El túnel del temps

El passat dimecres dia 30 de març s’han complert els 10 anys de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya per part del Congrés del diputats.

Si fem exercici de retrovisor hi ha un parell de frases que han quedades gravades en granit respecte de l’estatut per la història. La que va pronunciar Rodríguez Zapatero.

«Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña»

I encara aquell altra de l’inefable Alfonso Guerra que va fer presagiar que les coses no anirien bé:

"Se ha cepillado el Estatut Catalán como un carpintero". Fent referència al pas del text de l’estatut per la Comissió Constitucional del Congrés.

De tot plegat ja han passat deu anys, deu anys en política és molt temps, massa.Tota una eternitat. Si féssim un repàs del titulars de premsa d’ara fa deu anys amb els actuals possiblement no ens creuríem els canvis estructurals que hi ha hagut. Des de la crisi a un mapa polític absolutament diferent. D’una certa il·lusió compartida per un canvi de paradigma en la relació Catalunya-Espanya a cercar un procés clarament independentista. Si féssim una mirada retrospectiva el panorama ha canviat de manera espectacular.

Possiblement la poca visió d’estat dels qui van generar els problemes en la pròpia estructura de l’estatut té molt a veure amb la situació que hem anat vivint en aquests anys

Fa poc dies l’Enric Juliana per recordar aquesta data publicava a La Vanguardia una entrevista amb Zapatero.

Zapatero, junt amb Maragall i Mas, van ser els protagonistes principals d’un estira i arronsa que va acabar amb l’aprovació d’un Estatut, que anava més enllà dels que fins el moment hi havia, però que va aixecar un rebuig frontal del PP que va fer tot el possible perquè naufragués com així va acabar passant.

L’expresident trencava el silenci i feia alguna afirmacions que si més no han generat una certa polèmica al país.

Entre altres coses deia :

M'està mostrant vostè la seva pedra filosofal? Catalunya, comunitat nacional?

Això va ser el que es va barrejar. Jo sóc partidari d'una fórmula que pugui generar acord i si aquest concepte produeix acord... El reconeixement és fonamental. És clau. Reconeixement de la identitat de Catalunya. Respecte a aquesta identitat. Aquest respecte es podria traduir en un “dret a compartir”, que em sembla bastant més avançat que el “dret a decidir”.

Maragall, culpable. Deu anys després aquesta és la lectura dels esdeveniments que sembla haver-se imposat a l'interior del Partit Socialista Obrer Español.

No, per res. Em sembla injust. Sota les coordenades del Govern Aznar, la societat catalana tenia la necessitat de donar un salt avanci i Maragall ho va expressar en el seu projecte polític. Va haver-hi un problema tàctic: el PSC es va posar per davant i Convergència no volia quedar-se enrere en relació a la proposta de Maragall. Volgués tornar de totes maneres a la reflexió de fons.

Vol tornar al laberint?

Cal tornar al punt de partida. Cal tornar a l'Estatut del 2006 i convidar a la reflexió al Partit Popular i als quals no eren independentistes i ara diuen ser-ho.

Sembla que les respostes de l’expresident es voler entrar en una mena de túnel del temps en que es reclami tornar enrere i tornar a voler a reclamar l’Estatut com un element rellevant de la relació entre Catalunya i Espanya.

I fa deu anys possiblement ho podia haver estat. Recordem que mentre els objectius que pretenia en el seu moment l’estatut eren el reconeixement de Catalunya com Nació, blindar els aspectes que conformen lla llengua i la cultura, un tracte econòmic suficient en el marc de relació bilateral i el blindatge de les competències per evitar l’allau de reclamacions davant el constitucional. Cap d’elles s’ha complert

De tot allò i després del pas del ribot ben poca cosa en va quedar i per tant tornar ara a treballar sobre el pressupòsit de l’estatut està ja a anys llum de tota voluntat política.

Es pot arribar a creure en la bona fe, en la voluntat de trobar solucions en les declaracions de Rodríguez Zapatero però en la realitat o bé ha estat desconnectat de la vida política molt temps i per tant ha perdut la perspectiva o realment no ha entès gaires coses de les que han passat. També podria ser que la seva reaparició en el moment en que el PSOE està negociant un pacte de govern a Espanya -on el més calent és a l’aigüera- és també una manera de voler de marcar, des de fora, la negociació. 

Però a més retornar a l’estatut voldria dir que el Tribunal Constitucional s’hauria de fer enrere en la seva sentencia. Com s’arbitra aquesta mena d’embolic?. I precisament ara el Tribunal Constitucional està en permanent dictat de sentències que tallen les demandes i aspiracions de bona part de la societat catalana expressada a través d’acords del Parlament que són sistemàticament recorreguts i acceptats a tràmit.

Aquets és el Tribunal que va fer expressar al President Puigdemont amb una fina ironia allò de “Contigo empezó todo”. I certament des del moment en que el Tribunal Constitucional va emetre la sentència es va trencar el lligam, si més no afectiu, d’una gran part de Catalunya amb l’estat i una altra trencadissa d’afecte es var produir per la immobilitat del Govern Zapatero després de la sentència per arbitrar el marc legal adequat perquè allò que el TC havia desmuntat tornés a aparèixer en el marc legal amb nitidesa.

10 de Juliol del 2010 “Som una Nació Nosaltres decidim” multitud al carrer escenificant aquest trencament dels lligams i reclamant respecte a Catalunya i a les decisions que la seva ciutadania havia referendat. 

D’aquella pols, aquest llots. Això.

Quan la flor i nata del socialisme català amb “mando en plaza”, Chacón, Parlón i Iceta i algun vers lliure com Odon Elorza al PSOE comencen a moure’s algun mil·límetre i no s’estan de parlar de la possibilitat de la via canadenca si en un hipotètic referèndum de la reforma constitucional Catalunya hi votés en contra, doncs llavors referèndum  sobre què vol fer Catalunya.

Quan tot això va accelerant-se, Zapatero ara ens ofereix tornar enrere, deu anys enrere.

Tornar enrere?

Potser sí, potser no però tampoc hi hauria cap mena de garantia de que això ara funcionés.

Primer perquè aquí ja ningú se’n recorda de l’Estatut i s’ha anat avançant i un estatut que podria haver tingut un bon recorregut, almenys per un temps, ara és paper més que mullat, oblidat, mort i enterrat 

Ah! i L’Estat tampoc ha canviat tant, perdó, sí que ha canviat i ho ha fet cap a la re centralització més profunda i restrictiva que mai.

No cal mirar enrere, només s‘avança mirant endavant i desbrossant el camí.