mers comparses espectadors coadjuvants cap a un objectiu precís com un rellotge suís.

Però tot i amb això, no és una crítica, és tan sols una realitat tangible en una pel·lícula que més enllà del seu verisme històric, posseeix un cert encant, un encant que no és altre, que conscienciar-nos de la vida d'aquest histriònic funambulista que va tocar gairebé el cel físic i sens dubte amb total garantia i integritat el cel emocional.

Perquè el desafiament del film o el camí, títol en la versió en anglès, no és altre, que la història esbossada i ben recreada encara que breu del París de l'època del naixement d'un somni, i la pel·lícula com diria Calderón de la Barca, la vida, la de Petit va ser només somni, concretament, el d'un il·lusionat rodamón que va somiar, imaginar i creure que voler és poder, i d'aquesta manera tan simple però alhora tan complexa, va aconseguir una gesta que amb només pensar-ho, posa els pèls de punta, bé, a mi més aviat pocs.

Zemeckis més enllà d'una aparent trama superficial traça un entramat convencional, però progressiu i efectiu d'avanç mil·limètric cap a l'objectiu, calibrat com un rifle de precisió, una croada cap a la llibertat, cap al somni, on tot i conèixer el desenllaç final el qual fa plausible la digestió si veiem la projecció després d'un àpat, aconsegueix mantenir-nos tensos en uns 30 minuts finals en què tots agafats a la butaca tenim la sensació de flotació, d'estar prenyats d'aquest buit crepuscular digne que alguna cosa va a ocórrer i passen coses, moltes, sempre les mateixes, un reguitzell de cabrioles i desafiaments per filar encara més prim sobre un filferro que ens situen de ple en la profunditat de la història, el que poques vegades passa en una projecció en els temps que corren.Pujem tots en definitiva, al filferro.I certament, espanta, neguiteixa.

Quan el desenllaç equlibrístic conclou, assistim a una nova "projecció", la del record, la de la memòria històrica, aquella en què un 11 de setembre de 2.001, uns salvatges i malvats com sempre terroristes, van segar la vida de 2.823 persones i van canviar la història de la humanitat.

L'apel·lació del director i que a Petit li va ser concedit una passi vitalici no de vigència limitada, per pujar sempre que volgués al terrat de les torres, i el tancament il·luminat tendent a fos en negre de la pel·lícula amb les torres al fons, ens remouen la consciència i ens fan preguntar una vegada més a tots, el perquè de moltes cosas.

Vaig tenir la fortuna d'estar en les famoses torres cinc anys abans de la seva desaparició, i encara segueixo pensant que aquelles imatges de setembre de 2.001 quan em disposava a dinar cap a les tres de la tarda, eren part d'un film fantàstic, cosa que en realitat llavors i fins i tot ara, em segueixo resistint a creure fossin certes.Em traslado continument allà. El meu cap es resisteix a pensar que la história es ja sols història.

Val la pena assistir a aquesta projecció per gaudir un parell d'hores, de somnis, màgia i realitats, i per donar un nou vot de confiança a aquest mestre dels efectes que és l'amic Robert.

EL DESAFIO

USA 2.015
123 m.

7/10