De pet a la segona volta electoral

El terme més utilitzat en aquestes darreres jornades polítiques ha estat el de fracàs.

Fracàs dels partits per no haver sabut trobar acords sòlids.

Fracàs del seus líders que han jugat massa en el “jo” sense pensar en els “nosaltres”.

Fracàs del sistema perquè no ha pensat en mecanismes per evitar el bloqueig que s’ha pogut advertir ara.

Fracàs, però, també d’aquells que amb les seves pressions no han aconseguit doblegar la posició dels partits...

Fracàs d’allò que s’anomena cultura del pacte, que certament no és un valor en alça a Espanya. Tot i que en la política municipal hi ha una gran varietat d’acords polítics que fan estables alguns governs.

Però és fracàs el terme exacte?

És fracàs que el PSOE no hagi acceptat la gran coalició? O és el manteniment d’alguns principis?.

És fracàs que Podemos no hagi volgut renunciar a alguns principis que eren inacceptables per Ciudadanos? O ha estat el no voler cedir en elements constituents del propi moviment polític?

El fracàs que es proclama arreu potser és el reafirmament d’un principis que no han estat possible compaginar, almenys en primera volta.

Sigui fracàs per la majoria sigui coherència ideològica per uns altres, la situació d’impasse ja pràcticament s’ha acabat després de que en les consultes del rei no s’hagi visualitzat, com era d’esperar, cap candidat que hagi pogut aportar una majoria al darrera que li garantís la investidura..

En una rapidesa inusual però comprensible el Rei ha despatxat la ronda de consultes amb els líders polítics, la ronda final, abans de comunicar al President del Congrés que tot està igual que estava –segurament pitjor i amb els partits més enrocats- i per tant calia anar decididament a unes noves eleccions.

Segur que al llarg d’aquest gairebé quatre mesos en que estem en aquesta mena d’atzucac, en aquest laberint sense sortida, tots el partits, negociessin o no, mentre analitzaven amb detall els resultats i les possibles combinacions de necessàries aliances per arribar a la majoria ja tenien, discretament, això sí, tot l’aparell de campanya en estat de permanent alerta, per tant no els costarà gaire posar la marxa directa i al llarg d’aquets dos mesos que  encara queden pels comicis ens puguin, altra vegada, il·lustrar amb les seves propostes que en bona lògica no haurien de diferir massa de les que fins avui hem escoltat.

Al llarg d’aquets dies qui més qui menys ja ha donat les eleccions com un fet incontestable.

De res no ha servit el darrer i interessant proposta de Joan Baldoví en nom de Compromís, amb el nom de Acuerdo del Prado amb 30 punts que faria possible un acord de l’esquerra per poder formar govern. El PSOE es mira el document i fa una contraoferta que rebutgen tant Podemos com Ciudadanos. En fi, és d’agrair la voluntat de Compromís però inútil des d’un punt de vista efectiu. Lloable iniciativa que ha quedat en un intent fallit.

Les raons del suposat fracàs són múltiples i diverses. Hi ha qui invoca la història de la desavinença de l’esquerra per formar governs de coalició, pensant sempre més amb voluntat de fagocitar al del costat que no pas arribar-hi a acords. Per altres la causa del desacord és la voluntat d’Iglesias de fer un sorprasso al PSOE intentant pactar amb IU (però si acaba fent el sorprasso que es tregui del cap el suport el PSOE per investir-lo president del govern, eh), i també es podria parlar que el joc d’egos que han coincidit en el moment polític que no ha ajudat a arribar a acords. Però tampoc cal oblidar que segurament una de les causes més clares i reals que ens han portat fins aquí ha estat la incapacitat del PP de forjar cap mena d’aliança ni trobar complicitats i això no és aliè a com i de la manera que  el mateix PP ha governat amb la seva majoria absoluta. No ha donat gens d’aire a les altres forces polítiques, els ha negat iniciatives i no els ha acceptat gaires esmenes en els processos parlamentaris, no ha estat capaç de travar aliances en els temes més importants i ara paga la seva arrogància que va ser el seu tarannà polític i parlamentari i de govern en els darrers quatre anys.

De res han servit ni les pressions, directes, indirectes i interposades del món econòmic, ni les que provinents d’Europa han arribat als despatxos dels principals partits perquè assagessin això que a Europa funciona que és la “gran coalició”. Segurament a Europa no conceben que un partit amb majoria absoluta quan la perd no pot trobar cap aliat precisament per la política de terra cremada que ha portat a terme en els darrers anys. O és que algú es creu que Alemanya on governen els conservadors de la CDU i el socialistes del SPD, si en els darrers temps s’hagués negat el pa i la sal a totes les propostes socialistes hagués esta possible un acord de govern i a més referendat per els bases del SPD.

I ja hi som, noves eleccions i ja sabem que quan es convoquen eleccions comença el ball d’enquestes.

Ara també passa i passarà i de moment totes les que han sortit publicades dibuixen un panorama post lectoral molt semblant a l’actual Seria una bona manera de que la ciutadania obligués a les forces polítiques a un diàleg més seriós i amb menys tacticisme i els obligués a haver de trobar solucions reals i que servissin.

Però un cop obert el meló electoral també poden passar coses diferents a les que preveuen els enquestes i consolidar majories que fins ara no eren possibles.

Veurem com gestionen els partits el patrimoni del vots que tenen si amb una major voluntat de resoldre els problemes o bé segueixen amb comportaments tendents a l’autisme polític i de mirar-se el melic.

La dada més significativa la trobarem potser en els nivells d’abstenció que hi hagi.

Hi haurà joc però, fins el darrer alè.