El Camino de los difuntos

Relat breu amb tint autobiogràfic. El text narra amb fermesa i amb convicció, sense cap mena de complaença el procés de prendre decisions i les conseqüències que aquesta acció pot comportar a altres persones. El moment en que dictaminar pot suposar un canvi dramàtic en la vida de les persones. La precisió del moment en que es dicta una sentència que serà letal per al sentenciat.

El relat ens explica com es resol la demanda d’asil polític que fa el militant d’Eta Javier Ibarrategui, i la decisió que pren el tribunal després de l’informe que ha elaborat l’autor del llibre François Sureau, quan a l’any 1983 exercia com a advocat de la Comissió d'Apel·lacions de Refugiats. Aquesta Comissió avalua la petició de Ibarrategui, que és denegada pel jutge en considerar que la democràcia ja havia arribat a Espanya. Al cap d'unes setmanes aquesta decisió li genera al jove advocat un fort neguit, se sent trasbalsat i preocupat per les possibles conseqüències i promocions que te al respecte ja que el militant d’Eta Ibarrategui havia explicat en defensar la demanda que encara la policia paral·lela o els anomenats grups antiterroristes encara seguia activa, i que era molt possible que l’executessin si tornava a Espanya com així succeeix.

François Sureau és un escriptor francès nascut el 19 de setembre de 19571 a París, diplomat del ENA (Escola Nacional de l’Administració en l’especialitat de Drets de l'home), la prestigiosa escola d’on surten els principals actors en l‘administració i en la política francesa, ha treballat també en l’elaboració d’informes encàrregats pel Consell d'Estat. Ha exercit d’advocat. És membre del comitè de redacció de la revista i comentarista col·laborador  al Figaro literari. Treballa activament a la xarxa d'advocats de l'associació Pierre Claver, fundada per Ayyam Sureau, associació que ajuda els peticionaris d'asil polític que es troben a França.

En juny 2014, François Sureau esdevé advocat al Consell d'Estat i al Tribunal de cassació. S'associa llavors amb Patrice Spinosi, igualment advocat al Consell, per formar la SCP Spinosi & Sureau3.

Sureau és un escriptor reconegut que ha obtingut premis tant prestigiosos com Grand prix du roman de l’Academie française amb L’Infortune i el Méditerranée amb el llibre Les Alexandrins. És un dels autors més preuats de l’editorial Gallimard.

El títol del relat s’agafa d’una escena del llibre en que un vell vigilant de la morgue de la facultat de medecina, basc d’origen explica com a les cases de camp basques hi ha un camí que porta fins el cementiri de l’indret: “Cuando muere un miembro de la familia, se le conduce a la casa del cementerio por un camino particular llamado“ el camino de los difuntos”,. Cada casa y cada família tiene el suyo”. Una explicació que lliga perfectament en la feina del propi autor que pot traçar i traça aquí el camí dels difunts en negar l’asil a una persona que després serà abatuda i morta.

L’autor explica que el relat és autobiogràfic però els elements cabdals que conformen el nus de la narració fonamentalment els personatges són de ficció, però amb altres noms versemblants. La sensació de remordiment per un judici sobre demanda d’asil en que ell elabora l’informe de negació constitueix el fonament d’aquets remordiment. El neguit de potser no haver estudiat prou el cas, d’haver avaluat les circumstàncies de manera superficial, el desconeixement i poca credibilitat que atorga al demandant .... tot plegat fa que la narració esdevingui una confessió i un alliberament de la tensió acumulada durant molts, masses anys. Alliberament sí, reparació però ja impossible.

La narració ens explica la feina que fa l’autor en els jutjats fins que decideix canviar de lloc i actuar en la Comissió sobre l’Asil Polític. Entrem de ple en el funcionament d’aquesta instància judicial. En aquesta feina es troba el cas d’un refugiat basc que va fugir d’Espanya després de participar en la mort del comissari de policia Melitón Manzanas, una de les primeres víctima d’Eta, Manzanas era un policia que participava activament en les tortures als detinguts al país basc. Javier Ibarrategui. L’activista que demana l’asil, declara a la Comissió que sap que serà  executat pels grups antiterroristes clandestins si es tornat a Espanya, però que si la Comissió refusa la petició d’asil polític, tornarà al seu país, no fugirà. La Comissió decideix malgrat les afirmacions del demandant refusar la seva petició d’asil. Un temps després llegeix en una noticia l’assassinat de Javier Ibarretegui a mans dels grups para-policials espanyols.

A partit d’aquí Sureau té un cert remordiment de no haver escoltat la demanda tranquil·la de l’activista basc, però la narració no és per justificar la seva decisió ni per demanar disculpes per haver-la pres.

Es tracta de posar damunt el paper una reflexió sobre la manera de prendre decisions que es fa des de la convicció d’honestedat i feta per persones formades i ben preparades però que a vegades poden conduir a situacions irresolubles com la del activista basc.

Sureau no havia explicat mai aquesta història i ho fa amb aquets text, breu, intens, profund, colpidor de només quaranta pàgines.

Una narració sincera, sense cap mena de floritura però tampoc cap element de cinisme que fa que la “confessió” de l’autor sobre els fets i el malestar que li van deixar els fets posteriors, són elements que fan revisar moltes de les decisions que al llarg de la seva carrera professional es van prendre.

Relat que surt directament de la consciència de l’autor, planteja el dilema moral sobretot quan hi ha conflictes  polítics, ètnics i territorials, excel·lentment plantejat, escrit i resolt.

El Camino de los difuntos
François Sureau
Col·lecció Largo Recorrido nº91
Editorial Perifèrica
Càceres, novembre 2015