La política és un mercat més

L’enfocament econòmic aplicat a la ciència política es tracta d’una perspectiva metodològica que ha influït moltíssim en el desenvolupament d’estudi de la política com a ciència. I no és d’estranyar, perquè és una mirada de la política de manera molt realista.

Hi ha un nombre ingent de teories polítiques construïdes per lliurepensadors excelsos al llarg de la història del pensament polític. Nogensmenys, tots aquests enormes pensadors polítics posen l’accent bàsicament, i sobretot, en com hauria de ser el món, o bé sobre quina és la millor forma d’organització política existent. En canvi, l’enfocament econòmic aplicat a la política parteix d’uns supòsits de com és realment el món. És a dir, l’hauria de ser (enfocament normatiu) es deixa de banda, en favor d’investigar les coses tal i com són (enfocament positiu). 

El que avui s’entén per enfocament econòmic de la política és el resultat de l’evolució de dos corrents diferents: l’elecció pública (public choice) i la teoria política positiva. Amb l’elecció pública, n’hi ha més que suficient per introduir què és l’enfocament econòmic de la política.

L’elecció pública és molt gràfica per a copsar l’analogia de qualsevol mercat competitiu amb el món de la política.

Aquest enfocament va néixer als Estats Units en els anys seixanta. I va sorgir, concretament, per qüestionar la imatge mítica i benèvola del Govern predominant entre els economistes dels anys cinquanta i seixanta. Durant els anys ’50 i ’60, la imatge del Govern que predominava entre els economistes era la d’un instrument corrector capaç de conduir els mals d’aquest món cap a la bondat. Els economistes veien que mentre que hipotèticament s’atribuïa al mercat competitiu una gran eficiència en l’assignació de recursos, el món real estava ple d’”errors” del mercat.

Els economistes entenien que la seva missió era la recerca de “solucions” a totes les “perversions” del mercat, que després el Govern adoptaria seguint el principi d’augmentar el benestar social que orientava la seva actuació.

Però alguns d’aquests economistes, com James Buchanan i Gordon Tullock, es varen adonar del gran decalatge entre com havien de ser les coses i com eren en el món real. Conseqüentment, la imatge que es tenia del Govern es va començar a qüestionar. I es va constatar que, primer, el Govern no sempre adoptava les solucions òptimes proposades pels economistes; i que, segon, no sempre generava eficiència econòmica en la seva forma d’intervenir.

Aleshores, es van fer la següent pregunta: si els governs hi són per corregir els errors dels mercats, per què intervenen de manera que generen ineficiències econòmiques? La resposta l’aporta l’enfocament de l’elecció pública.

L’elecció pública palesa que el govern no és un actor unitari al qual es pot atribuir una intencionalitat. Per tant, tampoc està dotat d’una dimensió moral. Per contra, el govern s’entén –segons els acadèmics de l’elecció pública- com un conjunt de processos per mitjà dels quals els individus que en formen part es relacionen. Les decisions i les polítiques governamentals són el resultat de les interaccions entre els individus que formen part del govern, i aquestes interaccions s’estructuren per mitjà de les regles que defineixen el sistema polític i constitucional. A partir d’aquest punt d’inflexió, l’elecció pública dirigirà el seu punt de mira sobre la manera en què funciona el procés polític.

D’aquesta manera, l’elecció pública explica el procés polític mitjançant les interaccions entre individus racionals que persegueixen el seu propi interès. Els agents d’aquest procés polític que modela l’elecció pública són: els polítics, els votants i els buròcrates. Les seves motivacions són semblants a les que en economia s’atribueix tradicionalment als agents en el mercat: productors i consumidors.

Si la recerca de beneficis com ara la riquesa, el poder i el prestigi motiven els individus en l’àmbit del mercat, no hi ha cap raó per creure que aquests mateixos elements no motiven també els individus en el terreny polític. Els continguts informatius del dia a dia en la secció de política, en va ple d’aquest tipus de comportament humà que tenen alguns polítics. I al marge de les raons veritables –públiques o privades- que expliquen la seva opció per a dedicar-se a la política, els polítics necessiten guanyar eleccions per a poder dur a terme els seus fins (siguin aplicar les seves polítiques preferides o augmentar la seva riquesa, poder o prestigi). Dit d’una altra manera, els polítics persegueixen guanyar eleccions i es presenten com a maximitzadors de vots. La seva motivació fonamental és atreure vots, venent tant bé com poden o saben els seus programes electorals, per augmentar les probabilitats de guanyar eleccions.

Per un altre costat, els votants busquen maximitzar el seu benestar, votant aquells candidats que esperen que desenvolupin les polítiques públiques de la seva preferència.

Finalment, els buròcrates busquen maximitzar el pressupost públic a fi d’augmentar el seu poder, la seva influència i la seva renda. Un pressupost públic més elevat augmenta la influència, poder i el prestigi del buròcrata, perquè amplia el seu marge de discrecionalitat a l’assignació de recursos públics i augmenta la seva renda.

La conclusió és que l’elecció pública es caracteritza per la importància central que adquireixen les regles en l’explicació dels diferents resultats polítics. El model de l’elecció pública pressuposa que els individus busquen el seu propi interès i no el bé aliè. I el que fa possible la transformació dels interessos individuals en diferents resultats polítics, són les regles que estructuren les interaccions humanes. Les regles polítiques i constitucionals contribueixen a explicar diferents resultats polítics mitjançant la manera en què influeixen en els incentius que enfronten els individus. D’això també es deriva que la clau per a aconseguir resultats socialment beneficiosos –d’acord amb aquest enfocament economicista de la política- està en el disseny de regles capaces d’harmonitzar els interessos privats dels individus amb l’interès de la majoria de ciutadans.

El model de l’elecció pública es tracta d’un model teòric, utilitzant un raonament econòmic, amb la finalitat d’explicar el funcionament del procés polític i el comportament racional i interessat d’uns quants agents de la sorra política (polítics, votants i buròcrates). A més a més, el model de l’elecció pública és una simplificació d’aquesta realitat política (tots els models teòrics són simplificacions de la realitat). I és veritat que la realitat política és molt més intricada que qualsevol enfocament economicista –n’hi ha varis- aplicat a la ciència política. No obstant, no es pot prescindir dels models teòrics, perquè contribueixen a desenvolupar la política com a disciplina científica.

Models que no es poden complicar amb massa variables, pel risc de perdre la seva virtut explicativa degut a potencials incoherències i contradiccions. L’objectiu final d’un model teòric –com l’elecció pública- és buscar de conèixer què hi ha al darrera de qualsevol fet polític de la vida real. I la seva lògica i elegància rau precisament en la seva simplicitat, que serveix d’excel·lent punt de partida per a reflexionar sobre el funcionament, distorsions i patologies de la política tal i com és, sense els bondadosos hauria de ser així o aixà (enfocament normatiu de la política).

Si es volen comprendre les coses tal i com són, primer de tot s’ha de fer simple el que és complex, o molt complex. I l’elecció pública, de manera senzilla, ens ensenya que els comportaments dels agents del mercat són vàlids també per a explicar el comportament individual en l’àmbit polític. Un model clàssic dels anys ’60 de rabiosa actualitat.