Los odiosos ocho

Cinematogràficament parlant, poques pel·lícules resulten més estimulants que les de Tarantino. Amb aquest mestre del setè art, saps sempre amb certesa que mai vas a sentir-te decebut. Perque on molts presumptuosos amb metres i metres de cel·luloide t'expliquen banalitats que fan posar vermell, Tarantino amb pocs o molts minuts posseeix la gran virtut de convertir un bon argument en una gran pel·lícula, i una sobirana estupidesa en un entreteniment summament reconfortant que no et deixarà indifirent i sí complagut.

Allá on molts moren en aigües temperades, aquest cineasta sempre surt a la superfície en aigües tempestuoses i rius a contracorrent.

Tarantino forever òbviament.

Los odiosos ocho té moltes virtuts. Hi ha molt cinema en aquesta magnífica pel·lícula de gairebé tres hores de durada que transiten amb molta rapidesa.

Una argument pràcticament teatral que mai cansa i cada vegada estimula més. És un crescendo cap a un orgasme cinematogràfic.

Paisatges de pura desolació o solitaris, com és aquell nevat, uns enclavaments diabòlics, un escenari central poblat per personatges guinyolescs de fort caràcter, personalitat i objectius desconeguts. Uns diàlegs absolutament impagables que et tenen clavat durant tres hores en una butaca i que van del drama, a lo còmic i al descans gradual amb la precisió d'un rellotge suís.

Una dona desinhibida que sembla trobar el plaer amb ser colpejada, maltratada.Un masclisme wensternià tenyit d'una pàtina de comicitat sarcàstica. Aquest i altres masoquismes poblen aquest univers trillat, barnisat d'una tènue, càlida i penetrant fotografia. La música de Morriconne que sense ser una partitura de filharmònica t'arriba fins al moll.

Suma i segueix en definitiva i més i més i molt, molt més. I tots esturats en una dimensió galàctica, sideral.

Que dir dels actors! Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigt, Bruce Dearn, Tim Roth. Michael Madsen .......... a quin millor, en el seu rol perfectament definit i distanciat de qualsevol altre.

Un homenatge als spaguetti-western tan famosos en una altra època, i en definitiva, un revival de sensacions i emocions transgressores de primer nivell, molt en la línia d'aquella pel·lícula que vam veure a Sitges com a gran triomfadora en l'any 92, Reservoir Dogs, on es forja una autèntica i descomunal carnisseria humana, aquí fins i tot amb ínfules de risible cinema gore amb el qual Tarantino es recrea i ens recrea.

Realment aquests odiats vuit, nou, amb Tarantino inclòs, són imprescindibles, una autèntica obra d'art, una autèntica obra mestra que tot bon aficionat al cinema, al de veritat, hauria de no perdres.Em resulta difícil a vegades escriure una crítica davant de tanta estupidesa cinematogràfica que pulula per les pantalles comercials, i em resulta difícil també no trobar més paraules precises i contundents per catalogar aquesta meravella.

Una obra mestra insisteixo, que ningú amb el temps oblidarà.

Candidata a tres Oscars menors, millor actriu secundària, banda sonora i fotografia, que pot sens dubte aconseguir-los, però una autèntica bajanada que no opti a la millor pel·lícula.

És clar que Tarantino com Allen, no son sant de la devoció d'alguns. Massa clars, contundents i poc adaptables i convencionals.

Los odisos ocho
USA 2.015
170 m.
9/10