La chica danesa

No resulta gens fàcil que Eddie Redmayne després Spencer Tracy i Tom Hanks els únics en la història del cinema, sigui el tercer en qüestió que assumeixi en dues edicions consecutives la segona estatueta dels Oscars. Mèrits no li falten sens dubte, i per a mi encara diametralment oposat el seu paper al de Di Caprio a The Revenant, l´ estimo superior.Pero no li donaran. No s'atreviran.

Perquè a DiCaprio ja en quatre ocasions li han negat el reconeixement i dubto que se li tornin a esquivar, encara que en altres pel·lícules ha merescut molt més el premi pel qual ara competeix en aquesta pel.licula .

La noia danesa, ens acosta a una història real, la viscuda per dos pintors danesos, matrimoni, que des de 1926-1933 van viure una tempestuosa història d'amor transexual, i com no podia ser d'una altra manera, van posar cap per avall a la societat danesa de l'època poc a acostumabrada a històries no convencionals.

Es tracta d'un film, ben narrat, excel·lentment interpretat, amb un vestuari i un disseny de producció admirables i molt en la línia d'aquell cinema britànic conegut, estimat per uns i odiat per altres denominat acadèmic o esteticista.

La noia danesa, és una història polièdrica amb arestes no excessivament afilades que connecta amb l'espectador i li encomana durant dues hores que transcorren amb celeritat i virtuosisme. Hi ha molt cinema en aquest exercici no provocador de cinema a contra corrent, d'un cinema prenyat d'emocions variades, amor, nostàlgia, compassió, comprensió, reivindicació i por al futur, por a un salt al buit tant espectacular com desconegut.

Una història de transexualitat que el mateix Redmayne va conèixer i va llegir el guió totalment absort quan es trobava rodant La teoria del tot, que el va catapultar a l'Oscar, amb la seva monumental interpretació de Stephen. Hawkings i que no va dubtar un instant a acceptar. Una història magistralment fotografiada i enlluernadora pel que fa a vestuaris i paratges, a Bèlgica, Noruega, Dinamarca i Francia.Una història de joc que acaba en tragèdia no grega, un joc de males conseqüències, a la recerca de la identitat i el descobriment d'una altra sexualitat i singularitat.

En contra per a aquells que haver-los n'hi ha, detractors, se'ns diu, no sense certa raó, que la pel·lícula està mal calibrada, per que en els seus inicis succeeixen escenes i paratges de forma atabalada i poc explicada, i en la part final hi massa recreació amb un lògica falta de ritme i una reiteració de principis i postulats inncesaria.

En qualsevol cas, em ve al cap aquella perillosa afirmació que ens indica, que "mai busquis la veritat per que corres el perill de trobar-la". Això és ni més ni menys el que succeeix en aquesta pel·lícula preciosa i preciosista. Deia Redmayne que dels homosexuals que va tractar abans l´inici del rodatge va aprendre la seva commovedora comprensió i la seva fonamental autenticitat. Sens dubte aquesta és una de les claus d'aquest exercici fílmic candidat a quatre estatuetes, que destil·la verisme pels seus quatre costats, i en el fons ens convida a compartir aquella idea que cada un és i ha de ser el que vol ser, i que lluitar contra un destí impost i fal·laç sempre acabarà fracassant davant la lògica de les coses i fonamentalment de la naturalesa.

Es troba a faltar un major reivindicació i caracter transgressor en el missatge transexual, però recomano sens dubte aquesta cinta que he tingut l'ocasió de veure en dos formats diferents i en dues ocasions, i com sempre recomano si el teniu a mà en cinema, i en VOSE.

La chica danesa
GB. 2.015
120 m.
7/10