Palmeras en la nieve

Considerada per molts i pretesa pels seus autors com un referent, vaixell insígnia del cinema espanyol durant l'any 2.015, gran producció amb important inversió econòmica, de moment ha obtingut diverses nominacions als Gaudí catalans i als Goya espanyols, sens dubte en quantitat inferior a la qual els seus mateixos autors projectaven.

També han circulat rius de tinta per tot arreu sobre el dolenta que és aquesta pel·lícula, però per ser sincers, jo la situaria en un punt intermig. Per descomptat no és un pal de paller per més que s'intentés, però tampoc és un nyap com molts han manifestat.

Anem per parts. Palmeres en la neu, títol intencionalment buscat per la contrarietat de la botànica diguem cronològica, és una epopeia amorós-fulletonesca molt bé ambientada en les raneres de l'època colonial a una illa de la Guinea Ecuatorial colonial. Aquest país independitzat en 1.968 que va donar pas al corrupte govern de Macías, i posteriorment si la memòria no em traeix, al de Teodoro Obiang N'Guema, més corrupte si és possible encara, va ser colònia espanyola anomenada Fernando Po des 1778-1968.

Doncs, bé, la pel·lícula transcorre des del 1.954 fins a l'expulsió dels espanyols cap a la metropoli en l'any 68. Sens dubte, el millor del projecte l'elaborada planificació de disseny artístic que resulta majestuosa.

Ambientació, vestuari, fotografia, brollen a borbolls per tots els costats de la pantalla atorgant a l'espectador una aire de pretensió no ja només de la trama, sinó de les ínfules reals d'aquesta película.Un gran treball en aquesta parcel·la fílmica.

Per contra i aquí rau la vacuïtat del somni d'aquest exercici, la història resulta molt més pròpia d'una telenovel·la de les tardes televisives més enllà de la sobretaula, i per entregues, que d'un exercici cinematogràfic respectable en la primera línia del que es pretenia.

Cent seixanta-tres minuts per a alguna cosa que en cent vint s´hauria despatxat en temps més que suficient. Un metratge sens dubte desmesurat per a una epopeia que es limita únicament a manifestar correries d'alcova, pretesos amors i únicament esbossa molt de puntetes tota la trama història de l'entramat colonial. S'ha perdut sens dubte una gran oportunitat de realitzar una pel·lícula veritablement seriosa, responsable i adequada al que veritablement va esdevenir, fins i tot amb un adequat reconeixement de la ignomínia a què durant tant anys es va sotmetre a pobles dignes de respecte, com tots, a situacions de semiesclavitud.

Tampoc ajuda la intervenció de protagonista, Mario Casas, que més enllà de pel·lícules per a adolescents esbojarrades i histèriques, em segueix semblant amb la seva veu aflautada que sembla molt més digna d'un mal capellà de confessionari, un dels pitjors actors del cinema espanyol, en semblant línia amb Antonio Banderas.

Un embolcall de luxe i un interior on no existeix cos i sí únicament ossos ja en fase de descomposició. La resta del repartiment actua amb esforç i correcció en la línia d'aquesta cinta sentimentalista, si bé en ocasions no saps si riure o simplement plorar pel ridícul de les situacions, més del mateix en cada fotograma. Resulta impossible de tot punt sostenir un exercici amb tan poca carn a la graella i amb unes situacions que a ulls actuals freguen el ridícul.

Veurem en definitiva que succeeix en els Gaudís i Goyas, i si la justícia cinematogràfica s'imposa. El disseny de producció mereix sens dubte qualssevol premis. Alguna interpretació secundària podria també obtenir-los, però la trama i el seu conjunt exponencial estan molt per sota del que pretès pels seus propis autors. Sona, va camí de patacada, però com em sento generós en el dia d'avui, vaig a proposar-vos poseu un esparadrap a la boca de Cases i li posem un aprovat molt justet.

Per sort, com Guinea ja és independent, tot i que lladres polítics continua havent-los continuament, no sembla que hi pugui haver per sort un segon lliurament.

PALMERAS EN LA NIEVE 
España . 2015
163 m.
5/10