Les polítiques identitàries desplacen les velles ideologies

Albert Rivera, líder de Ciudadanos, afirma que els debats sobre singularitats, nació o identitat són una equivocació, referint-se a la problemàtica relació Catalunya-Espanya. En realitat, la mala relació entre Catalunya i Espanya no es tracta de cap equivocació, sinó d’un cas real, concret i pelut més, que s’emmarca en debats molt importants que s’estan duent a terme tant en la teoria com en la pràctica política des dels darrers vint anys del segle XX fins ara.

Les polítiques d’identitat tenen els seus orígens filosòfics més clars en les crítiques de la postmodernitat a les ideologies globals del segle XX. El feixisme, el comunisme i l’imperialisme liberal apareixien com a cosmovisions globals excloents amb pretensions d’ordenar totalment el món. Per sort, aquestes ideologies han fet figa. Perquè s’ha demostrat –al llarg de tot el segle XX- que són formes d’exclusió del què és heterogeni, distint, local i diferent. Només ens han deixat un llegat de destrucció i sang.

Afortunadament, avui hi ha més espai polític per a la reivindicació de noves llibertats i una nova i més extensa pluralitat. El fet de pertànyer a una nació, un grup ètnic, una cultura, un gènere, una raça, tenir certes inclinacions sexuals o emprar certes llengües, s’ha anat convertint en un factor políticament crucial. Les polítiques identitàries han desplaçat a totes aquelles velles ideologies. Ara existeixen variades formes de reivindicar qui som, hem augmentat la nostra autoexpressivitat... d’aquesta forma, s’ha transitat des d’una política d’alternatives ideològiques omniscients i abstractes a un altra de reivindicacions sectorials concretes i diferenciades.

Les identitats et permeten ser moltes coses al mateix temps. D’antuvi no pots escollir el lloc de naixement, parlar la llengua que parles, tenir les inclinacions sexuals que tens o pertànyer al gènere al qual pertanys. Més tard, sí que pots escollir, i de fet esculls, convertir aquests aspectes de la identitat en un problema polític o no, fer gravitar entorn d’ells activitat política o no, suposar en ells un accentuat caràcter autodefinidor o no. El corol·lari de tot l’esmentat és que les identitats no estan donades, sinó que es construeixen.

Ara bé, les identitats no només són el producte d’aquesta construcció, ja que es poden definir de manera tancada i excloent d’acord amb el pensament d’alguns dels seus partidaris “forts”.  Les polítiques “fortes” d’identitat assenyalen que un no pot evitar ser com és i, al ser-ho, no ser d’una altra manera. La realitat, però, és molt més intricada que la representada pels partidaris de les polítiques “fortes” d’identitat. Perquè la construcció d’identitat en termes excloents fa el buit a tota la diversitat de categories intermèdies, totes les ambigüitats, totes les indeterminacions i tota la multiplicitat que defineix el món dels repertoris d’identitats que els éssers humans tenim dins de certs límits.

La idea que una identitat és natural o donada o prepolítica o inevitable o tancada i políticament excloent, és difícilment sostenible. I això és particularment cert en el cas de les identitats culturals o nacionals. El culturalisme o el nacionalisme, que dins de les polítiques identitàries han portat a terme un paper molt rellevant de mobilitzacions polítiques en els darrers anys, parteixen en massa casos de la suposició que les cultures o les nacions constitueixen cossos tancats i estables de representacions, creences i símbols fortament fixats. Tanmateix, s’ha de tenir en compte que les representacions, creences i símbols nacionals són invencions polítiques que han estat seleccionades per posar-les al servei d’objectius polítics molt concrets. Per aixó, la suposició que a la identitat nacional i cultural li correspon necessàriament una identitat política i autosuficient, és una il·lusió. De fet, sol ser més certa l’afirmació contrària i simètrica: les identitats polítiques creen i recreen identitats culturals o nacionals dins d’estratègies identitàries conduïdes per actors identificables amb objectius polítics precisos.

Per què aquesta tendència, doncs, cap al tancament i a la homogeneïtzació de certes identitats nacionals i culturals?

Principalment, tot hi haver-hi una multiplicitat de factors en cada cas, per inseguretat i por. Això és així perquè s’ha de considerar seriosament fins a quin punt la formació d’identitats ve precedida d’una sensació subjectiva d’inseguretat i risc respecte a l’existència del grup. Dit d’una altra manera, si una persona considera que està en risc la seva faceta nacional o cultural, és molt probable que la tendència política sigui defensar una definició de la pròpia identitat que l’agressió ha convertit en rellevant. Una por que pot anar des de l’aculturació fins a l’extermini. Com va dir Walzer, prestigiós expert nord-americà en filosofia política, a l’any 1996: “les bones fronteres fan bons veïns”. Walzer vol dir-nos que sota certes condicions d’alt risc, la independència política permet defensar la seguretat física del grup nacional amenaçat millor que d’altres alternatives, quan les condicions polítiques són d’agressió, lluita i guerra. Podem pensar en els exemples dels tutsis i hutus o dels bosnis, croates i serbis, etc.

Les polítiques identitàries han permès organitzar les “lluites de reconeixement” amb l’objectiu de convertir en realitat les aspiracions que tenen certes comunitats. No obstant, no es tan fàcil conèixer i reconèixer quan les aspiracions s’estan extralimitant o no. 

Les polítiques identitàries desplacen les velles ideologies. Però presenten nous problemes crucials, quan no fan més que posar de manifest el delicat equilibri entre dos conjunts de valors de la democràcia liberal. Per un costat, els relatius a l’autonomia, a l’autogovern dels individus i grups, a la pluralitat i la tolerància. Per l’altre, els vinculats a la llibertat, l’igualtat i l’equitat. Per exemple, l’extensió de certs valors com la democràcia liberal ha topat amb la religió com a reacció cultural-identitària. La religió ha deixat de ser “l’opi del poble” per a convertir-se en la “vitamina dels pobres”. 

En definitiva, les polítiques d’identitat batallen amb espinosos problemes i amb preguntes de molt difícil contestació en l’actual context de multiculturalisme. Compatibilitzar la identitat cultural o nacional amb valors com democràcia, llibertat, justícia, pluralisme o pau, és complicat com un nus gordià en molts casos. Les velles ideologies van desconsiderar aquells valors que reflectien una mínima moralitat o uns drets humans mínims. Per això van fer aigües. Per tant, les polítiques identitàries farien bé de reflexionar sobre la necessitat de compatibilitzar les seves aspiracions amb aquelles creences bàsiques. Si els intel·lectuals de les polítiques “fortes” d’identitat no s’esforcen més en obrir les seves ments, es podrien repetir els mateixos errors del segle passat.