45 años

Hi ha determinades pel·lícules entre elles la present, que a causa de determinats rius de tinta positius en cròniques diverses i variades aixequen certa expectació i es corre el risc que les expectatives reals després del visionat, quedin per sota de les grans esperances dipositades.

Vagi per davant, que, 45 ANYS, no és una mala pel·lícula, sinó tot el contrari. És una introspecció psicològica de caràcter bergmanià que no obstant no aprofundeix o adquireix els matisos o tonalitats necessàries des del punt de vista de qui escriu.

Charlotte Rampling, una autèntica senyora de la pantalla, per descomptat contínua incommensurable, en un nou retrat a les semblances a anteriors films de F. Ozón, encara que el director en aquesta ocasió sigui un altre.

45 ANYS, suposa una baixada dolça, plausible però inquietant per moments a les profunditats de la ment, a aquells dimonis i fantasmes que en ocasions i de manera inconscient ens assoten i turmenten, a aquells moments crepusculars del passat que ens han marcat i deixat empremta .

Això és el que li passa al protagonista i per derivació a la protagonista de la pel·lícula qui en un film estructurat per dies de la setmana en què celebren el seu quaranta-cinc aniversari de feliç convivència, es té notícia que l'antic amor del protagonista morta en una glacera, ha aparegut congelada, congelada però impol·luta en el moment del decés.

Els records del passat, la maduresa del pensament i el seu avanç en el temps, i fonamentalment, la decrepitud del cos humà que com la justícia és lenta però a tots alcança, es posen al descobert, replantejant velles qüestions finides amb el pas dels anys , però que rebroten amb certa cruesa o dolor mental i obren certs girs de reflexió o remouen consciències.

Fins aquí tot resulta correcte, exportable i digne de contemplar-se, però al film també li falta ritme i fonamentalment guió a un exercici, un bon exercici d'estil però que es limita a il·lustrar i suggerir més que a manifestar, i en conseqüència, queda curt en el que s'explica. Passejades pel camp amb prou feines dialogades, passejades amb el gos o simplement viatges des de la campanya a la ciutat per anar a una biblioteca no van acompanyats d'aquella molla i substancialitat que haguessin convertit a una pel·lícula amb molt bones interpretacions, en un film de culte de profund calat. Es tracta ara només d'un bon exercici, però excessivament limitat en els seus continguts i visceralitat.

No obstant la pel·lícula resulta de tot punt recomanable, un apreciable i emotiu oasi enfront de tota la comercialitat d'un cinema del qual poca cosa pot aprofitar-se.

Sembla Globus d'Or en mà, que aquest pot ser l'any de Di Caprio. Mereixements no li falten. Una cosa diferent, és que aquesta no és la seva millor pel·lícula ni la seva millor interpretació (El Renascut).

45 años
GB. 2014
93 m.
6/10