El renacido

Rius de tinta solen recorren el panorama periodístic en vigílies d'una estrena cinematogràfic de categoria. Molt més si aquesta estrena és El renacido, pel·lícula candidata a l'obtenció de dotze estatuetes en els propers premis Oscar.

Rodatge en llum natural, pressupost econòmic excedit, problemes entre productors amb expulsió d'un d'ells del rodatge, etc, etc. Això sol cara al públic augmentar l'aurèola i per tant la taquilla.

Però El renacido aquesta suposada epopeia basada en fets reals succeïda a principis del segle dinou a Amèrica i que constitueix una lluita per la surpervivencia i el desig de venjança, és una pel·lícula freda i glacial com els paisatges que es dibuixen al llarg i ample del metratge. Amb uns vint minuts inicials fulgurants equiparables a El Último mohicano, tenim la sensació que anem a assistir a un film ple d'acció, ràbia i disbauxa, però molt lluny d'això aquest projecte cinematogràfic, es queda a mig camí entre un wenstern violent i èpic i una pel·lícula d'aventures llegendàries que hagués pogut produir un còctel diabòlic de cinema de quilats.

Lluny d'això, un bon director com és González Iñárritu s'ha equivocat clarament el plantejament, i el seu film guanyi els Oscars que guanyi, és clarament inferior a Spotlight, Marte i El puente de los espias, tres de les altres candidates a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla anglesa.

Perquè El renacido, renúncia aviat a convertir-se en un film replet d'adrenalina, per donar pas a un Di Caprio, que gemega, murmura i es lamenta durant les tres quartes parts del film, un film que per moments sembla més assemblat a un documental de National Geographic que a una pel·lícula de cinema. Els paisatges no obstant, la fotografia en tons foscos i grisos és excel·lent, igual que la banda sonora, i com menys aquestes facetes si es deuen reconèixer i recompensar.

Però aquest viatge enlloc, a la indefinició, a l'ambigüitat, al simple tràfec d'imatges reiterades i poc progressives, ni resulta estimulant, ni molt menys deixa de ser un exercici glacial, als antípodes del que exigeix ​​un cinema èpic, d'aventures, i amb una grapa de principi a fi per involucrar a l'espectador, fer-li bategar el pols, i acreditar-que en realitat aquest si podria haver estat un gran projecte cinematogràfic més enllà d'una exhibició de paisatges documentals.

En definitiva, una pseudopelícula d'epopeies wensterianas, que no farà (o sí) història i que realment d'existir justícia, mai hauria alçar-se triomfadora a la nit dels Oscars ni a la millor pel·lícula ni al millor actor, atès que DiCaprio ha estat molt millor en altres interpretacions i en la present sense est ni de bon tros malament la seva actuació tampoc constitueix res excepcional ateses les i els seus circumstàncias.

Pero ja se sap que la justícia moltes vegades sol ser més cega del normal, i el que és pitjor, manipulada o interessada per part de qui la imparteix o de qui pressiona perquè sigui impartida en un sentit injust o malèvol.

En definitiva, una pel·lícula entretinguda, que va poder arribar molt alt en mans d'un altre director i que es queda a mig camí de moltes coses, i que en cap instant commou ni subverteix l'espectador que simplement veu i mai es recrea.Desperdiciar un món de paisatges desconcertanment exòtics, i la fúria tribal d'aquests escenaris resulta un sacrilegi. Fins i tot els terrorífics pells vermelles decauen en la seva intensitat, mentre les escenas oníriques que puntualmente apareixen voregen la vergonya.

Anem a veure que passa ............

El renacido
USA 2015
156 m.
6/10