L’Àguila negra

Crònica d’un exercici de memòria fet des de la plenitud de l’edat i en circumstàncies fora de les habituals. En un petit poble nudista en Marià espera l’arribada de l’anònim personatge que el va convidar a passar un dies aquí. Ja té la intuïció de qui ho ha fet i mentre espera, va recapitulant i veient la seva vida des de la distància i des d’una posició de qui ja creu que ho ha fet tot i pot recrear-se en la memòria d’allò viscut, el record possiblement és l’únic patrimoni que li queda.

Joan Carreras (Barcelona, 1962) es va donar a conèixer com a narrador amb dos reculls de contes: Les oques van descalces (1990) i La bassa del gripau (1993). Després ha publicat cinc novel·les: La gran nevada (1998), Qui va matar el Floquet de Neu (2003), L’home d’origami (2009), Carretera secundària (2012) i Cafè Barcelona, premi Ciutat de Barcelona 2013. Amb la sisena, L’àguila negra, ha guanyat el premi Sant Jordi de novel·la 2014.  

La seva anterior novel·la Cafè Barcelona ha esdevingut una obra de gran interès que ha generat unes crítiques magnífiques. És una novel·la de contingut altament emotiu, és un clam per les segones oportunitats. Carreras ha fet una història d’amor però, d’amor de parella, familiar i també de valoració dels vincles familiars que poden ser diferents i tots tenen la seva particular trajectòria.

Al final de la narració descobrim el narrador que entra també com a protagonista també principal del final de la trama amb les seves pròpies característiques i trajectòria però que es lliga també amb els altres. Sempre cal donar i donar-se una segona oportunitat. I d’això també va la novel·la.

Ara amb L’àguila Negra, també fa evolucionar els records i les vivències. El protagonista en Marià viu els fets importants de la història dels darrers cinquanta anys al país, però els viu amb una certa distància, a on la crònica  és externa i de ben poca participació d’ell en els fets, sense que això vulgui dir indiferència. El trajecte vital del protagonista, de Marià Solvell ens situarà ens moments importants de la història del país dels darrers cinquanta anys. Hi ha  esments a la vaga dels tramvies però també hi veiem les inundacions del Vallès, la gran nevada del 62, l’atemptat contra Carrero Blanco, Puig Antich, la mort de Franco i tot allò que ha anat esdevenint-se després fins a la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012.

En cada moment d’aquest hi ha la narració d’allò que va passant a la vida d’en Marià i de la resta de protagonistes, l‘evolució personal, el descobriment de sensacions, les amistats, l’amor, els problemes amb els fills, amb la feina, les decepcions .... Just abans de fer els setanta anys, rememorar el curs de la vida.

Marià recorda la seva infantesa la seva amistat amb el Tomàs que comença a la facultat de medicina i segueix amb un consultori compartit d’odontologia, l’esdevenir de les relacions. En Tomàs opta per una relació clàssica mentre ell s’embranca amb una relació extrema amb la Teresa que acabarà malament malgrat segueixen units, de la relació en quedarà una certa sensació de culpabilitat i la voluntat de refer la relació amb un germà d’ella.

Feliçment casat, després, amb l’Anna Maria, tindrà fills i portarà una vida més o menys aburgesada quan un seguit de circumstàncies familiars el porten a una sotragada profunda que trenca la majoria de les relacions familiars tot i que mantenen uns lligam d’estimació prou forts...

La cançó de l’Àguila Negra com a teló de fons d’uns recorreguts sentimentals.

Les ganes de viure amb plenitud, sense res que els aturi, amb les necessàries ganes de menjar-se el món abans de que el mateix mon, les seves circumstàncies, acabi engolint a les persones i a les seves aspiracions.

Recordar el passat intentant evitar la nostàlgia i refer el que has viscut, analitzant perquès i com haguessis pogut evitar errors que ara són ja inamovibles. Una vida que va discorrent amb una certa normalitat i sense pocs elements destacats, però tot és pot capgirar en un moment i trasbalsar aquesta tranquil·litat que semblava ja definitiva en la vida de Marià. I la contradicció íntima de ser una persona dedicada a apaivagar el dolor dels altres i en canvi és incapaç de respondre i resoldre els seus propis motius de dolor. Capaç de situar-se de nou, de seguir amb una certa rutina malgrat l’adversitat però aquesta adversitat va deixant un cert pòsit de permanent adaptació a la vida, moure’s quan ja és del tot inevitable, intentar sortejar els esculls que a la vida et vas trobant quan el xoc és imminent. Quan finalment analitzà el passat potser sent una certa recança d’aquesta actuació i es proposa finals diferent als que hagués pensat.

Marià espera estirat en una gandula i nu el seu interlocutor que li farà reviure bona part de la seva vida i també els moments més dolorosos que ha viscut i també aquest vell conegut li plantejarà el darrer dilema.

Nu prenent el sol però també ha acabat despullant-se del seus records i les vivències.

Novel·la interessant a on la solitud sembla present, aquesta solitud que es pot tenir malgrat està rodejat de persones al teu entorn. Un retrat de les generacions que han evolucionat des dels anys de la postguerra a l’esclat polític de l’actualitat i com col·lectivament s’anaven acceptant situacions i hi havia un procés d’adaptació gairebé inconscient.

Força interessant.  

L’Àguila negra
Premi Sant Jordi 2014
Joan Carreras
Col·lecció A tot Vent, 627
Editorial Prosa.
Barcelona, febrer 2015