La juventud

Després de La gran bellesa, una obra mestra tan fascinant com incompresa o fins i tot repudiada per alguns, despertava molta expectació la pel·lícula de Paolo Sorrentino. I no només no ha decebut, sinó que posseeix molts quirats i ha respos a l'esperat.

Sorrentino ens apropa a un exercici fílmic de primer nivell, un projecte tan barroc i ampul·lós com fascinant i meravellós. Enmig de tot això, dos genis de la interpretació, Caine i Keitel, en el paper d'un director d'orquestra ja retirat i el d'un director de cinema al qual li costa finalitzar el seu actual pel·lícula, respectivament.

De nou com en l'anterior pel·lícula, l'ombra de Fellini segueix sent allargada, però realment els cent vint-i-tres minuts d'aquest projecte es passen en un obrir i tancar d'ulls.

Admeto que és cinema exigent, sibarita per a paladars fílmics molt donats a la reflexió, però en qualsevol cas una peça d'orfebreria, un rellotge suís de màxima precisió.

M'ha recordat també en algunes escenes especialment la de sopar on uns es miren als altres, i un personatge rep un considerable bufetada, a aquella altra gran pel·lícula guanyadora fa ja molts anys a Venècia, concretament L'any passat en Mariendab, una cinta que gairebé ningú va entendre i es va injuriar però que realment marc una fita en la història del cinema amb el gran Alain Resnais al capdavant.

Al costat positiu em quedo amb aquesta barreja onírica de records, del repàs a certes vides i situacions, amb l'elegància formal visual, i aquesta naturalitat de dos grans actors que fan creïble el increibe amb un simple gest o ganyota, més enllà de qualsevol paraula .

Amb la capacitat d'abstracció que encomana, amb un repàs àcid i dur a certs postulats, en la capacitat funesta de denostació que certs diàlegs posseeixen, però també com no podia ser d'una altra manera, en la capacitat de redempció, de perdó, d'una ròssec inexcrutable al fet que en ocasions ens submergeix la vida, un tràfec de situacions i emocions en ocasions de difícil contenció i fins i tot explicació.

En la part negativa, l'excessiva ampulosidat que en ocasions gairebé a nivells estridents desprèn el film, especialment en els últims minuts on es té una certa sensació d'excessos, de fer cinema per a aquells que agraden de la desmesura i de la golafreria d'imatges subversibles per una ment a la qual costa processar i lligar. Una cadena d'imatges forçades fins i tot algunes prescindibles.

De la barreja de les dues vessants és on l'espectador ha de manifestar el seu posicionament.

En qualsevol cas, s'agraeix molt que de tant en tant algú se salti el guió, el protocol i totes les formalitats i ens s'endinsi en un món tangible de situacions i emocions veritablement inquietants però al seu torn tan reconfortants.

Probablement és una mica inferior a la seva predecessora, però sense cap mena de dubte, és estimulantement imprescindible.

La juventud
ITALIA 2015
123 m.
8/10