Ese príncipe que fui

No podem negar que si algun cop anant pel món he tingut alguna sorpresa va ser arribant al poble de Toloriu, unes quantes cases als contraforts de la serra del Cadí, agafant un desviament de la carretera de la Seu a Puigcerdà, hi trobem la ruta que puja fins al poble de Toloriu i després segueix fins al Querforadat, dos indrets amb l’encant peculiar dels pobles del Pirineu. Allà hi ha diversos edificis en franca situació de ruïna si no recordo malament a la paret de l’església hi ha una placa en que es parla que allà hi va viure la princesa mexicana l Xipaguazin filla de Moctezuma que es va casar amb el cavaller Joan Grau baró de Toloriu, la placa va signada per "Caballeros de la orden de la corona azteca de Francia”. No em negaran que la descoberta, per desconeixement, que vaig fer pot comportar una certa sorpresa. Ara la novel·la de Jordi Soler ens rescata aquesta història i posa realitat a un fets que sempre s’han mogut entre la llegenda i una certa magnificació d’un fets, sobretot per la presència a la societat espanyola del tardo-franquisme de Kiko Grau que atorgant-se la qualitat de descendent de l‘emperador Moctezuma ordirà una ben planificada manera de viure.

Jordi Soler va néixer a Mèxic a la comunitat La Portuguesa és fill d’exiliats catalans que van marxar després de la guerra civil ha col·laborat i col·labora en diverses revistes i escriu habitualment articles al diari El País. Actualment viu a  Barcelona, però havia treballat com a locutor en diverses emissores i també va ser agregat cultural de l’ambaixada mexicana a Dublín, d’aquella estada li ve la seva pertinença a la Ordre de Finnegans, els seus membres fan un recordatori de James Joyce cada 16 de juny. Ha publicat narracions i la seva primera novel·la va escriure-la a l’any 1994, Bocafloja, altres obres narratives són Los Rojos de Ultramar, La Fiesta del Oso, Restos humanos, i, ara, al 2015 , ha publicat Ese principe que fui.

En aquesta novel·la Jordi Soler ens transporta a dos mons, per una banda la història que va reconstruint la filla de Moctezuma i la seva vinculació al poble de Toloriu i les llegendes a que a l’entorn d‘aquesta presència s’han fet i per altra banda a la rocambolesca vida de Kiko Grau que descobreix que un avantpassat seu, el baró de Toloriu, va casar-se amb la princesa mexicana i a partir d’aquí es converteix en Altesa Imperial i comença a repartir títols nobiliaris que ja en ple deliri el situa sobre el territori mexicà amb el consegüent frau i escàndol que es produeix quan tot plegat es descobreix que es una estafa ordida per alguns dels col·laboradors de Kiko Grau.

El narrador de la història és un personatge que encuriosit per la història de la princesa i per la cobdícia de trobar un tresor que segons explica la llegenda va ser enterrat prop de Toloriu el porta a passar mesos al petit poble intentant trobar vestigis de la riquesa de Moctezuma enterrada en aquell indret i per altra banda es troba amb la història de Kiko Grau que ara ja vell va explicant les seves aventures entre la burgesia i la noblesa catalana en temps del franquisme. Grau va rebre el favors del Caudillo que necessitava en el algun moment de la seva dictadura tendir ponts amb Mèxic i li va semblar que afalagant a Kiko Grau ho aconseguirà, sense adonar-se que aquell personatge viu, i viu bé, a través de provocar la supèrbia d’alguns empresaris espanyols oferint-les-hi títols nobiliaris que en realitat són falsos i sens cap mena de vinculació amb l’aristocràcia mexicana.

La història té aspectes de barreja entre la història i la ficció, per una banda el seguiment de la princesa i el seu seguici fins Toloriu i com aquets servents, un cop morta la princesa, deixant l’enclavament pirinenc amb la voluntat de retornar a Mèxic i acaben instal·lant-se a la ciutat de Granada, al barri de Sacromonte barrejant-se amb la població d’allà. Paral·lelament a aquesta història emergeix la figura de Federico Grau de Moctezuma, que un dia descobreix la seva vinculació amb l’emperador mexicà que se li havia amagat durant molts anys i decideix que la seva manera de viure estarà vinculada a reivindicar la seva pertinença a la noblesa i no en tindrà prou i es dedicarà a repartir títols nobiliaris que li comportarà uns bons ingressos, comptant amb la ingenuïtat i la petulància de determinats empresaris espanyols que volien veure’s introduïts a la noblesa i per tant amb més ascendència social, per anar vivint esplèndidament de la rifeta.

Soler a través del personatge va descrivint els misèries de la societat barcelonina del moment i com personatges com Kiko podien sobreviure i tenir ascendent social fruit d’emparar-se en històries inversemblants però que tenien un punt d’imaginació que podia fer-les creïbles.

A cavall entre la novel·la d’humor i de les aventures colonials, el llibre té un ritme que el fa llegidor i interessant.

L’alternança de el doble recorregut narratiu, la història de la princesa i els passatges de Kiko Grau i la seva cada cop més gran estafa i la consegüent caiguda que provoca estralls tant en la seva fortuna com en la seva vida, tants que ha de fugir i instal·lar-se primer a Òxford, com a cavaller de l’ordre dels templaris, fins a quedar pràcticament reclòs i vivint humilment però mantenint la dignitat suposada a la noblesa en una cabana a Motzorongo a Mèxic a on el narrador el retroba i va explicant la història de la princesa i la seva pròpia.

La història és sens dubte, a una mirada crítica certes actituds de l’aristocràcia durant el franquisme, i també en la novel·la hi trobem una certa ironia en la configuració de les identitats i com exemple el conjunts de mexicans que acompanyen a la princesa Xipaguazin i malden per conservar el seu status.

Divertida, interessant i molt llegidora. 

Ese príncipe que fui
Jordi Soler
Editorial Alfaguara
Barcelona, gener 2015