A reveure company!

El diumenge dia 10 de gener excepcionalment reunit el Parlament de Catalunya investia a un nou President, el 130è, Carles Puigdemont assumia el càrrec de President de Catalunya i s’obria un període que, al marge de consideracions i opinions polítiques que poden ser diverses i diferents, obre un panorama transcendent pel futur del país.

L’Esteve Orriols que ha estat treballant aferrissadament durant molts anys per aquest futur que amb dificultats, sens dubte, s’albira, no ho ha pogut veure.

Dissortadament la mort, injusta tantes vegades li ho ha impedit. I li ha impedit com evoca el poeta Miguel Hernández en el seu poema Elegia:

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

En el moment de recordar la figura humana i política de l’Esteve Orriols falta espai, segur, i també el vocabulari adequat per fer justícia a la seva personalitat i al seu treball com a polític.

Format políticament en les darreries del franquisme, actiu en les mobilitzacions d’estudiants, va anar cercant el seu espai polític, primer amb temptejos amb el socialisme democràtic i amb les forces independentistes d’aquell moment, extraordinàriament minoritàries certament, com ho recorda en Roger Buch en el seu llibre L’herència del PSAN. Va acabar formant part del nucli fundacional de CDC a Vilanova.

De ben jove ja participà activament en la política segurament impel·lit pels ambients en que es movia, i per les activitats del nucli familiar. El recordo amatent a les accions, que amb alguns del seus germans, vam portar a  terme a l’any 1971 fent campanya, llavors enganxant cartells, de la candidatura Barenys-Cassases, recolzada per entre d’altres Pujol i Pallach, que donaria lloc després al moviment de regidors democràtics que van intentar trencar la solidesa del franquisme municipal.

La seva vida pública entenc que sempre va estar forjada sobre tres pilars fonamentals. Les seves creences cristianes en la vessant més social i adequades a l’actualitat de cada moment, un catalanisme de pedra picada, sòlid, raonat i necessariament vinculat al desenvolupament d’una societat més justa i, el tercer pilar, la proximitat a les persones com a divisa de la seva actuació pública.

I encara no es pot oblidar la seva activa presència en les entitats de la ciutat ja fos cantant al Coro o la seva trajectòria castellera on va carregar els primers castells de vuit dels Bordegassos protagonitzant alguna de les jornades castelleres més memorables de la colla.

És evident que, ara, encara no hi ha la perspectiva necessària per valorar la seva tasca política, és bo que passi un temps per poder tenir una visió més àmplia i també una distància que permeti una objectivitat més valorable.

El cert però és que hi ha alguns aspectes que ja es poden posar de manifest de la seva trajectòria pública i política:

La seva constància en el treball, la seva voluntat d’aproximar-se el màxim a la gent i resoldre els problemes petits o grans que podessin tenir, una lleialtat al compromís i sempre l’honestedat per davant de tot, l’irrenunciable voluntat de servir al país, la recerca de l’entesa davant la confrontació, de la voluntat de mantenir actitud positives i nobles son valors que em sembla que, avui, sense cap mena de dubte ni discussió, ja es poden atribuir a la seva personalitat.

Va governar la ciutat, va ser alcalde de la seva Vilanova i això en política és un dels majors honors que es poden tenir, ell en ser-ho va retornar tot el que la ciutat li havia donat. No ho va tenir fàcil, va governar en minoria i per tant va conèixer i entomar les dificultats que això comporta sense tirar mai la tovallola, buscant complicitats que va trobar en més d’una ocasió.

Sempre havia dit que les actituds estan per davant de les idees. Amb això volia manifestar la seva disposició a l’entesa amb qui fos al marge de consideracions polítiques si es compartien determinats valors cívics, disposició personal a entendre les raons dels altres i valorar-les en contraposició a les teves pròpies.

Ell va tenir una actitud de cercar el màxim consens possible en els temes que afectaven a la col·lectivitat. Sense que això no vulgues dir que no tingués ben fonamentades les seves opinions i les defensava amb vehemència fins les darreres conseqüències per seguir essent fidel al seus plantejaments i amb la màxima coherència amb els objectius que es fixava.

Vam ser adversaris polítics però ens reconeixíem les virtuts i els defectes que podríem tenir, però sempre hi havia el pòsit d’una relació que venia de temps i que malgrat els enfrontaments dialèctics mai es va trencar.

Alguns cops va trontollar però sempre hi va haver els passos necessaris per no trencar cap pont, per bastir-ne d’altres. I això demostra els valors humans que tenia l’Esteve.

Hi haurà temps per fer la valoració de la seva tasca, la història ja li reservarà el bon lloc que li correspongui, però certament la ciutat perd una de les persones que va treballar més apassionadament per ella, hi ho va fer a les verdes i a les madures, des del govern i des de l’oposició quan li va tocar, sense perdre mai l‘entusiasme ni la seva estima gran per la ciutat, i creient en un futur que seria molt millor i que ell amb la seva tasca va ajudar a escriure i a fonamentar.

Vehement a vegades en el debat, conciliador en la recerca de l’acord, lleial fins la medul·la en la paraula donada, honrat en el dir i en el fer.

Va ser allò que en diríem afectuosament un animal polític, bregat des de l’any 1979 a l’ajuntament va fer també una llarga tasca al Parlament, essent-ne durant un temps membre de la mesa i va acabar la seva carrera institucional com a membre del CAC on va desenvolupar una tasca menys pública però no per això menys interessant.

Va entendre la política com una extensió d’aquesta actitud cívica, d’aquest servei a la societat que li transmetia les seves creences, com estar sempre al costat de la gent i treballar per resoldre els problemes, o facilitar els recursos per fer la vida més fàcils als demés.

Entendre al política com una permanent construcció del seu i nostre país, Catalunya, mancat de moltes coses encara però sempre amb l’anhel col·lectiu de millorar-les i superar-les ell des de la seva tasca diària hi va contribuir.

L’Esteve amb les seves virtuts, moltes, i els defectes, com tots tenim, va saber estar al servei de la seva ciutat, del seu país, de les persones. Ho va fer amb modèstia, sense esperar ni agraïments, ni gratificacions ni reconeixements, ho va fer perquè tocava, per convicció moral i ètica, perquè era el que calia fer i això il·lustra clarament el seu tarannà afable i bonhomiós, assenyat i arrauxat quan convenia, però sempre amb la voluntat inequívoca de servei.

El pas del temps, amb distància necessària, com ja hem apuntat, posarà a l’Esteve en el lloc de la història que li correspongui. Ara, per aquells que el vam conèixer, aquells que vam compartir, en qualsevulla de les bandes del Saló de Plens del nostre Ajuntament, el servei a la ciutat sabem que deixa un buit en la nòmina dels servidors de la ciutat, altres l’emplenaran ja que la continuïtat és una de les realitats de la vida, però el seu exemple de tenacitat, estima i amor a al ciutat i al País restaren en la nostra memòria personal però sobretot en la memòria col·lectiva.

Acompanyem  el dolor i el sentiment de pèrdua que tenen avui familiars i amics, pèrdua irreparable també per la ciutat i no podem acabar sense expressar un sentiment d’estima, de respecte, un reconeixement a la dedicació i convicció amb les que a treballar sempre i un agraïment per l’esforç que va dedicar vers els altres .

Restarà sens dubte per sempre més en l’imaginari i en el llistat de ciutadans il·lustres (d’aquells que un dels seus mèrits és estimar i voler entendre millor la seva ciutat), ha estat un dels protagonistes, desinteressat i amb volguda modèstia de la política contemporània de la nostra ciutat i, per tant, també protagonista del canvi a millor de Vilanova.
 
A reveure company, fins sempre!