Julieta

Resulta d'una certa complexitat valorar l'obra d'Almodovar fonamentalment per que estem poc acostumats a transitar més enllà de la en el seu dia anomenada comèdia madrilenya o fins i tot aquella comèdia absurda en ocasions fins i tot amb arguments excessivament confosos tan follestinescs com estrafalaris.

Julieta és un melodrama pur i dur sense concessions  amb cap espai ni per riure ni per sonriure,que recorda els bons moments del classicisme del gènere, fonamentalment quan la filla de la protagonista, una excel.lent Emma Suarez desapareix sense deixar rastre i amb uns mòbils fins al moment en què succeeix, totalment insospitats.

Julieta, de fet dues Julieta, la jove i la madura, posen al descobert un retaule de culpabilitats soterrades que floreixen causant estralls, removent consciències i acreditan  que dificil ¡¡¡' que dura és la vida en certes ocasions, i a la vegada que difícil resulta experimentar quan no et trobes en la pell d'altres.

Julieta és una història de casualitats, però també una història d'adversitats tremendes, que marquen el destí d'una persona quan un menys s'ho espera, i que ens retrotrauen al passat no per modificar-lo en clau de futur, però si per entendre de situacions i errors, de la culpa a la qual ningú pot abstreure i a la gran dificultat que s'origina quan ens resulta impossible viure sense les persones més properes i estimades. Especialment allò conegut com a amor maternofilial, que sens dubte resulta molt més important que l'amor marital. I bona prova d'això el tenim en aquesta pel·lícula del geni manxec, una bona pel·lícula, probablement la millor des d'aquell relat coral denominat VOLVER que tant va triomfar a nivell internacional.

M'agraden les pel·lícules de Almodovar no ja pel que expliquen o exhibeixen sinó per que sempre ens endinsen en el difícil terreny de la reflexió. Bé sobre la culpa, sobre les preguntes sense resposta, amb el buit existencial que sovint ens aguaita i ens acosta als silencis bergmanians, amb l'infortuni mes inverosimil que pot acabar trencant vides. Almodovar ha tornat, amb una pel·lícula major, tampoc amb una obra mestra però amb aquell bon cinema del que la cartellera està excessivament orfe, encara que desgraciadament amb poques còpies de distribució. Un film d´anades i tornades, de passat però de present. De present, però que torna al passat amb coherència i pulcra necessitat.

Una obra de maduresa, que convé veure una segona vegada, per experimentar aquells matisos que sense ser excessivament profunds passen desapercebuts en una primera lectura i que acaben component un puzle enriquidor per a la ment. Em queda el dubte de si no hagués estat encara més rodona si s´hagués prolongat 30 minuts més amb tour de force de retrobament mare-filla després de 13 anys. Tinc la sensació de que ens ho hem perdut. Que ens han fet una mala passada omisiva, peró val la pena veure aquesta pel.lícula. De totes totes

Julieta 
ESPAÑA 2016
97m.
7/10