Carnaval!, sempre carnaval

Una de les raons que demostren la mala salut de ferro del nostre Carnaval de Vilanova és que permanentment hi ha alguna polèmica, discussió o debat.

Si el Carnaval fos mort en cantaríem les absoltes i punt i final. Si està viu sempre hi hem de trobar algun però, i buscar-hi els tres peus al gat com a mostra de la seva riquesa i també perquè no dir-ho un cert nivell d’auto-odi que ens fan veure les coses sempre més malament del que estan en realitat.

Però no cal patir, això no és nou.

Històricament hi ha hagut la queixa, la lamentació, l’exercici de la nostàlgia negativa més esterilitzant.

No és res nou i sempre, sempre cal trobar algun tema polèmic o de divergència per poder parlar de la crisi total o parcial del Carnaval.

Això ha passat sempre, almenys des de que hi ha constància escrita del Carnaval...

Ja primer es van queixar dels guixots (els més joves ja no saben que és això, que no era res més que una mena de caramel amb farina i molt punxegut) el mal que feien o dels vidres que es trencaven, això ja ho diu El Qüestionari Zamora del segle XVIII: asegurándome que años ha habido que han gastado mucho más allá de 100 arrobas de ellos, rompiéndose varias vidrieras  de algunas casa..........

Després es queixaven de la poca traça en les disfresses, o del poc lluïment dels balls. Que és sinó el que podem llegir al Febrer del 1934 a la revista  Prisma signat per Ramon Ferrer Parera: “La intromissió cosmopolita en el morigerat tradicionalisme vilatà ha invertit els gustos en misèrrima barroeria com l’invenció del Ball Humorístic que un dia de mala lluna ho injectarem a tall d’oli camforat que revifés la primera crisi de la decadència de la nostra millor nota de color, entronitzà el producte mascarot, ésser trist, imbècil immund i inadaptable, tot d’una peça talment el tracoma que ha infestat un temps el més famós Carnaval d‘Espanya. Els savis “galenos de capçalera” es manifesten pessimistes i en les seves consultes anyals diagnostiques que no hi ha res a fer que la malaltia irremissiblement en el període preàgonic essent imminent el desenllaç i fui minat descomposició” 

També hi hagué la queixa es fonamentava de la poca aportació econòmica quan l’arrivo tenia caràcter benèfic. El mateix Ferrer Parera i la mateixa revista Prisma però de l’any 31 afirmava. “No volem imitar a l’avar que pretén gaudir tan sols de ço que la Cavalcada pot tenir de decoratiu a través de l’escletxa d’un porticó migradament obert, perquè es vici que produeix vergonya i el temps d’aquest regnat no s’ha creat per tal cosa. Quan se’ns demana el captiri en nom del Carnestoltes, sabem allargar la mà amb desprendiment i fer, sens recança, l’almoina que aconsella la generositat de cadascú que el dolor humà no és tant xorc que no sàpiga reconèixer i compensar l’acció generosa”, 

I alguna queixa més filosòfica adient a qualsevol temps i moment de la història: “Vivim una època que per la manca de vergonya no calen les caretes, i aquesta és la veritable causa de la crisi del Carnaval: el no haver d‘amagar el rostre per obrar sense criteri i contra la nostra naturalesa manta vegades” (La causa de l’agonia del Carnaval signat per V. A. Prisma el febrer 1931)

Maldem per predicar de que l’arribo ja no té el caràcter vilanoví i que les adotzenades desfilades a l’estil brasileiro i del poble del costat no tenen res a veure amb la idiosincràsia i essència del nostre Carnaval: “He dit que el Carnaval que la meva generació conegué era només les escorrialles del que els nostres avis conegueren. No res més cert. Jo que he dedicat moltes hores a escorcollar arxius a la recerca de dades i detalls dels nostre Carnaval en el segle passat ho puc afirmar i el que és pitjor és que, malgrat que sigui dolorós reconèixer-ho, no té motius ni possibilitats d’assolir el tipisme i la transcendència d’altres èpoques. El nostre Carnaval ha esdevingut ja història i, mal que pesi a alguns com a mi mateix, esdevindrà forçat o postís tot intent de reeixir-lo. N’és més el nostre Carnaval ja no te raó d’existir i morí, com tantes altres coses el 1936....” Això deia en el pròleg del seu llibre El Carnaval Vilanoví d’Oriol Puig i Almirall en un, text escrit cap els anys seixanta i setanta i publicat pel Cep i la Nansa al 2002.

Posteriorment i amb un marcat vilanovisme hi va haver queixes (poques i discretes, l’autoritat no estava per masses conyes) perquè les comparseres d’honor no tenien res a veure amb la ciutat.

Ja veiem doncs que les aigües sembla que no han baixat ni baixen ni manses (ni hi baixaran, segur) ni tranquil·les al Carnaval de Vilanova.

No podem passar sense la queixa i intentar posar en crisi qualsevol cosa relacionada amb el carnaval.

Segurament és la manera d’avançar.

Posar-ho tot en crisi per sortir-ne enfortits.

Enguany la polèmica (potser no arriba a tant) està centrada en el consum d’alcohol en els actes del Carnaval, la FAC proposava, crec que amb bon criteri, intentar evitar que el consum desmesurat acabés amb les corresponents borratxera i amb situacions que més que de carnaval són la representació metafòrica del vòmit de la festa.

Sembla que la mesura no ha sigut del gust de les entitats que en votació no han donat suport a la mesura en qüestió. La junta de FAC en conseqüència i com que amb tota raó no li agrada el resultat de la votació fa un autèntic Antoniobaños i ha decidit que acabat el Carnaval no prorrogaran el seu mandat i que es busqui una altra junta.

La pregunta però al marge de consideracions estètiques, -no fa cap goig veure corrues d’embriacs- és si es pot mesurar el consum d’alcohol quan el rei gairebé sempre ha cridat a la màxima disbauxa possible, a trencar-ho tot i al consum desenfrenat de carns (en tots  els sentits real i fictici) i de begudes espirituoses.

Com potser que si el rei crida a passar-nos en tot el seu govern, que és la FAC, intenta reconduir la situació i evitar precisament la pràctica de la rauxa pujada a l’enèsima potència que no porta a altre lloc que a la decadència ....

Ja ho té això de Carnaval de contradictori

I queda clar i ben explícit i la cosa s’ha manifestat a l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació.:

La proposta de regular el consum de begudes alcohòliques durant l'Arrivo de Vilanova i la Geltrú no ha prosperat. L'assemblea de la Federació d'Associacions del Carnaval (FAC) va votar ahir al vespre de forma majoritària en contra de la proposta que havia fet la junta de la FAC i que, si bé no prohibia expressament l'alcohol a l’Arrivo, sí volia articular els mecanismes per regular el seu consum.

Per al president de la FAC, "s'ha perdut l'oportunitat de fer créixer aquesta festa", amb la que "ja no ens sentim còmodes": "ara teníem l'opció de regular-la nosaltres, perquè quan ens vingui una ordre de la Generalitat o d'altra administració que vulgui controlar la seguretat del carnaval, ja no tindrem l'opció de decidir nosaltres".

Fa anys va fer fortuna allò del si beus no condueixis, fa anys eh!. Per tant sembla que el consum descarat de beguda no és nova, hi ha un acceptació social del bevedor que ajuda a que l’excés sigui celebrat en ocasions i valorat com una mena de prova iniciàtica de duresa i resistència. Promogut moltes vegades pels mateixos organitzadors de les entitats es fa difícil ara intentar posar-hi una certa mesura no prohibitiva però si almenys que redueixi el consum i alhora millori l’aspecte de la mateixa desfilada de l’Arrivo, amb una normativa que sembla que ja usen diversos carnavals.

No és fàcil però segurament com en tantes coses l’autoregulació i l’autocontrol hauria de ser suficient per evitar espectacles dintre del mateix espectacle del Carnaval.

No sé si ho evitarem però encara sembla més difícil garantir la puntualitat de l’entrada de les comparses a la Plaça de la Vila, aquí el President de la FAC llegeixo que ha estat taxatiu: “Qui arribi tard, no hi entrarà”. Molt bé, s’ha acabat aquella estratagema dels impuntuals de parlar dels minuts de cortesia, l’hora és l’hora i el demés són punyetes i com es diu: “a  plaça de la Vila qui no hi és no hi és comptat”. Però on la impuntualitat és esport nacional, on no comencen a l’hora gairebé cap acte exigir arribar a l’hora a la plaça de la Vila sembla talment una facècia del Carnaval, és com demanar......., allò de la lluna en el cove.

Però si no s’hi arriba els comparsers seran castigats a perdre’s la seva activa participació en el sancta sanctorum de les batalles de caramels. I que dir de no poder escoltar allò de: Comparsers !... la Plaça és vostra ! i pel  més aguerrits –el ardor Guerrero ja el vaig perdre fa anys i prefereixo, covard de mi, posar-me arrecerat darrera el mantó que la comparsera ha obert hàbilment per aturar els artefactes dolços- seria inaguantable, una frustració total.

No poder anar darrera la bandera aguerrits i disposat a menjar-s’ho tot defensant l’estendard propi, o carregant contra l’autoritat, convidats, o contra qui sigui... seria tanmateix un disgust que duraria com a mínim un any però que marcaria al comparser, que no ha pogut entrar a la placa, per molts més temps, potser per tota la vida, ves a saber.

Evitem traumes, així que banderers, al lloro, mirar el rellotge sovint i arribar a amb britànica puntualitat. Si no, res de res.

Vet aquí borratxo i impuntual, bona base per ser alternatius.....

Però vaja:

Que el poble quedi avisat,
Que aquest dies d’alegria
Vull que sigui una orgia
On tothom surti escaldat.
I si aquets cop tot va bé
I l’animal feu amb afany
Carnaval tindreu tot l’any
Perquè jo no  moriré.
Llanceu tones de caramels
Ompliu el carrers de vi
I mentre duri al festa
Crideu ben fort amb mi.
Visca jo i el Carnaval.