Cinema

Carol

Fotograma de la pel·lícula

Fotograma de la pel·lícula "Carol". Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

 

Resulta evident que entre un bon nombre de crítics i jo, encara que tampoc sóc per fortuna l'únic, no hem vist la mateixa pel·lícula. Parlen de Carol com una de les millors pel·lícules de l'any, amb el que estic en total desacord.

Reconec que és un melodrama correctament ambientat en els anys 50 com ho era l'anterior pel·lícula d'Haynes, Lluny del Cel, polit, ben escrit, ben fotografiat i amb una sèrie de matisos a cinema retro bastant poderosos.

La qual cosa no equival ni molt menys que estiguem davant d'una gran pel·lícula, i si més aviat a una pel·lícula discreta.

Cert és també, que la mirada d'Blanchett és poderosa, suggestiva, atractiva i enigmàtica i que bona part de l'exercici es fonamenta en la provocació potencial que destella al llarg i ample del film aquesta mirada de dona aristocràtica frustrada emocionalment. Però és un film rom, sense ritme, paupèrrim realment en els seus resultats, i on la veritable capacitat de subvertir cànons i provocar a la societat d'aquella època tan hipòcrita com ignominiosa s'esvaeix irremissiblement.

Aquesta història d'amor lèsbica, és massa libiana, monòtona, tamisada d'intuïcions que no tenen el degut trasllat a la pantalla, i temperada al seu torn per una Rooney Mara amb molta més capacitat que aquesta reiterada mirada compassiva i tendra que esgrimeix durant tota la projecció, però a la qual li falta el cop de martell barrinador que una història d'aquesta temàtica precisa.

Un amor que és però no és, una falta de lluita per la recuperació de l'amor entte dues dones que és poc més que cartró pedra i sense espurna. Un esforç agosarat trivialitzat per excessives pàgines en el tinter que en cap moment destapen el pot de les seves més pures i estilitzades essències.

Segueixo a hores d'ara sense entendre que van entendre alguns o el perquè de tanta complaença davant d'una nimietat de profund calat. Recordo La Vida d'Adela que va guanyar a Cannes amb gairebé tres hores de projecció que passen en un tres i no res com una autèntica pel·lícula lèsbica de trenca i esquinça, un portent total, i veig en aquest projecte només ínfules de contrast de posicionaments socials, de mirades de complicitat però de vacu atreviment.

Resulta difícil entendre com amb dues bones, tan bones actrius, el resultat sigui d'una malaptesa tan evident, sense el cop de destral necessari a tantes mentalitats i consciències a una societat tan melindrosa com l'americana, l'actual i per descomptat la de llavors. Em resulta difícil en definitiva creure, com amb tantes armes sobre la taula, el resultat sigui tan pobre com l'aconseguit, on més enllà de dues actrius amb majúscules però excessivament moderades, ambigües i unes bones interpretacions però contingudes i limitades, els resultats són pobres , insuficients i reiteratius.

La violència emocional i suggestiva amb un altre director, hagués cremat els fonaments de pur formigó de les sales de cinema.

En qualsevol cas tampoc estic molt sorprès. El Renacido, acaba de guanyar 5 Baftas, entre ells, millor pel·lícula, director, i actor, quan no deixa de ser una pel·liculeta i Los odiosos ocho tarantinians un troç inmens de pel·lícula, no està nominada a millor pel·lícula als Oscars.

M'estic pensat, passar-me a la direcció.No tinc res a perdre i potser un Goya o un Gaudí ja el tindria assegurat.

Deu ser el món al revés, o potser és que jo estic cap per avall

Carol
Regne Unit 2.105
118 m
5/10

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local