No ens venguem la pell de l’ós

Fins ara en el tema de la llengua existia una certa unanimitat en valorar el sistema d’immersió, en valorar l’esforç fet malgrat quedessin encara moltes coses per fer i a més hi havia unitat davant els sistemàtics atacs que hi havia des de determinats sectors en voler desmantellar la immersió i també des d’algunes lleis que pretenien rebaixar el paper de la llengua en la funció cohesionadora del país. Els càlculs actuals ens parlen de prop de 12 milions de ciutadans i ciutadanes que parlen el català i gairebé un milió més que també l’entén. El Català és doncs a nivell europeu la llengua més parlada que no sigui oficial en un estat, però té un nivell de fragmentació administratiu molt alt..

Ara s’ha fet públic el manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística  a la Catalunya independent” que el Grup Koiné, grup de lingüistes i sociolingüistes va elaborar i que justifiquen la seva publicació  dient que “es va mobilitzar a partir de la preocupació per certes promeses d'alguns polítics sobre la cooficialitat del castellà en una futura república catalana. El grup Koiné ha elaborat aquest manifest com a fruit de llargues deliberacions. Com es pot veure no és bel·ligerant contra el castellà, però proposa que no s'equipari amb el català, que és la llengua que motiva les principals reflexions del manifest”

Comentant el tema el bon amic, Bienve, em diu que aquest manifest és com si ja ens haguéssim venut la pell de l’ós sens haver-lo caçat i el que és més preocupant sense saber si tenim munició per caçar-lo. El símil és bo.

Encara no sabem com anirem a la República Catalana i sorgeixen, opinions legítimes sens dubte, sobre un tema que fins ara generava uns consens polític i social molt ampli.

El manifest és molt interessant de llegir perquè fa una anàlisi de la situació i té també alguns punts que considera que caldrà impulsar i en el futur respecte a la llengua catalana com per exemple:

2. Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.

I entre altres constatacions hi trobem aquestes: ”Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.”

I evidentment el manifest té altres aspectes i altres voluntats entre elles la més important la voluntat en que en una futura república catalana el català esdevingui l’idioma oficial únicament.

No es pot negar que el català ha fet un salt endavant, des d’un punt de vista quantitatiu i qualitatiu, amb l’adopció i l’impuls de mesures que, d’una banda, han reforçat el coneixement d’aquesta llengua per part de la població tant immigrada com autòctona però també és evident que cal fer encara molta feina i en aquets sentit alguns arguments del manifest sobre la situació del català crec que són encertades, és evident, malgrat no agradi sentir-ho, la nostra situació de bilingüisme és una situació en la que el català es més feble, ara d’aquí a voler dir que sucumbirà en el temps si no s’aixeca a categoria d’idioma oficial únic hi ha molta distància. Afirmar, també, que, malgrat estem en millors condicions que mai i això cal no oblidar-ho, avui, encara, el català no està en igualtat de condicions respecte al castellà. El català és encara la llengua minoritzada en espais claus de la vida de la societat. Mitjans informatius, justícia i dret, àmbit laboral i en l’ús d’una bon part de la gent jove en els seves interrelacions en l’àmbit de l’oci. No hi ha dubte que hi ha una submissió històrica que cal resoldre per la via de ser pro-actius respecte al català i això no s’ha d’entendre com una menysvaloració del castellà sinó com una discriminació positiva respecte al català fins arribar a la normalitat que marca un “standard” d’ús de la llengua.

Però més enllà del fons -que insisteixo podria compartir en alguns aspectes bàsicament en el que fa a la situació del català, no de les seves causes- el que realment ha aixecat suspicàcia en bona part del món polític i cultural ha estat alguna de els afirmacions que es fan i el to en que està escrit el document.

Així llegir el que s’ha escrit en el paràgraf que hem transcrit del manifest: El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.” No creiem que es correspongui amb la realitat

Aquesta darrera comparació ha aixecat algunes respostes al document en tot els sentits. No és cert que una bona part de l’extensió de l’ús del català és fruit de la vinguda d’immigrants que han fet augmentar la població del país i han aprés al llengua?. No és cert que bona part d‘aquesta immigració ha tingut clar que els seus fills es consideressin catalans i fessin ús de la llengua del país? No és cert que al moltes de les persones vingudes han esta claus en els processos de configuració i construcció del país?.

Hi ha un acord unànime de que el català és una llengua de cohesió social, si no fos així no tindria sentit la batalla de la normalització i l’expansió. Elements de reconeixement social i també d’integració (el terme no m’agrada del tot) en una societat d’ acollida. Hem d’estendre la idea de que el català a més de la llengua pròpia d’un territori és al llengua de la participació en la vida pública, tenint en compte però  que encara no és possible viure a l’espai públic en català amb absoluta normalitat, ara bé tampoc cal ser pessimistes i no es pot afirmar que en aquets moments hi hagi retrocés

Tot plegat el document desprèn un cert regust a una certa pretesa supremacia que potser no era la intenció dels redactors (o, sí) però que en realitat ha esdevingut un dels factors que els crítics al manifest han determinat unànimement.

I a mi personalment m’ha sorprès veure la signatura d’algunes persones que durant molts de temps han avalat i beneit i preconitzat la validesa del sistema d’immersió i n’han estat fins i tot destacats constructors.

Defensant que hom pot canviar d’opinió les vegades que calgui és una mica estrany que allò que fa pocs temps era d’una validesa reconeguda universalment ara resulta que és perjudicial pel país. Sincerament no s’entén gaire
Potser la il·lusió per la República Catalana genera tant entusiasme que es tracta de fer més punts i mèrits que altres sectors de la futura república.

Però vaja el debat sobre aquest tema cansa i és inútil, ja s’ha fet altres vegades perquè finalment les llengües seran el que vulguin les persones que les usem sense imposicions artificial, sí que cal encara la defensa més contundent del la llengua pròpia i si pot ser més oficial que altres encara millor, però sense apriorismes ni sectarisme.

I a més el document acceptant que caldrà fer el debat sobre la llengua, clar que sí, em sembla realment inoportú del tot en aquest moment. El català és una llengua de futur, segur, perquè ha adquirit els registres suficients per esdevenir una llengua moderna, i amb futur, perquè té una base social sòlida de coneixement i ús que li ho garanteix.

Quin serà el proper manifest sobre la república catalana? la dels boletaires?, la dels amics del caganers....

Això encara dóna per molt.

I com diu assenyadament el meu amic: cacem primer l’ós