Periodista polític, comentarista mediàtic, politòleg, polític

Avui dia, alguns ciutadans no tenen massa clar que de la política se'n pugui fer ciència. No els culpo sobre el seu lògic escepticisme. Perquè els continguts polítics dels mitjans de comunicació de massa no tenen a veure amb la ciència política.

Suposo que hi ha qui pensa que l'àmbit de la política no pot sotmetre's a una observació científica, perquè el seu objecte d'estudi (la política), es pot considerar depenent d'actuacions partidistes que, per altra banda, interfereixen en l'àmbit metodològic de tal forma que els discursos científics no serien altra cosa que meres racionalitzacions del poder i dels seus adversaris. Tampoc és d'estranyar que aquesta manera de pensar sigui recurrent dins la societat.

Es tractaria, doncs, d'establir diferències i propòsits entre el periodista polític, el comentarista mediàtic, el politòleg i el polític.

El periodista polític és aquell professional que informa i emet opinions sobre la realitat política. Això no vol dir que les seves opinions hagin de tenir menys validesa que les d'un politòleg, comentarista mediàtic o ciutadà. En absolut. Ja que en matèria d'opinions sobre qualsevol tema polític, tothom pot dir-hi la seva. El seu prestigi com a periodista polític dependrà de la seva honradesa, professionalitat i perícia en l'ús de tècniques quantitatives (les enquestes que triï per sustentar les seves tesis haurien d'estar elaborades seguint el mètode estadístic de manera rigorosa). I les tècniques qualitatives que elabori o utilitzi en les seves investigacions, com l'entrevista en profunditat, els grups de discussió, l'observació i l'anàlisi de contingut, haurien de seguir normalment el mètode d'estudi de casos.

El comentarista mediàtic sobre política -pot ser periodista o no ser-ho- emet el seu parer sobre un tema polític objecte de debat. És el professional de moda a la televisió. Són veritables creadors d'opinió, amb la seva bona oratòria -i sagaç ull clínic en alguns d'ells- en els diagnòstics que fan sobre els temes polítics en qüestió.

Normalment, fonamenten les seves opinions sobre el seu alt nivell cultural i intuïció. Destaquen pels seus descarats partidismes. Aquest tret característic no es tracta de cap defecte, ja que no se n'amaguen.

El politòleg -sobretot el professor de ciència política- té el principal deure d'aportar tot el coneixement que sàpiga sobre política, perquè pretén realitzar ciència.

S'ha d'aclarir, arribats a aquest punt, que els estudis de ciència política no es dirigeixen a formar als futurs polítics del país. Nogensmenys, cada vegada és més freqüent que molts politòlegs vulguin ser polítics. El fenomen "Podemos" és el cas per excel·lència d'aquesta tendència.

El politòleg, per tant, no ha d'oferir receptes, ni solucions, sinó descripcions, explicacions, tècniques i mètodes que facilitin la comprensió del funcionament de la política. Sempre que estigui dins el seu rol de politòleg, i no actuï pas com opinador o comentarista mediàtic.

I per últim, el polític. Tot i que allò polític pot ser entès com un àmbit que afecta a tothom sense excepcions, perquè ningú s'escapa dels seus efectes, s'ha de tenir en compte que la política és també una activitat especialitzada. Això vol dir que la política queda reservada d'una manera predominant a un grup de ciutadans, professionalitzats o semi professionalitzats, en la presa de decisions vinculants per a la col·lectivitat.

Els polítics prendran aquestes decisions, ponderant els interessos en joc en un context democràtic. En canvi, el politòleg -que no és polític- aportarà una reflexió teòrica, amb altres regles i objectius. El saber sobre política, en aquest sentit, forma part d'un coneixement reflexiu. És a dir, d'un coneixement en què -a mode de mirall- es reflecteix no tant una conducta externa, com la pròpia posició -la del mateix politòleg observador en connexió amb el fenomen observat- de qui contempla aquesta conducta. I no pot ser d'una altra manera. Perquè l'home és un animal simbòlic, que reacciona no davant els fets, sinó davant les interpretacions i valoracions que aquests fets li provoquen.

Dit tot això, se'n pot fer vertaderament ciència de la política?

Rotundament, sí. Però aquest és un altre tema.